Barcelona i la sida, una intensa relació

Viure amb l’amenaça intermitent d’un cataclisme s’ha convertit en la principal arma de control dels éssers humans: la guerra nuclear, les malalties infeccioses, el canvi climàtic... Ho escrivia Susan Sontag a ‘La enfermedad y sus metáforas’: «El fet que fins i tot una apocalipsi pugui ser vista com formant part de l’horitzó normal de possibilitats constitueix una agressió inaudita al nostre sentit de la realitat, a la nostra humanitat». Així va passar amb la sida a finals del segle XX i així està passant amb la Covid-19 al segle XXI. Aquest últim capítol de la sèrie dedicada a com Barcelona ha resistit a les epidèmies al llarg de 2.000 anys se centra en la relació entre la ciutat i la pandèmia del VIH/sida. Una relació, per cert, molt intensa. A Espanya, el primer cas es va detectar el 1981 a l’Hospital Vall d’Hebron, tot i que llavors es va descriure com un càncer poc habitual, perquè els científics encara tardarien dos anys a aïllar el virus causant de la greu infecció. Deu anys més tard, Espanya ja era el país europeu amb més contagiats pel virus. En plena eufòria olímpica, Catalunya tenia un rècord de 18 casos per 100.000 habitants i el 1994 la sida es va convertir en la primera causa de mort entre els 20 i els 40 anys. A Barcelona van morir, entre el 1986 i el 1998, 3.451 persones. La primera mort d’una celebritat per aquesta causa que va fer la volta al món va ser la de l’actor Rock Hudson, el 1985. Sis anys després, el 1991, moria una altra figura molt relacionada amb la història de Barcelona: Freddy Mercury. El vocalista de Queen va compondre l’himne de les olimpíades del 1992 i el va cantar per última vegada amb Montserrat Caballé el 1988. Durant anys, la diva va ser de les poques persones que sabien que el cantant estava malalt. La ruta cultural La Barcelona de les epidèmies: una història de lluita i superació, que ha inspirat aquesta sèrie d’articles, fa una parada davant el mural de 30 metres que l’artista nord-americà Keith Haring va pintar el 1989, un any abans de morir, als 31 anys, per una complicació derivada del VIH/sida. Inicialment l’obra era a la plaça de Salvador Seguí, però a causa del seu mal estat va ser reconstruïda el 2014 i col·locada al costat del Macba. És una de les peces d’art públic més emblemàtiques de la ciutat. «L’eslògan que reprodueix el mural, ‘Tots junts podem parar la sida’, recorda molt els missatges de l’actual pandèmia», apunta la guia de la ruta, Marga Arnedo. Una observació que encaixa en el marc teòric que la pensadora nord-americana Susan Sontag ja va establir el 1978: «Les crides a la mobilització general per fer front a una amenaça sense precedents són freqüents a qualsevol societat de masses», va escriure. Però també advertia de la seva cara B: «La supervivència de la nació, de la societat civilitzada, del món mateix, està en perill. És la coneguda afirmació amb què es justifica la repressió». Així com la tuberculosi representava els mals de finals del segle XIX, la sida ha sigut el mirall de totes les pors de les últimes dècades del segle XX. Tot i que es tracta d’un procés natural, que es transmet quan la sang, el semen, les secrecions vaginals i la llet materna que transporten el virus entren en un organisme sa, des dels seus orígens ha patit l’estigma moral encara més que altres malalties d’origen infecciós. Com va afirmar sense pèls a la llengua l’històric activista Joaquim Roqueta, «era la malaltia de les putes, els ionquis i els ‘maricons’». «No sabíem com es transmetia i hi havia tant desconeixement, fins i tot dins el món mèdic, que provocava molt rebuig». Malgrat la seva incansable tasca pedagògica, els col·lectius LGTBI i molts altres que lluiten contra aquesta afecció consideren que encara queda molta feina per fer contra l’estigma i l’exclusió social. Les campanyes per introduir l’ús del preservatiu i altres mesures de prevenció van canviar la manera de relacionar-se sexualment i nous tractaments farmacològics (si s’hi té accés) han aconseguit que la sida es converteixi en una malaltia crònica greu. Però encara no existeix una vacuna. És la primera pandèmia que avisa que, malgrat tots els avenços tecnocientífics, els éssers humans continuen sent una espècie vulnerable. La Covid-19 és la segona. Dimensions globals Des de l’inici de la pandèmia s’han contagiat a tot el món 76 milions de persones i hi ha hagut 33 milions de morts. Actualment, dos terços de les persones amb el VIH viuen en països africans, on 1 de cada 25 adults són portadors. Cada dia es detecten 10.000 nous casos. La pandèmia de la Covid-19 ha reforçat un argument que ja va evidenciar l’aparició del VIH/sida, i és que qualsevol problema, lluny d’afectar un determinat territori, té dimensions globals. «Tot és cíclic, tot arriba i tot passa –afirma a tall de reflexió final Clara Arnedo, una de les quatre guies de la ruta cultural ‘La Barcelona de les epidèmies’–. El més important és aprendre de les experiències del passat per trobar solucions. ¿Què haurem après?».

Barcelona i la sida, una intensa relació

El primer cas d'infecció per VIH a Espanya es va detectar a l'Hospital Vall d'Hebron el 1981

El 1994 la malaltia era la primera causa de mort a Catalunya entre els 20 i els 40 anys

El més llegit