Javier Padilla: «Les escoles no són llocs supercontagiadors»

Javier Padilla (Madrid, 1983) és metge de família i divulgador. Autor d’‘¿A quién vamos a dejar morir?’ i ‘Epidemiocracia’ (Capitán Swing), està format en gestió sanitària i defensa per tots els mitjans una sanitat pública justa i eficient. També és pare. La seva filla, a punt de fer tres anys, entrarà a l’escola al setembre. ¿Quina sensació té davant la tornada al col·le? Incertesa i necessitat. Incertesa perquè tenim poques certeses i el moment epidemiològic que vivim a Espanya no és el millor precisament. I necessitat perquè no podem contraposar educació amb salut sinó que l’educació és una necessitat en termes de salut, socialització i cohesió social. No és partidari dels pares que es neguen que els seus fills vagin a classe per por al contagi. No. Això generarà unes desigualtats tremendes. ¿Quins pares i mares es poden permetre el ‘homeschooling’? I a més no podem eludir la variable de la socialització en el desenvolupament infantil. En moltes ocasions l’escola serveix, entre cometes, per protegir els nens de les seves famílies. Escolarització i socialització tenen un paper fonamental i no pot ser sostret. Aquest esforç d’aïllament total de les criatures ha d’anar dirigit a exigir que les condicions de tornada a les aules siguin les adequades, sabent que mai anirem a condicions de risc zero. ¿Què troba a faltar en els plans oficials? El de la Comunitat de Madrid em sembla mentida. Perquè aquest projecte es pugui portar a terme caldria haver-lo presentat al juny. Ara no hi ha temps. En els últims mesos en l’àmbit sanitari hem vist com les promeses s’han anat incomplint. A dues setmanes del curs, entenc que es repeteix la pregunta: ¿es poden obrir els centres educatius amb aquests nivells de transmissió i contagi? «Cada vegada sembla més clar que per poder obrir les escoles caldria haver tancat les discoteques» ¿Quina és la resposta? Arribar a aquesta pregunta és trampós. La qüestió que hauríem de plantejar és: si tothom sap quan havia de començar el curs ¿com és possible que estiguem en aquests nivells de transmissió en el contagi? Cada vegada sembla més clar que per poder obrir les escoles caldria haver tancat les discoteques i un altre tipus de llocs. Però, és clar, això no s’ha fet i ara cal prendre decisions. ¿Qui ha fallat més? ¿Nosaltres o els polítics? S’ha d’intentar conjugar la responsabilitat estructural amb la individual. Hi ha hagut responsabilitat individual, és veritat. Però ¿on està impactant més l’epidèmia? Als barris obrers i les cases amb rendes baixes, on el que hi ha és una estructura que afavoreix la nul·la qualitat per frenar el coronavirus: teletreballar és impossible, es comparteix vivenda... ¿Per què estem com estem? Perquè tot suma. La desescalada va ser massa ràpida. I això ha tingut conseqüències, però també causes. L’estructura econòmica del país depenia molt del que passés entre el juny i l’octubre. Tornant al curs escolar, hi ha mares i pares molt angoixats. ¿Què els diria? El que hem de saber és quin risc hi ha. Diversos estudis, com el del Centre Europeu de Control de Malalties, afirmen que amb unes mesures mínimes de seguretat els centres educatius no són protagonistes de les dinàmiques de contagi. Almenys, no més que els centres de treball i d’oci. Les escoles no són llocs supercontagiadors. Mirem a altres països. Israel va obrir sense mesures de seguretat i hi va haver un augment dels contagis. Però després hi ha països on el retorn a les aules s’ha fet amb protocols de seguretat, portant les aules a altres espais, com els museus. Dinamarca, per exemple. I les coses no han anat malament. Vam llegir titulars sobre el tancament de 41 centres a Alemanya les dues primeres setmanes. Però això no és una mala notícia. ¿Per què? Perquè suposa el 5% dels centres. Hem de posar en relleu les funcions de les escoles a nivell educatiu i cohesió social i hem de ser conscients que no estem portant els nostres fills a l’escorxador. Hi haurà brots, sí. El que hem d’exigir és que hi hagi condicions perquè siguin els menys possibles i que quan n’hi hagi existeixi coordinació perquè s’abordin de manera àgil. A nivell familiar també caldrà canviar dinàmiques. «No n’hi ha prou amb donar l’ordre als pares de no portar els seus fills amb dècimes al col·le. Cal donar-los facilitats» ¿Es refereix a les tardes al parc amb molts amics? Em preocupa més la casa dels avis. No podem amputar aquesta relació, però si el nen té febre no es pot quedar amb ells. I aquí no només apel·lem a la responsabilitat individual. Hem d’exigir que els pares i les mares tinguin dret a permisos retribuïts quan els nens estiguin malalts. Això és un tema de salut pública, no només individual. S’ha acabat allò de portar al col·le el nen amb unes dècimes de febre. S’ha fet amb amigdalitis o refredats, però això ara no es pot fer. Ara bé, no n’hi ha prou de donar l’ordre. Cal donar facilitats als pares. ¿Podrem continuar menjant-nos a petons els nostres fills a la sortida del col·le? Es pot abraçar i estrènyer. No fa falta fer-los un petó a la boca o prop de la boca. Ni tampoc passar-los la mà per la cara. Hi ha maneres de demostrar els afectes de forma menys contagiosa. El mateix amb els avis, ¿oi? La meva filla quan veu la seva àvia es tomba perquè l’abraci per l’esquena. I sense que l’hi hàgim dit. Ella ho ha incorporat. Els nens ho entenen amb normalitat.

Javier Padilla: «Les escoles no són llocs supercontagiadors»

El metge i divulgador demana al Govern que «rescati» els pares i mares que hagin de faltar a la feina per cuidar-se dels fills si es posen malalts

El més llegit