La María va deixar el dinar fet a les cinc del matí abans d’anar-se’n a treballar, perquè «una ja no sap». El que no sap una és si al migdia, quan torni a casa, tindrà o no llum i podrà o no fer-lo (o com a mínim escalfar-lo). Els talls intermitents l’últim mes són gairebé el pa de cada dia a casa seva. «Cada dos o tres dies», detalla el Fernando, el seu marit, veí del carrer del Pont, al barri de Can Sant Joan, a Montcada i Reixac (Vallès Occidental), des de l’any 1979, quan, com tantes parelles de l’època, el matrimoni es va comprar el pis. El primer tall va ser a mitjans de desembre. El dia 16 o 17. No en recorda la data exacta, però sí què van fer aquell dia. Acabaven d’anar a comprar per al Nadal. Ho recorda, no precisament amb alegria, perquè se’ls va fer pràcticament tot malbé. «Ja no ho denunciarem, és igual, però ens en recordem, clar que ens en recordem», assenyala l’home. També recorden que aquest primer tall va ser el més llarg. «Van tardar 12 hores a arreglar-lo, des de les deu de la nit d’un dia fins al migdia del següent», explica, cansat d’anotar cada dia a mà, de forma metòdica i pacient (tampoc li queda cap altre remei) en un paper, el número d’incidència per anar portant un registre.