Els trastorns del neurodesenvolupament | Entrevista a María José Mas

Quan una mare dona a llum el seu nadó el primer que sent a la sala de parts és l’expressió ‘test d’Apgar’. Pocs saben que Apgar és el cognom d’una doctora nord-americana a qui el sexisme imperant en els anys 30 i 40 li va impedir exercir com a cirurgiana. No obstant, no es va resignar i va lluitar per evitar que els nadons morissin al néixer per no poder respirar per si mateixos. Apgar va ser una heroïna de la ciència, com la psiquiatra Lorna Wing, gràcies a la qual a les mares de nens amb autisme se les va deixar de considerar culpables del problema mèdic dels seus fills. Apgar i Wing són algunes de les metges que passen per les pàgines del nou llibre de la pediatra i neuropediatra María José Mas, ‘El cerebro en su laberinto’ (Next Door Publishers), un manual fonamental per entendre els trastorns que pot tenir l’ésser humà des que és a la panxa de la seva mare. El neurodesenvolupament no és una competició. Ara bé, a determinades edats s’han d’aconseguir unes fites, des d’aixecar el cap quan el nadó té tres mesos fins a cordar-se els cordons amb cinc anys. Tenint en compte que cada criatura té el seu propi ritme, ¿quan ens hem de preocupar? En pediatria es fan les revisions del nen sa i allà es valora que el neurodesenvolupament està sent bo. Però qualsevol cosa que et preocupi l’has de preguntar. No passa res. Si t’inquieta alguna cosa, comenta-ho a la consulta. De vegades fa certa vergonya perquè els pares i les mares viuen en el temor absolut i qualsevol gest o moviment de la criatura els angoixa i, en realitat, no és res. Els professionals sanitaris veuen el nen el temps que dura la consulta. Els pares i les mares ho fan les 24 hores. Si els inquieta, per exemple, que el seu nadó mogui el cap de manera estranya, que ho preguntin. Si el metge no els fa cas, que canviïn de metge. Al seu llibre ens descobreix com es va culpabilitzar les mares de nens amb autisme als anys 50. Se les va anomenar ‘mares nevera’ perquè no donaven prou amor als seus fills i d’aquí els seus mals. El psiquiatre Leo Kanner va oferir una conferència sobre autisme infantil primerenc. La influent revista ‘Time’ hi va enviar el becari, que en va escriure un article i el va titular ‘Nens congelats’. S’ha d’entendre que la ciència en aquell moment estava dominada per la psicoanàlisi i els traumes de la infància. Sense una explicació neurobiològica per a l’autisme, els psicoanalistes troben el camp abonat per imposar la idea d’un origen exclusivament psicològic. Trobo humà aquest error de considerar que les mares són les que tenen la culpa. És horrorós, però lògic des del punt de vista de l’època. Encara sort que la psiquiatra Lorna Wing va canviar les coses. El 1956 va néixer la seva filla. Li costava succionar, amb prou feines dormia i cridava. L’amor de la Lorna pel seu nadó la va portar a convertir-se en artífex de la transformació de l’autisme d’un trastorn ignorat i ocult a reconegut pel que fa a la seva existència i elevada freqüència. La seva gran contribució és que ens va fer veure l’autisme com l’espectre que és. El seu origen és prenatal, però la causa no es coneix. Hi influeixen factors genètics i ambientals, però no en sabem més. «¿Veurem algun dia un món sense nens amb autisme? Crec que no. No és una malaltia» ¿Veurem algun dia un món sense nens amb autisme? Crec que no. No és una malaltia. És una construcció diferent dels processos mentals. Al llibre intento transmetre que aquesta diversitat ens permet conèixer l’enorme capacitat d’adaptació i millora que té l’ésser humà. Les dones van a la consulta del metge quan ja estan embarassades. Vostè recomana fer-lo molt abans. ¿Amb això s’evita que el futur fill tingui un trastorn del neurodesenvolupament? No, però disminuiràs molt la probabilitat que passi. Un exemple: abans no sabíem que l’espina bífida (la falta de tancament de la medul·la espinal, que es tanca en les primeres setmanes de gestació) necessita àcid fòlic. Avui continuen naixent nens amb espina bífida, però n’ha disminuït molt la incidència perquè fem aquesta prevenció. Si una dona vol tenir un fill, mesos abans de quedar-se embarassada és recomanable que vagi al seu metge de família. Això no garantirà una normalitat, però s’eliminaran factors ambientals que sabem que són perjudicials. Prepararem el cos de la dona perquè estigui més sa i més preparat per a l’embaràs, que és una despesa energètica brutal. No s’han de culpabilitzar les mares, però s’ha de controlar, i molt, l'estrès. Si li dius això a una futura mare s’estressarà més. ¿I què fem? Que vagi al seu metge. Que controli la seva tiroide, el sucre, que no begui ni fumi. Això ja aporta tranquil·litat. «La rapidesa és una virtut que engendra un vici, que és la pressa». Ho va dir Gregorio Marañón. Quanta raó. Vivim en una societat trepidant. Està bé tenir estrès, però fins a cert grau. El que s’ha de fer és gestionar-lo perquè si no ens domina l’ansietat. L’ansietat, l’estrès o la depressió ¿poden influir en el neurodesenvolupament del teu fill? Hi ha molts estudis científics i tots coincideixen en el mateix: el nivell d’hormones relacionades amb l’estrès és un factor de risc. «Amb la pandèmia em preocupa poc la salut mental dels nens sans. Sí que m'amoïna el nivell d’estrès de les dones embarassades» Vivim una pandèmia. ¿La preocupa aquesta generació de dones embarassades? Categòricament sí. Hem passat un confinament i em preocupa poc la salut mental dels nens sans. El que m'amoïna són els nivells d’estrès que pot suposar per a una mare parir en temps de Covid-19. Segur que s’ha passat tot l’embaràs preocupada. Potser està en un erto, potser la seva parella s’ha quedat sense feina i potser tenen problemes per pagar el lloguer. Tots els polítics se n’haurien de preocupar. La situació seria diferent si visquéssim en una societat en què els polítics es dediquessin a fer la seva feina, que és procurar el benestar de tots. L’ansietat materna durant l’embaràs és un factor de risc per a patologies de neurodesenvolupament. I el pitjor és que és un factor parcialment millorable. Remarca que és fonamental passar temps amb el nadó. La criança és una elecció personal dins del que un es pugui permetre. Si vols i pots demanar una excedència a la feina, perfecte. I si no vols ni fer la baixa maternal, doncs també perfecte. La llibertat individual és fonamental. És una decisió de la mare i qualsevol crítica és penosa. Ara bé, el que no podem fer és no atendre les necessitats de la criatura. ¿No pot ser la mare? Doncs el pare o qui sigui. Algú ha d’estar a disposició del nadó 24 hores al dia i set dies a la setmana. I algú ha de ser qui marqui els ritmes d’aquesta criatura. La societat ha d’establir mesures que afavoreixin aquest vincle, que s’estableix des que neixes fins que tens 4 anys. Si no se’m permet atendre el meu nadó quan em necessita l’estic perjudicant. La societat m’ha d’ajudar perquè els fills tenen el valor que tenen, són un bé preuat. Entre altres coses, perquè n’hi ha pocs. Parli’m de la famosa afecció. Hi ha dos tipus d’afecció, la segura i la no segura. En la primera el nen reclama i el pare o la mare respon. La resposta no ha de ser «té això que m’has demanat, rei». No has de fer tot el que digui. Has d’establir rutines. I això es fa amb carinyo i disciplina. Perseverant. Si el nen té horaris regulars després anirà com una seda. El que facis malament amb 4 anys ho pagaràs en l’adolescència. L’afecció no segura és aquella en què els pares de vegades responen i de vegades no. O responen malament, amb amenaces. El nen no veu en el seu progenitor la figura que li dona la seguretat que necessita. ¿Això li afecta el neurodesenvolupament? Sí, per descomptat. Establir un bon vincle amb el teu fill és determinant per al seu neurodesenvolupament. Hi ha qui resta importància al dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) i asseguren que són nens moguts sense més ni més. Un nen petit no pot tenir el temps de concentració d’un universitari, cert. De vegades es diagnostica tard. Un nen pot passar primària sense problema. Però arriba l’ESO i no és capaç. Els pares se sorprenen perquè fins aleshores sempre havia tret notables. El nen amb TDAH no reté el que està fent. És intel·ligent, però es veu incapaç de discriminar quin estímul és més rellevant. Mai acaben d’arreglar-se o de vestir-se, canvien de tema en una conversa, obliden de què va el text que està llegint... ¿També és un trastorn d’origen prenatal? Sí. Tots ho són. ► Més informacions de Mares, pares i nens Mares, pares i nens

María José Mas: «El que facis malament amb el teu fill de 4 anys ho pagaràs en l'adolescència»

La neuropediatra i divulgadora publica 'El cerebro en su laberinto', un manual fonamental per entendre els trastorns del neurodesenvolupament

El més llegit