Aniversari del 'cas Alcàsser': el fantasma d'Anglés

Per a ell, els anys no han passat; la pregunta continua sent la mateixa: ¿Està viu o mort? Aquesta incertesa és, sens dubte, el principal escull perquè la memòria col·lectiva pugui passar, per fi, l’última pàgina i tancar per sempre un llibre que no ha causat més que dolor. La seva capacitat camaleònica, la sort que el va acompanyar en la seva desesperada fugida i un parell d’errors policials greus contribueixen a alimentar la llegenda del monstre. El grup central d’Homicidis de la Policia Nacional, dirigit llavors per un dels investigadors més reconeguts d’aquest país, l’inspector en cap Ricardo Sánchez (cap de seguretat de l’Atlètic de Madrid des del 2005), va ser l’encarregat d’intentar seguir el rastre d’Anglés des que va trencar el setge i es va escapar d’Espanya. En aquell moment, només la Policia Nacional s’ocupava de les investigacions internacionals. El fantasma de l’assassí múltiple d’Alcàsser, que al seu carnet d’identitat té la insolència de dir-se lampista, continua tapant amb la seva ombra d’ocell rapinyaire el record de les tres nenes. La seva pista es va perdre, després d’una intensa recerca per tota la geografia espanyola, a les aigües gèlides d’Irlanda. No obstant, l’allargada ombra d’Anglés continua enfosquint el cas; és l’excusa que manté vives les teories de la conspiració. Fonts del grup central d’Homicidis confirmaven a ‘Levante-EMV’ que una dècada després del crim encara arribaven «presumptes albiraments, però molt més esporàdics». En aquell moment, una dona que va dir haver recollit un indigent en un alberg londinenc i haver-lo portat a casa seva «per convidar-lo a prendre el te» i va creure reconèixer en el seu convidat el temut «matador espanyol». Ni la descripció, ni el perfil del subjecte s’assemblaven gens ni mica a Antonio Anglés. Encara més. Els agents d’Homicidis de la Brigada Central ni tan sols van poder interrogar la testimoni perquè va contestar només una de les seves trucades. El cas continuava captant protagonismes més enllà de les nostres fronteres. Abans de la de Londres, va ser una altra a la selva nicaragüenca, que tampoc va portar enlloc. Com aquestes, moltes. Això sí, cada vegada més distanciades en el temps. Fins avui. Però, ¿està viu o mort? És com abordar l’existència de Déu, una qüestió de fe i de «pressentiment». Per a uns, va morir al saltar del ‘City of Plymouth’; d’altres, per contra, defensen que viu en algun lloc del planeta. Però ningú té proves de res. L’última pista real –a aquestes altures ningú amb dos dits de front hauria de dubtar ja d’això– del seu pas per aquesta terra van ser els sis llargs dies a bord del ‘City of Plymouth’ –posteriorment reanomenat en cinc ocasions i que va acabar els seus dies, fa ja uns anys, com ‘Sarah Hanem’–, el vaixell de càrrega britànic que va salpar el 18 de març del 1993 del port de Lisboa i va atracar en el de Dublín a les 22.50 hores del 24 de març. En aquell temps, el Houdini de Catarroja va aconseguir sortir no una, sinó dues vegades del camarot en el qual es mantenia tancat des que un mariner l’havia descobert robant menjar a la cuina. La primera va ser per saltar per la borda després d’arriar el bot salvavides ‘Gèminis’ quan el barco navegava a 14 nusos i les onades arribaven a diversos metres d’altura i la segona, per perdre’s per sempre. Quan el vaixell va atracar a Dublín, l’únic vestigi del polissó era el salvavides del ‘City of Plymouth’ flotant a les gelades aigües d’Irlanda. Els interrogants sobre la seva desaparició ¿Per què no es van cuidar més les mesures de seguretat per evitar les successives fugides? Possiblement la resposta és tan simple com que, per ells, era un polissó més. I aquest, a més, portava diners frescos, que sempre resulta temptador... Com a mínim bona part del milió de pessetes [6.000 euros] que la seva mare, Neusa Martins, assegura que li va robar per fugir. Una segona qüestió. El tercer responsable del barco i un mariner van declarar a la policia britànica –la irlandesa no es va prendre la molèstia d’interrogar-los a Dublín, malgrat que ja se sospitava que era Anglés; és clar, no era un assassí local– que, en plena travessia, va trucar un periodista d’una ràdio portuguesa preguntant per ell. Si això va ser realment així, ¿què li impedia a la policia lisboeta fer el mateix per alertar el capità? Indolència. La mateixa que els va portar a inventar que no hi havia ordre internacional de detenció quan se’ls van demanar explicacions de per què no l’havien detingut quan estava a la barriada marinera de Tafaria, un petit nucli urbà davant Lisboa, a l’altra ribera del Tajo. El mateix toxicòman que li va donar empara i li va vendre la documentació personal va avisar la policia quan va saber per un programa de televisió qui era el seu hoste, així que no podien al·legar desconeixement, per això van argumentar que no hi havia ordre internacional de detenció. Fals. El jutge d’Alzira va firmar aquesta ordre el 12 de març i la Interpol la va cursar el dia 14. Anglés va estar amb Carlos Joaquim González Carvalho, el toxicòman que el va ajudar i la documentació del qual va exhibir com a pròpia a la tripulació del ‘City’, almenys entre l’11 i el 18 de març. De fet, quan es va camuflar al barco ho va fer esperonat per l’enrenou mediàtic i policial muntat des de feia una setmana per la seva presència en terres lisboetes. Però, ¿i abans? Dos errors garrafals de la Guàrdia Civil –un per excessiva cautela i l’altre per l’afany de protagonisme d’algun comandament– van ser les dues primeres empentes del triple assassí cap a la llibertat. I això, sense comptar la inestimable i inesperada ajuda que li va brindar l’agricultor de Vilamarxant al qual va obligar a treure’l del poble per portar-lo a Minglanilla (Conca) i que va ocultar durant dos dies els fets, quan Anglés estava ja camí de Lisboa i, per tant, no podia causar-li cap mal, actitud que el va posar al caire del processament judicial per encobriment. Sigui com sigui, l’únic cert és que, mentre Anglés no aparegui, viu o mort, la maledicció continuarà enverinant-nos a tots. [Amb informació de Ramón Ferrando, Marga Vázquez, Ignacio Cabanes i Fernando Bustamante] Nota al lector: Aquesta informació va ser elaborada per ‘Levante-EMV’ el 2019 amb motiu del 27è aniversari de la desaparició de Miriam, Toñi i Desirée, les nenes d’Alcàsser. Avui, 13 de novembre del 2020, recuperem aquest especial sobre el triple crim de les joves.

Aniversari del 'cas Alcàsser': el fantasma d'Anglés

La seva capacitat camaleònica, la sort que el va acompanyar en la seva desesperada fugida i un parell d'errors policials greus contribueixen a alimentar la llegenda del monstre. ¿Està viu o mort?

El més llegit