La infanteria de la Covid

L’estat d’alarmadecretat a mitjans de març no només va servir per paralitzar el país. En aquells dies, mentre la població es recloïa a les seves llars per mirar de contenir els contagis, es va posar en marxa l’operació d’investigació científicamés gran que mai s’hagi desenvolupat a Espanya. Des d’aleshores, desenes d’especialistes de diferents camps de la ciència estan dedicant el seu temps, coneixement i esforç acombatre la Covid-19 des de multitud de laboratorisrepartits per tota la geografia nacional. Unsdissenyen molècules candidates a convertir-se en vacunes, d’altres proven nous tractaments per pal·liar els símptomes de la malaltia, d’altres elaboren avançats sistemes de detecció del virus per frenar els contagis. Tots es dedicaven a diferents projectes científics abans de la pandèmia, però la irrupció del coronavirus els va fer abandonar aquells treballs per concentrar-se en una mateixa finalitat: vèncer la Covid-19. Si els hospitals són la rereguarda de la batalla que tota la societat, i en particular el sector científic i mèdic, està deslliurant contra la malaltia, ja que allà és on es recuperen els caiguts, elshomes i dones davant el microscopi són la infanteria que acudeix al camp de batallaper acabar amb el maleït virus. En aquests mesos, les veus dels científics s’han convertit en referents per entendre el rumb de la pandèmia. Mentrestant, lluny dels focus, els investigadors han continuat treballant a l’ombra per donar resposta a la crisi desencadenada per aquest nou coronavirus. Periodistes de quatre redaccions de Prensa Ibérica els han trobat a Madrid, Barcelona, Vigo i Alacant. «El 2020 ha sigut un any dur, però ha valgut la pena» Francisco Javier Gutiérrez Des de fa sis mesos, Francisco Javier Gutiérrez, madrileny de 30 anys, viu pendent d’un bressol i una proveta. Al bressol descansa la seva filla Marta, que va néixer una setmana després que acabés l’estat d’alarma. A la proveta es cuina la vacuna que l’equip del viròleg Luis Enjuanes, al qual pertany, està assajant al laboratori del Centre Nacional de Biotecnologia, situat a Tres Cantos, a 20 quilòmetres de Madrid. Si es confirmen els resultats positius que han aconseguit fins ara, ben aviat començaran a provar-la en animals i a continuació ho faran amb humans. Serà el final feliç d’un any que recorda com «una muntanya russa». El seu relat corrobora aquest símil. Ja cal que ens hi posem bé. Divendres 21 de febrer: mentre Gutiérrez llegeix davant el tribunal la seva tesi doctoral, que va sobre els coronavirus, a Itàlia apareix el primer pacient afectat per aquesta estranya malaltia contagiosa que havia sigut detectada a la Xina. «Vaig pensar ‘ja el tenim aquí, abans del previst hauré de posar en pràctica el que fa anys que estic investigant’», recorda. En efecte, Luis Enjuanes, que havia sigut el seu director de tesi, li va trucar immediatament perquè s’incorporés a l’equip amb què anava a començar a dissenyar una vacuna contra el SARS-CoV-2, la variant de coronavirus que estava infectant tot el planeta. El jove investigador va acceptar entusiasmat, però de seguida van arribar els problemes: en ple trasllat de casa, amb la seva dona embarassada de sis mesos i a punt d’iniciar la investigació de la vacuna, va donar positiu en Covid i tots els seus plans van quedar suspesos. «Van ser els pitjors dies de l’any. De sobte, em vaig veure reclòs en una habitació, malalt i impotent, sense poder acompanyar la meva dona en aquell estat ni ajudar els meus companys en la recerca de la vacuna», relata. Superada la quarantena, Gutiérrez va poder reincorporar-se al laboratori i concentrar-se en la investigació, però sense deixar de pensar en casa seva. Amb l’estiu van venir també les bones notícies: la petita Marta semblava arribar amb una vacuna sota el braç i, després del seu naixement, els intents fallits de Francisco Javier i els seus companys per trobar una candidata van començar a donar fruits. La immunització contra la Covid que està ajudant a fabricar tardarà a estar disponible, però té avantatges davant els projectes de Pfizer, Moderna o Astrazeneca. «La nostra vacuna està feta a partir d’un virus atenuat i produeix unaimmunitat total amb una sola dosi. El coronavirus no el derrotarem només amb les vacunes de primera generació. Arribarà el moment en què la nostra sigui necessària», adverteix. Se’l veu alleujat, com qui respira després d’haver superat amb èxit una prova difícil. «El 2020 ha sigut un any dur, però al final ha valgut la pena», resumeix. «De vegades fèiem reunions aprofitant les migdiades dels nostres fills» Clara Prats Ja fa anys que Clara Prats, biofísica de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), treballa per intentarpredir l’expansió de malalties infeccioses. En l’última dècada havia dissenyat models matemàtics per conèixer l’impacte de la tuberculosi, la malària o la malaltia de Chagas. Però arribat el 2020, tot va canviar. «Al gener comencem a sentir les primeres veus que parlaven de la Covid-19, així que intentem recopilar totes les dades disponibles per veure com encaixaven en les prediccions que havíem creat per a altres malalties», relata la investigadora, del Grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos (BIOCOM-SC). «No tardem a adonar-nos queres del que havíem fet serviaper predir el comportament d’aquest virus», explica després de gairebé un any estudiant l’empremta de la pandèmia. L’escrutini de les dades sobre Covid-19, que va començar al principi d’any «per pura curiositat científica», al març es va convertir en un encàrrec de la Comissió Europea. Des d’aleshores, els investigadors del BIOCOM-SC elaboren informes diaris per intentar entendre cap a on va la pandèmia. «Al principi treballàvem amb la pressió de donar una resposta immediata a preguntes que ens fèiem tots; com quan arribarà el pic de la pandèmiai què passarà després. Però durant els primers mesos les dades no eren fiables i hi havia moltespreguntes sense respondresobre la malaltia», argumenta Prats. La seva veu no va tardar aconvertir-se en referènciaen els mesos de més incertesa i les seves explicacions pausades han servit en innombrables ocasions per interpretar la caòtica actualitat a les pàgines d’aquest diari. «Aquests últims mesos han sigut una bogeria, tant a la feina com en el meu dia a dia familiar», relata. La científica parla dejornades de treball interminables, de caps de setmana connectada a l’ordinador i de la sensació de no poder desconnectar mai. Al juliol, mentre intervenia en un programa de televisió, un dels seus fills va irrompre en el directe per reclamar l’atenció de la seva mare. «Aquell dia em va regirar la consciència; va fer que reflexionés sobre la dinàmica de treball que havia anat arrossegant i, sobretot, va fer que em preguntés pel temps de qualitat que els havia dedicat als meus fills en els últims mesos», explica la investigadora, mare de dos nens de vuit i tres anys. «Tots hem fet malabars per conciliar. En el meu grup d’investigació, fins i tot organitzàvem les reunions perquè coincidissin amb l’hora de la migdiada dels nostres fills», explica la científica com a exemple de conciliació i treball en equip. «Les vacunes són indispensables, però també falten tractaments» Carlos Spuch Buscar un medicament contra la Covid també és cosa de psiquiatres i neurocientífics, i no pelstrastorns emocionals que comporta la pandèmia,com estan a punt de demostrar a Vigo. «El carbonat de liti, una sal abundant i barata que s’utilitza per al trastorn bipolar, es perfila com un dels tractaments efectius per a malalts greus de Covid. Cap dels nostres pacients de psiquiatria tractats amb liti va emmalaltir de coronavirus. Les vacunes són indispensables, però també falten medicaments per tractar els infectats greus», exposa el neurocientífic Carlos Spuch, (Vigo 1974), investigador sènior del grup de Neurociència Traslacional de l’Institut d’Investigació Galícia Sud. Spuch reparteix la seva vida entre el laboratori, la seva família i la cria de gallines. Creu que les habilitats socials no són el seu fort, d’aquí la importància que dona a la seva dona –una permocultora que prepara terres de cultiu– i al seu fill de 10 anys. «Em donen altres perspectives, comentem les investigacions. Sense ells, seria el típic científic aïllat al meu laboratori. El meu fill és un crac, amb l’empatia que a mi em falta», assenyala. Admet que la seva dona estava més preocupada que ell per la pandèmia: «Em va dir, ‘veig que el que fas funciona, així que estic més tranquil·la’». La pandèmia el va enxampar estudiant els trastorns mentals i com aquests es relacionen amb el sistema immune. Durant el confinament, va mantenir discussions científiques amb el seu cap, que li va recordar informes sobre el liti de fa cinquanta anys: «Els vaig buscar i ens van animar a fer el salt. D’estar a psiquiatria barallant-nos amb la depressió i l’esquizofrènia, vam passar a investigar un problema infecciós. La curiositat científica va poder amb nosaltres. A més, és el primer assaig que es fa en la seva totalitat al nostre hospital: som metges, laboratoris i pacients de centres públics de Vigo», aclareix. Investigadors d’altres punts d’Espanya i de l’estranger han mostrat interès en aquest treball, ja que els seuspacients tractats amb liti no es van infectar. Al desembre estaran disponibles els resultats de l’assaig de Vigo. De la pandèmia, diu Spuch, hem d’aprendre a desenvolupar nous antibiòtics i antivirals «perquè no en tenim», així com a «millorar les condicions laborals dels investigadors espanyols, obligats a sortir fora». «Dediquem temps de la nostra vida privada a ajudar la societat científica» Óscar Moreno Óscar Moreno és endocrinòleg a l’Hospital General d’Alacant, però quan va arribar la pandèmia es va integrar a l’equip de recerca Covid del centre hospitalari i des d’aleshores treballa en la centralització de les dades clíniques i l’articulació de diferents projectes de recerca que es nodreixen de la gran base de dades de més de 500 pacients infectats per coronavirus en el departament sanitari, que es continua completant. «Soc docent a la universitat, faig clínica i investigo. Les tres potes són les que permeten l’excel·lència assistencial en un departament. Si una falla, les coses no funcionen». Continua amb la seva tasca assistencial i admet que per a la recerca no es compten les hores. «Dediquem molt temps de la nostra vida privada per tirar endavant projectes rellevants que poden ajudar els pacients i la societat científica», declara. Moreno forma part del comitè pel qual passen tots els projectes de recerca de l’hospital. Si alguna cosa vol deixar clara és que la sevano és una tasca individual, sinó d’equip. Dins de les seves funcions hi ha la de facilitar les dades perquè es puguin realitzar assajos clínics, per millorar la qualitat assistencial i per avaluar que les estratègies que se segueixen siguin les correctes, des del cost-benefici de la realització de tests massius fins a l’ús de teràpies. Gràcies a la tasca que realitza amb les dades, l’Hospital General d’Alacant va ser el primer de publicar a nivell internacional que els baixos nivells de potassi quan el pacient ingressa amb Covid i durant els primers dies d’ingrés són un marcador de mala evolució. D’aquesta manera, es pot millorar l’abordatge del pacient des del minut zero. Tant Moreno com els diferents equips que participen en l’àrea de recerca busquen que tot el que s’investigui tingui una translació ràpida i efectiva a la part clínica. Si d’alguna cosa ha servit la pandèmia ha sigut, segons la seva opinió, perquè el centre hospitalari es converteixi enun «hospital líquid»quan abans el formaven compartiments estancs. La seva tasca és a l’ombra, però té clar que «el treball en el departament ha permès que morissin menys persones per Covid». «Cal viure el present perquè no podem saber el que succeirà. Em sap greu per les persones que han tingut pèrdues. Per això, respecte a les limitacions de llibertat que hem tingut, cal ser conscients que han servit perprotegir els més indefensos»,opina. «És el que ens ha tocat viure, però som afortunats d’estar en un país com Espanya, amb una sanitat pública com la que tenim i els recursos dels que disposem. És important que la gent es conscienciï del valor que té la sanitat pública», recorda l’investigador. «La meva satisfacció és saber que el meu test de Covid ha salvat vides» Mar Valés El dia que es va declarar l’estat d’alarma, la direcció delCSIC va enviar un missatge de socors a la comunitat científicaespanyola: l’emergència sanitària que s’acostava requeriria la col·laboració de tots els investigadors, fos quina fos l’especialitat de cada un. Qualsevol projecte que pogués posar-se en marxa per lluitar contra la pandèmia seria benvingut. Mar Valés va tardar poc a descobrir com la seva experiència i el seu coneixement podien resultar útils en aquesta batalla. Biòloga de carrera amb un doctorat a la Universitat Harvard i una dècada de recerca i docència a Cambridge, a la seva memòria van arribar de sobte els anys que havia passat dissenyant un sistema d’identificació de cèl·lules sanguínies, que finalment va aconseguir patentar. I se li va encendre la bombeta. «En aquells moments no hi havia prou tests per detectar el coronavirus als hospitals i els kits de diagnòstics que arribaven de l’estranger no eren fiables, però jo sabia com fabricar-los. Era qüestió d’adaptar el sistema que ja coneixia a les proteïnes del nou virus», explica. Aprovada la seva idea per part de la direcció del CSIC, Valés va reunir les quatre persones que van formar el seu equip i, sense perdre temps, es va posar en contacte amb els hospitals La Princesa i La Paz de Madrid perquè li facilitessin mostres amb què començar a fer els assajos. Quinze dies abans havia estatinvestigant la resposta immunològica de l’organisme davant el càncer, la seva gran passió científica. Ara, la pandèmia de la Covid-19 reclamava la seva atenció i el seu talent. Durant el confinament, mentre la població es mantenia tancada a casa, ella acudia cada matí al seu laboratori del Centre Nacional de Biotecnologia, a Madrid, per destil·lar la proteïna capaç de delatar la presència del coronavirus en l’organisme. Tan bon punt va tenir dissenyada la seva prova diagnòstica, va començar a provar-la entre el personal sanitari i els resultats no van deixar marge al dubte: cent per cent d’eficàcia. El sistema que ha patentat ha sigut adquirit per una firma farmacèutica per fabricar-lo a escala industrial i comercialitzar-lo. Però això ja escapa a la seva mà. «La meva satisfacció és saber que aquest test de Covid ha salvat vides als hospitals», afirma. «La ciència és prova i error: si no experimentem, no descobrim» María Luisa Coderch Els camins de la ciència són inescrutables. De vegades, una troballa portada a terme en el camp de l’electromecànica acaba sent rellevant per a la investigació mèdica i un descobriment matemàtic acaba tenint aplicacions al món de la biologia. Persuadida d’aquesta interconnexió que tenen totes les àrees del saber científic, a María Luisa Coderch se li va ocórrer una possible adaptació de les seves habituals indagacions amb la taula periòdica dels elements a la lluita contra la Covid. Treballa com a investigadora a l’Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC) i en els últims anys s’havia especialitzat en eldisseny de compostos capaços d’influir en la permeabilitat de la pell. De les seves troballes han sortit infinitat de productes de la indústria dermocosmètica. El passadís que comunica aquest camp de la recerca amb el coronavirus el va trobar un bon dia en el confinament. «De vegades m’ha tocat treballar amb grups científics especialitzats en mucoses, que són teixits especialment permeables, per modular la penetració que tenen els medicaments en aquestes zones del cos. Vaig pensar: si dissenyem una molècula capaç d’impedir l’absorció del coronavirus al coll i el nas, potser podríem frenar l’avenç de la pandèmia», recorda. ¿Impermeabilitzar les mucoses? La idea sonava marciana, però a l’IQAC li van donar llum verda i des del juliol està treballant en aquest projecte. El seu objectiu és dissenyar un aerosol que serveixi per protegir el personal sanitari que es veure obligat a treballar en entorns amb forta càrrega viral.«Seria com portar una mascareta interior»,explica. Pot ser que la seva investigació no acabi traduint-se en el producte que busca. «o pot ser que sí.La ciència és prova i error, si no experimentem, no descobrim», destaca. El que té clar és que, amb una inversió més gran en recerca, la pandèmia no hauria enxampat la comunitat científica espanyola en una situació tan precària com l’actual. «Passomés temps pensant com pagar els meus col·laboradors que investigant. Així no avancem», adverteix. UN REPORTATGE DE...

La infanteria de la Covid

Els investigadors que no surten als mitjans ens expliquen com és la seva lluita contra el coronavirus

El més llegit