La Fibi, la guardiana de la diabetis que va canviar la vida de la Paula

Quan el sol cau de ple al parc de Los Pericones de Gijón la gossa d’alerta sanitària de Paula Castaño Rodríguez s’amaga com pot a l’ombra del banc on s’asseu la persona a qui acompanya, dia i nit, des de fa any i mig. És una terrier de Jack Russell d’any i mig i es diu Fibi. I ha donat un tomb, en positiu, a la vida d’aquesta habitant de Gijón de 20 anys diabètica del tipus 1 des dels 7. L’animal porta el pitet color malva d’identificació de Canem, la fundació que els ensinistra i prepara per treballar com gossos d’alerta sanitària amb malalts de diabetis tipus 1 i epilèptics. «Des que tinc la Fibi la meva qualitat de vida ha canviat per complet. Ella detecta, vint minuts abans que es produeixin, les pujades i baixades de glucosa. Ho fa amb lladrucs. En aquest cas el seu lladruc és més intens, diferent, perquè ha sigut ensinistrada per fer-ho i ho fa a la perfecció», assenyala Paula, que afegeix que la Fibi ha passat prèviament per un període d’ensinistrament a la Fundació Canem, a Saragossa. Va ser la mare de Paula qui, buscant tota mena d’informació entorn de la malaltia de la seva filla, va assabentar-se de l’existència dels gossos d’assistència d’alerta mèdica. «Jo vaig ser la primera a tenir-lo a Astúries, però crec que recentment una altra persona n’ha rebut un altre», indica la Paula, que explica que hi ha una llista d’espera per a aquests gossos. I és que, a més d’ensinistrar-los per al reconeixement de l’arribada d’una hiperglucèmia o una hipoglucèmia, també s’estudia que el seu caràcter sigui l’adequat per a la persona que recolzaran: una persona molt activa, un nen o un avi, per citar exemples. La vida ha canviat per complet per a aquesta jove que estudia un grau superior en Mediació Comunicativa a la Fundació Vinjoy, a Oviedo. La raça del gos és molt important per a aquesta tasca. Els millors són els terrier de Jack Russell per la seva gran capacitat per detectar, a través de l’olfacte, si sobrevindrà un atac amb una precisió d’avavançament de vint minuts. «És una cosa que només aquest tipus de gos és capaç de detectar; mai millor dit, ho oloren vint minuts abans d’una hiperglucèmia o una hipoglucèmia. És una olor que passa inadvertida per a nosaltres, però que aquest gos, ensinistrat, identifica de seguida», afirma la jove. Comptar amb la presència constant de la Fibi al seu costat no implica que Paula no continuï controlant el seu nivell de sucre a la sang, però està clar que li dona una tranquil·litat i una seguretat que no té preu. «M’ajuda molt, sobretot a la nit. Sempre havia de posar-me diverses alarmes per despertar-me i mirar a veure com estic; fer-me una glucèmia capil·lar, posar-te o no insulina, mentre que ara que hi ha la Fibi ella és la meva alerta, la que em controla a la nit. Ara dormo tranquil·la perquè quan ella em lladra em desperto, em miro com estic, i hi poso solució. Els diabètics, tant si tenim una hiperglucèmia com hipoglucèmia, segreguem una substància que nosaltres no percebem, però aquests gossos sí, i això fa que siguin capaços de preveure-ho vint minuts abans que passi i que nosaltres puguem posar-li remei», afegeix. Paula Rodríguez remarca que fa una vida completament normal amb la seva gossa. Li agrada molt l’esport i munta a cavall des de petita. Des de fa dos anys participa en carreres raid i també és ensinistradora de cavalls per a aquesta modalitat. «M’encanta la natura i a la Fibi també; li encanta venir a córrer amb nosaltres quan munto a cavall, la veritat és que la van triar molt d’acord a la meva personalitat. És important que gos i persona connectin, perquè no tots els animals són iguals. La Fibi em segueix el ritme perfectament, és igual d’activa que jo», destaca. «No m’imagino la vida sense la meva gossa, per a un diabètic és un gran canvi» No obstant, reconeix que va ser necessari un període d’adaptació entre totes dues. Així, recorda com va veure per primera vegada la que seria la seva gossa d’alerta sanitària: «Vaig anar a Saragossa a buscar la Fibi però jo, prèviament, ja havia enviat a la Fundació el que m’havien demanat per entrenar-la: un peluix amb què havia dormit, una samarreta utilitzada, cotons impregnats de saliva quan em donaven pujades o baixades de sucre, etcètera. Després també em van fer preguntes sobre quin tipus de gossos anaven millor amb el meu caràcter i la meva forma de vida. Per això, quan t’entreguen el gos o la gossa ja estan entrenats per a tu. Fas un curs amb ells on t’expliquen tots els exercicis que has de fer amb el gos, perquè s’acostumi a tu i només respongui a tu». I així ho va fer quan va tornar a casa amb la Fibi. Tots els exercicis. «Li donava el seu menjar com a premi a la seva feina. Vaig haver de crear un vincle amb ella perquè ella només estigués amb mi, i al principi em va costar perquè em lladrés només a mi. És que la Fibi és una gossa molt llesta, molt intel·ligent. Després la Fundació Canem també et fa un seguiment, i quan ja veuen que el gos va molt bé doncs ja no és necessari. De tota manera, qualsevol cosa que sorgeixi, qualsevol problema que tinguis, ells estan pendents de solucionar-lo. Sempre comptes amb ells, la veritat», afirma. Llibertat d’accés a espais tancats Quant a la facilitat per accedir a tota mena de llocs amb la seva gossa, no ha tingut grans problemes quan, en aquells casos en què l’hi denegaven, explicava el perquè del seu arnès, on figura «Canem, gos d’assistència sanitària». En algun cas, com per accedir a algun centre comercial o alguna platja amb la Fibi, que porta sempre el seu arnès informatiu, no la volien deixar passar. «Però quan els vaig explicar la seva funció i els vaig mostrar l’arnès i els papers que sempre porto amb mi per si de cas vaig passar sense cap problema. Com molta gent no coneix el que és un gos amb aquestes característiques, la veritat és que al principi els xoca, els sorprèn, però de seguida ho entenen», diu. En l’actualitat, aquesta jove no aconsegueix imaginar-se la vida sense la Fibi, pendent d’ella les 24 hores del dia. «Sempre vaig voler tenir un gosset i ves per on ara no només tinc la satisfacció de tenir a la meva gossa sinó que, a més, ella em cuida», afirma amb orgull i amb carinyo, mentre mira amb agraïment i tendresa al seu «àngel de la guarda caní»: «A part de la companyia que et dona un gos, en el meu cas concret, que soc diabètica, és un gran canvi enorme de vida. Que algú estigui tot el dia pendent de tu i que tu hagis d’estar sempre controlant-te, sobretot em refereixo a quan som nens, perquè quan ets gran ja et controles tu molt millor». El missatge de Paula Castaño és clar per als malalts de diabetis tipus 1. «L’hi recomano a tothom, i fins i tot més quan es tracta de nens. La Fibi em segueix a tot arreu, em segueix el ritme perfectament. Jo soc molt activa i, com ja he dit abans, quan et donen un gos concret ho fan donant-te aquell que, per la seva personalitat, s’adapta millor al teu dia a dia. Dona molta tranquil·litat tenir algú, en el meu cas la Fibi, en tot moment pendent de tu i avisant-te amb prou temps per prendre les mesures oportunes. I a més és intel·ligent i boníssima, es porta bé amb tothom», afirma.

La Fibi, la guardiana de la diabetis que va canviar la vida de la Paula

Paula Castaño, diabètica des dels 7 anys, compta amb una gossa d'alerta sanitària que detecta vint minuts abans les pujades i baixades de glucosa

El més llegit