Ruta per l'Espanya perimetrada (5): Quan el virus assetja l'hospital

Un estergit de sang seca i vella tacava el sòcol d’una paret principal de l’àrea de Trauma de l’Hospital Virgen de la Salud de Toledo, i la infermera nouvinguda Gemma Torrejón no podia apartar la vista del detall, fins que va inquirir un company: «¿I això?». I ell li va contestar: «Ui, tu és que vens d’un hospital molt fi». Ja ha passat un lustre. Gemma Torrejón, que s’havia traslladat del flamant clínic de Talavera de la Reina, començava a aprendre que havia arribat a un centre sanitari molt vell i cansat. Avui explica aquella falta d’higiene per la desídia i el cansament de «l’eterna espera d’un hospital nou. És que ja són dotze anys d’obra interrompuda». La ciutat en la qual viu és, de totes les capitals de Castella-la Manxa, la que més incidència té de Covid: 346 per 100.000. Una greu concentració de virus a Talavera (740), supera Toledo amb escreix, però en aquell punt del límit amb Extremadura no passa, com a Toledo, que els malalts no caben a l’hospital. Al de Toledo els llits s’aglomeren entorn del control d’infermeria d’Urgències, alineades una rere l’altra com vagons. Les infermeres passen per l’imaginària andana prenent la temperatura a la dolençosa càrrega de cada matalàs, i estrenyent alguna mà que s’alci per demanar. Dins, a l’uci, 34 persones d’aquesta planta estan intubades. «La falta d’espai a Urgències està provocant que esperin a ser atesos sospitosos de Covid barrejats amb malalts d’altres patologies», denuncia la infermera d’aquest àrea del Virgen de la Salud Guadalupe Pérez. Malgrat que fa 20 dels seus 45 anys que atén a Urgències, no deixa d’estressar-se per la inusitada pressió. «És que ara ni tan sols podem garantir una zona de net i una altra de brut», explica a la porta de l’hospital, entre el degoteig d’ambulàncies –constant, com ja es va veure a Pamplona– que arriben al centre sanitari. La Covid va trencar la muralla i va fer una perillosa incursió en el Virgen de la Salud el setembre passat, brollant en les àrees de Vascular i Neurocirurgia. Amb prou feines els metges van rebutjar la invasió. Més o menys des d’aleshores cada dia és una jornada a punt del col·lapse. Es fa impossible separar bé els malalts. A la porta d’Urgències, sanitaris, tècnics d’ambulàncies, pacients i visites s’arremolinen i separen en un enrenou desordenat. El dia de Difunts, al matí ja hi havia 36 persones en espera. Dinou van donar «Covid positiu». En la setmana 34 de la pandèmia, el coronavirus ha posat setge a l’hospital de Toledo. L’EDIFICI INERT DE BENQUERENCIA L’EDIFICI INERT DE BENQUERENCIAEn la biografia de Gemma Torrejón es creuen dos plans de la pandèmia a Espanya: s’ha contagiat de Covid i la seva filla viu i treballa al Madrid rebel d’Isabel Díaz Ayuso. A Torrejón acaben de donar-li l’alta després que, l’11 d’octubre, es contagiés, i després de recórrer en 20 dies de postració tot el catàleg de símptomes: cansament, febre, cefalea, debilitat muscular, diarrea i insuficiència respiratòria. Encara li fa mal l’esquena si respira fort. El pont de Tots Sants, quan ja acabava el seu aïllament, la seva filla li va trucar des del centre comercial Río 2 de Madrid. És dependenta en una botiga de Levi’s. «Mama, això està petat», explica la Gemma que li va dir. Torrejón és secretària provincial del sindicat d’infermeria Satse, des d’on ha vist retallar la sanitat pública de la regió. «Quan no es feia tan visible la necessitat d’una sanitat forta, la van anar retallant. I ara ens agafa la pandèmia en aquesta situació», lamenta. Ja als afores de Toledo, l’N-400 salta el Tajo i discorre entre camps inquietantment secs per ser ja tardor. En un marge de la carretera hi ha el polígon (abans li deien barri, i abans poble) de Santa María de Benquerencia. I no ve malament el nom: fa ja dotze anys que s’espera allà la inauguració del nou Hospital Universitari de Toledo. La presidenta María Dolores de Cospedal mai li va tallar la cinta. Són en realitat 20 anys des que va sorgir la necessitat, i dotze anys; just des del 2008, que la crisi financera va esmolar les tisores. Ara els serveis de l’hospital vell comencen a traslladar-se al que es va planejar abans de l’esclat de la bombolla com un dels sanatoris més grans d’Espanya. Però no donarà temps al gegant a aixecar-se i lluitar contra la Covid. Encara té tanques d’obra al voltant, i el gran cartell del seu directori tapat per una lona de maçoneria. Però gairebé està acabat. Aviat començarà la mudança. Els últims a sortir del Virgen de la Salud seran els d’Urgències... per al juny del 2021. La segona onada que afecta Toledo ja serà història. L’ONA EXPANSIVA DE MADRID L’ONA EXPANSIVA DE MADRIDTornada enrere en la ruta, al nord. Els municipis manxecs veïns a la comunitat de Madrid formen un cinturó preocupant per tal com madrilenys i toledans es creuen i suen junts a les naus industrials que han crescut a la frontera per aprofitar el metre quadrat més barat. «Els sanitaris allà estan malament, molt tensats. El que passa a Madrid, passa a Toledo», recorda Guadalupe Pérez. Una part de la classe menestral de Madrid en realitat viu a Toledo. Són lampistes, paletes, ferrers que diàriament surten dels pobles al sud del límit madrileny i entren a les obres i polígons de la gran conurbació. La Covid de Madrid és la seva Covid. Pura ona expansiva. I en pocs llocs de fora de Madrid se segueixen més les decisions de semitancament perimetral de Díaz Ayuso que en aquest extrem de Castella-la Manxa. Els pobles de l’eix Seseña-Illescas tenen molt virus; són punts blaus foscos en el mapa de la Direcció General de Salut Pública, lluny del blanc que llueixen els llogarrets Manxa a baix. L’edifici inert del nou hospital que encara no ha començat a funcionar a Toledo, malgrat el que es necessita ara, en la segona onada de Covid. / JOSÉ LUIS ROCA Al Centre de Salut d’Illescas han començat a gestionar casos del seu veí Yuncos. Són sinergies: els més greus aniran a l’embut de Toledo. Tant Illescas com Yuncos ja van estrenar el mes d’octubre amb incidències alarmants: 736 i 827 per 100.000. Fora del consultori, un home li explica a un altre que té una contusió. «Però no m’han fet radiografia per no saturar més», li explica. Des del locutori toledà Stephany, Simona Bely envia pocs euros a la família a Maimón, República Dominicana, perquè la feina de cuidar avis escasseja; a les cases no se’n fien. «És dur ser immigrant ara. Estàs sense família, esperant no emmalaltir», explica. La Simona es debat a soles al mig de l’huracà de la crisi: «De vegades no en tens ni per viure», diu. Millor que no busqui feina a Illescas. NO ES VEN NI UNA ESPASA NO ES VEN NI UNA ESPASAA l’ombra de l’enorme alcàsser, el comerciant Rafael González obre i tanca cada dia la seva botiga de records Artesanía A. González. La va heretar del seu pare, que encara li dona nom. Dins brillen els damasquinats, les marqueteries, les figures de Don Quixot, les espases i les armadures, sense clients que les mirin pensant en quina part de la sala les col·locarien. «No ve el turisme, no venen estrangers i no venen madrilenys. No es ven ni una espasa», lamenta el botiguer. González és un exemple de la dependència de la ciutat respecte a la capital: de la capital li plovien els busos de turistes; a ella anava abans del confinament perimetral quan volia distreure’s; i de l’Atlètic de Madrid es va fer soci fervent, avui encadenat a la tele, sense possibilitat de seguir-lo per Europa. Perquè és l’amo i no té empleats, ni lloguer per pagar, pot Rafael González aguantar atrinxerat amb el seu arsenal de mentida. Al costat de les espases i armadures exposa paquets de mascaretes amb bandera i sense bandera. «És que és el que més es ven ara», s’excusa. Rafael González, venedor d’artesania per a turistes, resisteix atrinxerat amb el seu arsenal d’armes de mentida. / JOSÉ LUIS ROCA A la terrassa del parador, amb inigualable vista sobre la ciutat i ara estranyament buida, els pardals, acostumats que el públic els llancés molles de pa, busquen ara en va humans dels quals menjar. No n’hi ha gaires per allà. «Això està molt tranquil», diu eufemísticament la cambrera Alcázar Castro. Mirant cap a la catedral, que ha començat a il·luminar-se amb el capvespre, diu que troba a faltar els casaments. Ara no se celebren en el cigarral. «És per la Covid –explica–. Aquí som estrictes: si en venen set a menjar, quatre en una taula i tres en una altra», explica amb expressió afligida. Cent trenta-set quilòmetres d’autovia i cartells d’«Estat d’alarma» més al sud, a Consolación (Ciudad Real), el bar Casa Juan obre el menjador als camioners que passaran la nit en el seu aparcament. Presideix cada estovalles un mussol de plàstic subjectant un paperet: «Taula desinfectada. Es pot utilitzar». A la paret, una verge blanca llueix dues medalles militars. La cambrera la mira i explica: «No és la d’aquí, és la patrona de Membrilla, que aquest any no ha fet romeria». Ja és negra nit. Toledo queda enrere. Al centre de la ciutat sonen unes campanades; i als afores, a les avingudes que envolten el nou i buit hospital han sortit alguns veïns a córrer, amb o sense gos, amb o sense mascareta. Cap llum dona senyals de vida als búnquers del centre sanitari. Els habitants dels pisos de nova construcció de Benquerencia fan exercici al voltant de l’edifici inert. El jòguing, ja se sap, és bo per a la salut.

Quan el virus assetja l'hospital

Malalts barrejats en el principal centre sanitari de Toledo, una obra que arriba tard i salut o economia en l'òrbita sud de Madrid