Ruta per l'Espanya perimetrada 1 Els camioners sopen sols

Ianec Ivanco porta sense menjar calent des de Torí, i ja està a les portes de Guadalajara. Als seus 60 anys aguanta bé la seva guerra amb la Covid, atrinxerat a sobre del seu tràiler vermell. Des que va carregar a la ciutat italiana, prefereix menjar fred en la seguretat de la seva cabina a aventurar-se al perill dels bars. És que «ho paura di covid», diu. A les parades, si la temptació venç a la por, entra al bar a demanar a tot estirar un cafè per portar, i torna ràpid a la cabina, als seus cops de telèfon a la família a Macedònia. Aquest conductor tem la Covid. A la terra en la qual ha parat a estirar les cames hi ha una incidència acumulada de 460 casos per 100.000. No és gaire encara, en comparació amb la que trobarà aquest diari en una ruta per l’Espanya perimetrada, en la qual brillen per la seva absència els controls policials. A la veïna Navarra n’hi ha mil per cent mil, i degoten les ambulàncies sense parar a les Urgències del Complex Hospitalari de Pamplona; a Logronyo, la gent calma l’ansietat amb pròpolis i loteria, mentre assisteix al tancament general de bars; a Bilbao, joves farts de mascareta i descontentaments amb el toc de queda cremen contenidors de nit, quan els tallen la gresca; i a Castella i la rebel Madrid la Covid mossega a l’atenció primària. Però Ivanco opina: «L’Espanya, bene; millor que França. Allà poques mascaretes. Aquí tutto polito». Parla des del seu seient mirant de tant en tant pels retrovisors, per si resultés que qui li pregunta no fos periodista, sinó un conxorxat amb lladres de remolcs. El tràiler de Lanec Ivanco és un glòbul vermell per l’artèria A-2. Entra per La Jonquera i creua Catalunya, Aragó, una punta de Castella-la Manxa i s’endinsa al fetge de Madrid pels capil·lars dels polígons industrials. A mesura que feia quilòmetres, els governs autonòmics han anat tancant territoris per frenar el coronavirus. Ell no se n’assabenta gaire, però porta un paper que li van donar a Itàlia, «il permesso di passaggio», ben guardat en una agenda marró. El pa nostre de cada nit El pa nostre de cada nitQuan ja no hi ha sol els camions s’afanyen a les proximitats de les ciutats de l’Espanya perimetrada, perquè els seus conductors temen que el toc de queda no deixi sense temps als reposadors de les botigues per descarregar. En un glòbul blanc enorme, un tràiler doble de vuit eixos, arriba el valencià Paco Oltra a l’extensió d’asfalt més gran del terme de l’Alcàrria d’Algora, on s’aixeca l’àrea de servei 112. Empadronat a Leganés, amb veïnat a l’A-2, portant viandes i detergents dels supermercats Día, el territori que travessa a les nits Oltra és una foscor que trenquen les ratlles de la carretera, els punts lluminosos dels guarda-rails i els rètols led de les gasolineres. És una negror que tornen lletosa els llums d’encreuament. Hi ha boira; sembla hivern, però no fa fred a l’Espanya perimetrada. Hi ha boira i perill, però fred encara no, ni s’han generalitzat encara els refredats. «Els camioners som els que menys ens contagiem –diu el Paco– Ni grip ni covid. És que passem tot el dia confinats al camió». Oltra no ho va estar bé durant el confinament de primavera. «No hi havia on parar-se a prendre cafè ni a rentar-se la cara per desemboirar-se–explica. I on n’hi havia, ja no en quedava. I si hi havia un lavabo, tancat. Ja vaig acabar fart de pixar a les rodes, com un animal.» De camí ha vingut sentint la ràdio a la cabina del seu monstre de 60.000 quilos, i cada hora ha escoltat com va el tancament de les dues castelles, fins que s’ha mosquejat: »Joé, les nou i mitja. A parar, que potser em quedo sense pa.» «D’una comunitat a l’altra les normes són un embolic», es queixa un transportista Aquest xòfer de la ruta Madrid-Barcelona ja no vol que li passi com el març, quan només ells, les ambulàncies i les forces de seguretat caminaven per carreteres, de tan buides, espectrals. Amb allò del toc de queda, s’ha pressentit que potser els bars de voral tanquen a les deu, i que no trobaria una barra de pa per sopar. És que «d’una comunitat a l’altra les normes són un embolic». En el tradicional desordre alimentari del viatger, Paco Oltra esgota el seu segon tallat abans del sopar. La cafeïna és l’altre combustible de l’A-2. Deixa el vas buit, però encara fumejant, i diu: «Bé, me’n vaig amb la bestiota». Abans de recollir la tornada fa l’ullet a la Nati, la cambrera rifenya, que, abans que comencés a venir la parròquia nocturna, mirava melancòlicament el bar buit amb la barbeta recolzada en un puny. Bocata, Barça i Juve Bocata, Barça i JuveL’àrea camionera més gran de l’A-2 està al callat poble d’Alfajarín, als afores de la capital d’Aragó. De camí, els lluminosos de la carretera adverteixen: «Estat d’alarma», «Saragossa confinada» i «Només viatges imprescindibles». El Juve-Barça ha portat a aquests transportistes a parar en una àrea de servei, on veuen el partit abans de dormir una estona / JOSÉ LUIS ROCA Un esdeveniment extraordinari ha atret els xòfers com llimadures de ferro a l’imam de Rausan, l’àrea de servei que mira cap a Lleida. En el seu pàrquing passaran la nit desenes de camioners. La tele dona un Barça-Juve, i el lent arribar de transportistes que són les nits de la pandèmia avui és un degoteig, però encara insuficient. «Abans venien els de l’Imserso, i els dels autobusos, i més camions. Ara treballem amb un gota a gota», s’angoixa el cambrer Salvador Sánchez entrexocant la porcellana dels plats i tasses blanques que amuntega a la barra. Podria fer-ho amb els ulls tancats: ja porta allà 31 anys. Un camioner fa la digestió reclinat a la cadira i davant les seves estovalles de paper, mentre parla amb la família per videoconferència. A soles, estira el braç del mòbil perquè el vegi la parentela i, quan es connecta, d’una cara ombrívola passa a un somriure per saludar. Videotrucada amb la família d’un furgoneter després de sopar: «Papa, renta’t les mans». / JOSÉ LUIS ROCA Ni un control Ni un controlEn una altra taula, a més de dos i de tres metres de distància, l’extremeny Fidel López, que va néixer a Almendralejo fa 57 anys i en porta 30 agafat al volant, rumia la mala llet que li ha agafat a la tarda en una gasolinera. «Els vaig preguntar on tenien el servei, i em van dir: «El servei està tancat, però allà hi ha una tàpia...». López, un dels degans de l’A-2, amb barba i rínxols romans, venia de França, ha carregat a Barcelona i Castellbisbal i va cap a Maia, als afores de Porto. De la costa a l’altiplà i de nou a la costa, pujarà i baixarà com ho fan les gràfiques de la Covid entre autonomies. El camioner Fidel López lamenta que amb el confinaments cada vegada sigui més difícil trobar lavabos oberts a les carreteres Aquesta vegada ha passat dels 655 casos per 100.000 en 14 dies (o sigui, Catalunya) als 940 (Aragó), i té per davant el territori dels 700 (Castella i Lleó) fins que, per Zamora, entri al Portugal dels 323 casos per cent mil. Fidel porta el seu salconduit, «un per a totes les regions», explica, i creua els territoris dels edictes de sis butlletins oficials diferents, però en 670 quilòmetres l’ha parat la policia una sola vegada, a La Jonquera. No li van demanar el paper, però sí que li van revisar les mascaretes. Ell no veu el confinament polític, el tancament perimetral que expliquen els mitjans: es passa de regió a regió sense problema. Salut o economia Salut o economiaEn comparació amb la muntanya de macarrons amb carn picada i el turó de costelles de be i patates fregides que serveixen al menú del dia, és monacal la sopa que pren Vicente Buisán en un racó de l’àrea de servei, després que els pocs clients hagin deixat ja les seves taules. Al Buisán, saragossà «cent per cent» que porta des dels anys 90 al restaurant de Rausan, que ara dirigeix se li ennuvola el gest si se li esmenta un altre possible confinament. L’ombra d’un altre erto planeja sobre les ments de molts quan senten la paraula confinament Seixanta dels seixanta empleats que formen la plantilla de l’àrea de servei se’n van anar a l’erto al març i fins al 25 de maig. Ara, del paisatge humà que sense pandèmia freqüentava el local s’han esfumat el turista de cotxe, el turista d’autobús, el turista jubilat, l’estudiant in itinere, els esportistes de clubs de tercera... Els directius com Vicente Buisán tenen posada la seva mirada en el segon trimestre del 2021, «perquè tot el que hi ha al calendari des d’ara fins aleshores està perdut», aposta, i es queda pensant quan se li pregunta per la disjuntiva entre economia i salut en la qual caminen els polítics: «Salut, però cal buscar una combinació per compatibilitzar les dues –creu. Les mesures que s’han pres són excessivament genèriques. Es criminalitza l’hostaleria, quan l’hostaleria és molt variada.» D’això ha aconseguit convèncer el seu gremi al poder local. No és el mateix una estreta taverna del Tub de Saragossa que el seu espaiós bar de carretera. Els restaurants com el seu superen el toc de queda: poden obrir tota la nit perquè proveeixen el servei essencial del transport. Buisán explica quin va ser l’últim argument que va afluixar la mà del Govern d’Aragó: «Els vam dir que els camioners guarden la distància perquè sempre sopen sols, cada un a la seva taula. I ho van entendre».

Els camioners sopen sols

Primers 343 quilòmetres d'una ruta per l'Espanya perimetrada: Madrid-Guadalajara-Algora-Zaragoza-Alfajarín. El toc de queda inquieta els transportistes i angoixa els qui els serveixen cafès