El 1970, quan el ‘Marisuca Albo’ va atracar al Puerto de Algesires després de mesos a la mar, el Pedro gairebé es desmaia tot just posar un peu a terra. Una riuada havia arrasat Tarifa i la seva família ho havia perdut tot mentre ell estava pescant. Sense telèfon ni internet, la comunicació amb els seus només viatjava en una direcció: la de les doni postals que enviava cada vegada que trepitjava un port i que la seva filla Juani encara conserva. Perquè ser contramestre d’un vaixell en aquells anys era viure confinat suportant cops de mar i sense gairebé connexió amb el món. Els temps han canviat, i tot i que l’ensopiment i el confinament continuen sent l’enemic més gran dels mariners, en la majoria dels barcos hi ha telèfon. És així com la Patricia rebia els missatges insistents de la seva família demanant-li que tornés a casa quan el seu vaixell, el ‘Celanova’, va ser abandonat a port. O com el Demyan, un mariner d’un barco atracat a Barcelona, va saber que la seva dona acabava de donar a llum el seu primer fill. I com molts van descobrir al mig de l’oceà que acabava de declarar-se una pandèmia.