Ni feu cas a les famoses, quan dones a llum et converteixes en la nena de 'L'exorcista'

Com Luci, Pepi i Bom jo també soc una ‘chica del montón’. Ni guapa ni lletja. Normal. Acabada de llevar estic més aviat horrible, però milloro bastant si em domo els cabells, em cobreixo el cutis amb maquillatge, em poso rímel, em pinto els llavis i somric. El dia que vaig parir el meu fill em vaig convertir en Regan, la protagonista de ‘L’exorcista’. Lletja, lletgíssima. Els cabells bruts i escabellats, les ulleres intenses, els llavis secs, els ulls caiguts i la pell deshidratada. És el cara de l’esgotament. Donar a llum és una acte bestial. Un cos es transforma en dos. De la teva vagina, o de la teva tripa, en surt un ésser amb vida pròpia. I abans d’això portes hores –en el pitjor dels casos, dies– patint fortes contraccions, un dolor tan intens que et fa plorar. Beneïda epidural, per cert. Rosanna Zanetti ha sigut l’última famosa a mostrar a les xarxes socials que parir no és un festival de sang i carn crua. Això és per a les lletges, les grasses, les dones terrenals. Zanetti no ho és. No és d’aquest món. Com tampoc Pilar Rubio ni Georgina Rodríguez. Elles estan per sobre de la vulgaritat. Són deesses, dones sobrenaturals que pareixen les seves criatures entre núvols de cotó, sucre i flors. Al cap de poques hores que el meu fill naixés, el meu marit també em va fer l’habitual foto postpart. Me la va ensenyar i em vaig espantar. «¿De veritat estic així de lletja?», li vaig preguntar amb angoixa. Ell podria haver-me dit que jo estava preciosa i que era una campiona pel que acabava de fer. Però és basc, així que es va limitar a dir: «Sí, estàs lletja». Partera ideal Quan estava embarassada vaig acudir a un curs de preparació al part en un centre privat, una decisió que amb el pas del temps considero que va ser nefasta. Encara recordo una de les fotos que ens va posar a la pissarra la doctora. Era una partera ideal. Tenia una impressionant cascada de cabells arrissats i mirava a la càmera sentint-se una deessa. Perquè això era, una deessa. I això que estava a la sala de parts, completament oberta de cames al poltre i coberta amb un llençol verd. La següent diapositiva que ens va mostrar la directora del curs va ser la mà d’aquesta partera, per si de cas no ens hi havíem fixat. Al seu dit anular lluïa un imponent, descomunal i preciós anell de brillants. «És el que us han de regalar els vostres marits quan doneu a llum», va dir entre rialles boges la doctora. Si estàs a punt de donar a llum, enhorabona, perquè ets una campiona. Ho faràs genial, com la teva parella (si la tens), com el teu petit i com tot el personal sanitari que us ajudarà. Però no facis cas a Rosanna Zanetti. Ni a Pilar Rubio. Ni a Georgina Rodríguez. Elles no són d’aquest món. I tu, sí. La cantant Katy Perry també és una dona d’aquest món. Ho va demostrar amb una meravellosa i real foto postpart. El mateix que la periodista Desirée de Fez, que acaba de publicar ’Reina del gritot’ (Blackie Books), un revelador i divertit llibre de cine i de vida. «Podria explicar els meus dos embarassos amb escenes de pel·lícules de por. Fins al punt de confondre-les amb records reals. El tòpic de les embarassades guapes, radiants i serenes no és cert. Són massa factors interns i externs que et treuen la calma i t’allunyen de l’ideal de la prenyada somrient, amb el morro pintat i acariciant-se sempre la panxa», escriu la periodista i crítica de cine, que confessa que ‘La llavor del diable’ és la pel·lícula de terror en la qual visualitza amb més claredat els seus dos embarassos. Gràcies, Desirée. Pel crit i les rialles. Per la valentia i la sinceritat. ► Més informacions de Mares, pares i nens Mares, pares i nens

El més llegit