Viure al carrer i salut mental: el repte impossible

El novembre passat, un agent de la Guàrdia Urbana va disparar en Marjan, un home que vivia al carrer. S’haurà d’esperar les investigacions judicials que aclareixin si l’home va atacar els agents amb un ganivet, o si estava pres per un trastorn de salut mental que el va fer reaccionar d’una forma sobreexcitada. Més enllà d’aquest succés, tractar i curar els trastorns de salut mental entre les persones que viuen al carrer sembla «un repte impossible». Ho diu el doctor David Clusa, cap del departament de Salut Mental de la fundació Sant Pere Claver, que forma part de l’Equip de Salut Mental per a Persones sense Llar (ESMES), finançat per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. El 2017, el projecte ESMES va quantificar en prop del 50% de les persones sense llar que pateixen algun tipus de trastorn de salut mental. Avui, atenen unes 500 persones a la capital catalana. Algunes d’aquestes viuen en albergs, i d’altres pernocten al ras. L’equip està compost per educadors socials, infermers i psiquiatres. «Fem el diagnòstic de les persones que puguin desenvolupar un trastorn de salut mental, els ajudem en el tractament i però també fem un acompanyament social. La clau, a diferència d’altres serveis, és que nosaltres ens acostem on ells viuen, i no el revés», diu el doctor. I aquesta és, precisament, la clau perquè el projecte segueixi endavant. «En aquests casos, una de les dificultats és anar a veure el metge». La dificultat que fa que el repte sigui impossible, en paraules de Clusa, és que les persones sense llar puguin seguir endavant amb la seva patologia estable, sense sobresalts, i portant al màxim una vida normalitzada. «¿Com podem fer que segueixin el tractament persones que estan en un estrès continu, amb por? Alguns deixen de prendre la medicació per no adormir-se i poder estan permanentment alerta. Fins que aquestes persones no tinguin un sostre segur, és un repte impossible mantenir a ratlla els trastorns», assumeix el doctor. No obstant, els treballadors de l’ESMES fan possible l’impossible. Per exemple, injectant altes dosis de medicació fins i tot a la barra d’un bar a persones que no poden seguir el tractament. És com el refrany de l’ou i la gallina: ¿neix abans el trastorn o el sensellarisme? «La majoria pateixen trastorns psicòtics o esquizofrènics, són patologies molt estigmatitzades i que encara avui generen un fort rebuig. Pot ser que la malaltia els hagi portat a quedar-se sense aquesta xarxa que impedeix acabar al carrer, tot i que també és en l’estrès del carrer on afloren les patologies», argumenta el doctor. El que sí que és evident és que molts d’ells ja han estat atesos. «El 90% de les persones que acompanyem han estat prèviament en un psiquiàtric», afegeix el doctor. «El que no pot ser és que una persona sense llar tingui una crisi, la patologia s’agreugi, li ingressin en un psiquiàtric, i després l’enviïn de nou al carrer. Per tirar endavant no podem tornar a situar-lo en aquesta mateixa condició estressant», prossegueix Clusa. Per aturar aquesta dinàmica, almenys a la ciutat de Barcelona, l’ajuntament i els principals psiquiàtrics de la ciutat estaven tancant un protocol perquè, quan els metges donin l’alta a aquests pacients, se’ls busqui sí o sí un lloc on dormir. No obstant, el document encara no ha vist la llum perquè la pandèmia el va paralitzar. Un tret davant una crisi psicòtica En principi, els protocols municipals marquen que quan una persona té un brot psicològic al carrer, i causa un perill de seguretat ha de ser una ambulància qui l’atengui, per determinar si cal ingressar-lo en un hospital psiquiàtric on pugui estar més ben atès. «Es pot tramitar un ingrés involuntari en un hospital psiquiàtric si els metges del SEM ho consideren necessari», exposa Bea Fernández, advocada de la fundació Arrels. Clusa hi coincideix. «És el procediment habitual. I quan es fa l’ingrés, el jutge l’autoritza conforme als informes mèdics, i si és pacient nostre l’hospital ens avisa per poder fer el seguiment». En el cas d’en Marjan, res d’això va passar. Però aquest home tampoc estava en seguiment per aquest equip de psiquiatres de carrer, ni coneixien si tenia alguna patologia.

Viure al carrer i salut mental: el repte impossible

Els experts assenyalen que no tenir una vivenda dificulta el tractament de trastorns mentals

«El gran drama és veure quan els donen l’alta del psiquiàtric i no tenen on anar», assenyala un especialista

El més llegit