La llista de l'Aziz: «L'hivern serà dolent, molta gent no menja»

Més o menys a les 12, cada dia s’arremolinen persones amb bosses buides davant una petita porta de llinda pintada de vermell, groc i verd. Arriben com si fossin a la compra, només que el local que visiten no és una botiga, ni ningú allà els demanarà diners per unes patates o un paquet d’arròs. La cua no és precisament animada. Tot just s’inicien xerrades entre els homes, molts d’edat més que de jubilació, o les dones, moltes amb hijab o pentinats llatins. Immigrants i espanyols que esperen comparteixen el mateix estat: potser tenen per pagar-se el sostre, però no els arriba per menjar. Assegut a la porta acolorida amb la bandera del Senegal, Aziz Diouf, de 42 anys, inscriu els qui venen, i després entrega aliments en silenci, seriós, metòdic, a musulmans, cristians, hindús o ateus, saludant potser amb un breu «salam aleikum». I en les estones mortes, l’Aziz tecleja en el seu mòbil. Tal com pronuncia el seu lema del perfil de Whatsapp, es diria que està enamorat de la seva gana. És una relliscada fonètica, gairebé un joc de paraules. «J’aime ma famme», en francès, significa «estimo la meva família», però en el seu accent senegalès de Touba sona a prop de «J’aime ma faim», que seria l’eslògan d’un addicte a la pobresa. En absolut. El senegalès Aziz combat la gana. Era paleta, i treballava a l’obra d’uns pisos al sud de Madrid, però la pandèmia el va deixar sense ocupació. Al març, confinat amb altres senegalesos tan aturats com ell, va decidir ajudar. Al juny, la pobresa ja havia crescut tant als carrers que l’Aziz es va reconvertir: de col·locar maons per un salari a repartir menjar per res. Quadern vermell En una desgavellada cadira d’oficina, l’Aziz espera cada dia de nou del matí a vuit de la tarda que arribin veïns a demanar-li aliment. El seu regne, en ple barri madrileny de Lavapiés, és un baix de tot just 20 metres on l’Associació d’Immigrants del Senegal (AISE) va obrir una petita escola d’espanyol que la Covid-19 ha obligat a convertir en magatzem d’aliments. En la penombra del recinte s’apilen paquets de macarrons, de llenties i arròs, envasos de llet i caixes de verdures que duraran allà dos dies. Quan la generositat de governs i botiguers va bé, les piles creixen fins al nivell d’uns cartellets de «bon dia» i «bona nit» i unes lletres en àrab i uolof que, en els dies feliços sense mascaretes, algun docent va escriure a la pissarra. L’Aziz treu un grapejat quadern vermell d’espiral. «Aquí hi ha molt dolor», comenta. Pel paper quadriculat, anomenades a bolígraf amb lletra atapeïda i punxeguda, desfilen centenars de persones que necessiten menjar. Hi ha noms àrabs, llatins, algun d’eslau. I la llista de l’Aziz no para de créixer. Impressiona el passar de les pàgines, una, una altra, una altra, plenes de noms. L’Aziz és meticulós com un comptable. Quan hi arriba un necessitat, es posa unes ulleres de llegir, demana el DNI i anota. Després, amb ajuda del seu amic Lay, de Tuba com ell, posa a la bossa unes patates, uns espaguetis, o un grapat de tomàquets que algun comerç va rebutjar per lletjos, i unes cebes llustroses que es van quedar sense vendre. La ciutat invisible Amenitza l’espera una emissora en uolof que l’Aziz sintonitza amb el mòbil. Les seves estranyes paraules i la seva música reboten per les façanes de Lavapiés. L’Aziz mira al carrer i calcula: «L’hivern serà dolent. Molta gent no té res. No pot pagar la casa, no pot pagar llum, no pot pagar internet, no menja». Madrid i Barcelona són ciutats que bracegen en la crisi, entre ombres de ruïna i llums de recuperació. Però per sota de la creixent vida dels seus carrers s’estén dia a dia una altra ciutat, una silenciosa urbs de gent arruïnada, que abans va tenir feina, a la qual se li han anat acabant els estalvis des de març cap aquí. Són veïns que als seus ruscos miren de dissimular com poden la seva pobresa fins a gairebé fer-se invisibles. Afloren quan ja no poden més. Cada dia l’Ajuntament de Madrid atén 88.000 persones necessitades d’aliment, segons fonts municipals. Els donen un tàper, o els ajuden a través de contractes per a menjadors d’emergència o donen a entitats com AISE. A Barcelona, des que va començar la crisi, els serveis socials municipals han augmentat un 192% els menjars distribuïts. Això va ser en la fase més crítica. Ara la demanda és d’un 88% més que abans del coronavirus. Les persones ateses amb aliments a Barcelona són 44.463, explica l’Ajuntament. Amb els 88.000 pobres de Madrid ajunten més gent que la que empadronen algunes de capitals de província. Per no estigmatitzar els necessitats i evitar la humiliació, l’Ajuntament barceloní va organitzar els Menjars a Domicili. A Madrid, amb la mateixa intenció han llançat la Targeta Famílies, que funciona com qualsevol visa de crèdit, vàlida a totes les botigues. Als consistoris arrenca un aparell circulatori d’ajuts al final del qual hi ha capil·lars petits i fins com l’Aziz. Durant la fase I de la pandèmia, la dels avis morts, els veïns sortien als balcons a aplaudir els sanitaris que lluitaven contra el virus. En aquesta fase, la de l’atur i la pobresa, no hi ha aplaudiments per a aquesta gent que pal·lia l’onada expansiva de la gana als barris. Els qui venen a veure l’Aziz guarden un silenci de ciment; amb prou feines tenen ganes de dirigir una mirada de gratitud. Molts vells A la filera, recolzat en un piló, espera el Bakhir, un marroquí de 68 anys, un dels de la llista del quadern vermell. Sota la visera d’una gorra blava mou ulls esquius. No li agrada haver de demanar menjar. De jove va ser professor de gimnàstica, explica. «Vinc perquè a casa meva hi ha dues famílies. Ningú treballa, i viu amb una persona de 85 anys», explica. El Bakhir, supervivent de la Covid-19, només va deixar d’ajudar a casa durant 15 dies, quan va estar malalt. «És que soc diabètic també...», relata. Des que va emigrar a Espanya mai havia estat en un hotel. Al final el virus li va procurar l’estada en un, de medicalitzat, dues setmanes d’abril. Calcula l’Aziz que ja ha fet dos mil i escaig apunts en la seva llista. De la pobresa inusitada del barri, en altre temps castís i avui multicultural, li criden l’atenció els grans. «Hi ha persones molt velles aquí –diu assenyalant el seu llistat–. ¡Hi ha una senyora de 92 anys!» També li crida l’atenció a l’Alberto, manxec que ha fet cua per una bossa del que toqui avui. «Hi ha molta gent gran que necessita menjar. La veig cada dia», assegura. L’Alberto, número X en la llista de l’Aziz, ha de venir a buscar menjar però està content: ni ell ni ningú dels seus s’han contagiat. Només sap d’un mort, «una tia més gran», de la part de la família llunyana que se’n va anar a Barcelona. La cua ha de fer-se a un costat perquè ha arribat una furgoneta de menjar donat per la Comunitat de Madrid. Porta caixes de tomàquets, raïm, patates i basancé. Així anomenen en uolof les albergínies. Lay surt a descarregar. L’ajuda El Hadji, president de l’AISE, un tros d’home de 63 anys que ha portat també un nebot per a la feina. Xerrant entre caixa i caixa, El Hadji ensenya una altra paraula africana: Dimbilente, solidaritat. «Cap de nosaltres estem contagiats», explica com referint un miracle. L’Aziz, amb les seves ulleres de llegir, aixeca la vista de la seva llista i relata: «La gent necessita arròs, espagueti, oli, macarrons, llenties, llet també, i de nens bolquers. Molta gent ve a preguntar ¿tens bolquers? La gent que ve aquí et diu: ‘No tinc res a casa meva, no tinc diners, no tinc menjar, el meu fill no té menjar’. Quan em diuen això, jo...». I l’Aziz es calla i es queda mirant endavant.

La llista de l'Aziz: «L'hivern serà dolent, molta gent no menja»

Senegalès, paleta sense feina, ajuda veïns tan pobres com ell, que l'atur ha deixat sense menjar. El quadern en el qual anota els seus noms no para d'omplir-se

El més llegit