Anna Manso: «Som una generació de sobrats i ens creiem millors que els nostres pares».

La mare perfecta no existeix. Tampoc el pare. Però tots aspirem a ser-ho. La guionista i autora de llibres infantils i juvenils Anna Manso (Barcelona, 1969) reivindica la sana imperfecció com a arma per afrontar la difícil tasca de criar un o diversos fills. Convençuda que la perfecció mata i l’humor –i el sentit comú– salva vides, ha escrit ‘La pitjor mare del món’ (Columna), un manual que convida tots els progenitors a alliberar-se del sentiment de culpa i abraçar els errors. ¿Què és el millor i el pitjor de ser mare? El millor és la riquesa humana que et genera l’experiència de criar fills al llarg de la vida. Sé que gràcies a ells soc més sàvia. Ni que sigui una miqueta. ¿El pitjor? El desgast psicològic. Cal cuidar la salut mental i per a això ofereixo el meu lema: la perfecció mata i l’humor salva vides. ¿Per què som la primera generació de progenitors obsessionats amb la perfecció? Hi ha una pressió social evident perquè siguem perfectes, ja sigui a través dels missatges de la publicitat o de certs estereotips en pel·lícules i sèries. Però també a través de les xarxes socials i del que ens expliquem els uns als altres de la nostra experiència de criança. Ens jutgem constantment. Som una societat que viu l’error com un tabú. No se’ns permet equivocar-nos i hi ha la creença patològica que tenim l’obligació de ser bons pares a la primera. Crec que també es deu a la nostra millor formació acadèmica. Som una generació de sobrats que ens creiem millors que els nostres pares. La pressió també ens l’exercim nosaltres mateixos. I així ens va. La pressió recau sobretot als primerencs, que s’estesten més que la resta en la perfecció. Ho volen fer molt bé, però que molt bé. I pateixen. Creuen que ho fan millor que ningú i alhora pitjor. Estan molt motivats i alhora molt esgotats. Només se m’acut dir-los que benvinguts al club, que el meu llibre ajuda (rialles) i que es construeixin unes ulleres 3D per veure el món a través del sentit de l’humor. Són empoderadores. No només volem ser mares perfectes, sinó també tenir fills perfectes. Si el seu mestre els mana fer un dibuix a casa, ¿per què no els deixem que facin el que vulguin i puguin, tot i que sigui un xurro? ¿Per què hi ha mares que s’esforcen a fer elles mateixes el dibuix o la manualitat de torn? Per què hi ha qui creu, i jo també vaig caure en la trampa en el seu moment, que el que facin els fills ens representa. És la mostra del que som. Si ells encerten som nosaltres qui encerta. I si no compleixen, doncs el mateix. Ja no m’empasso aquest conte. Recordo com un dels millors professors va deixar anar en una reunió de pares que havíem de permetre que els nostres fills suspenguessin. Es va armar enrenou, però jo em vaig convertir en la seva fan número u. Els nostres fills només aprendran a espavilar-se espavilant-se. Aquesta és una de les meves obsessions, i un dels propòsits del llibre: que aprenguem a deixar-los funcionar sols. Parlem de nutrició i salut. Si els nostres fills no tasten la verdura ¿de veritat ens hem d’amargar? No ens hauríem de convertir en el nostre propi enemic per culpa de la nostra rigidesa, d’aquestes idees malignes sobre el que hauríem de fer. Per cert, que verinosa que és qualsevol construcció gramatical que comença amb un «hauria de». Parlo de no lluitar contra els elements i abraçar-nos al sentit de l’humor i al sentit comú. ¿Que només els agraden dos tipus de verdura? Doncs que mengin aquests dos tipus de verdura. I a poc a poc ja s’obriran a d’altres. Però ¿lluitar cada nit i aixafar-nos els sopars? Doncs no, sincerament. ¿Passa alguna cosa si el meu fill de 5 anys no ha anat en la seva vida a una exposició o un museu? ¿Li hauria d’inculcar l’amor a l’art d’alguna manera? Si tu vols, endavant. Pot ser que l’encanti. Però pot ser que no li agradi gens. No deixis d’exposar-lo, de sensibilitzar-lo. Jo no puc viure sense l’art. Però no t’hi sentis obligada. O no et sentis culpable perquè no connecta amb els ‘Capricis’ de Goya. Tot arribarà. O busca altres vies. I, de nou, si no colen, relax i humor a dojo. L’ús de les pantalles és un problema si hi ha un abús. Però la pandèmia i el teletreball a casa ens ha demostrat que és l’única manera de poder sobreviure D’acord, ho confessaré. Durant el confinament van passar dues coses. Vaig agrair als Déus de l’Olimp que els meus grans i el meu menor d’edat a càrrec fossin grandets, i no aquelles puces saltironants d’abans. Es gestionaven sols. Tant, que passaven de mi i no ho vaig portar bé. Es passaven el dia enganxats a les pantalles, tancats a la seva habitació càpsula. Fins que vaig entendre que era la seva manera de viure-ho i de connectar amb els seus amics. Els vaig permetre certa carta blanca a canvi de socialitzar durant els àpats. La clau és el pacte, amb ells o amb tu mateix. Hi ha vegades que les pantalles ens ajuden. Sabem que potser haurien d’estar fent un puzle educatiu, però no hi ha més remei que fer el sopar i no hi ha res més que els distregui. Tampoc s’ha de menysprear l’enganxament addictiu, especialment amb els més petits de 0 a 3 anys. De nou, sentit comú. ► Més informacions de Mames, papes i nens Mames, papes i nens

Anna Manso: «Som una generació de sobrats i ens creiem millors que els nostres pares».

La guionista i autora catalana publica 'La pitjor mare del món', un manual sobre maternitat en el qual assegura que «la perfecció mata i l'humor salva vides»

El més llegit