Els fills de la pesta

L’Europa actual és filla dels supervivents de la pesta negra, la primera causa de mortalitat global en la història de la humanitat. Es calcula que els successius brots que van assolar el continent a partir de segle XIV van aniquilar, tirant pel sota, la meitat de la població. A Barcelona, la mortalitat hauria arribat al 60% de la ciutadania, una xifra que traslladada a l’urbs actual significaria la desaparició d’un cop de ploma de 960.000 barcelonins. A la Barcelona de mitjans del segle XIV vivien 40.000 persones. El port rivalitzava en activitat comercial amb els de Gènova i Florència i la ciutat tenia estatus de potència marítima. Però en 1348 aquella font de riquesa i el poder es convertiria en la porta d’entrada d’un enemic letal de mida microscòpica, el bacteri ‘Yersina pestis’, que transmetien les puces dels rosegadors que anaven a bord d’una nau genovesa. «Fins aleshores les epidèmies havien quedat localitzades allà on afectaven però a mitjans del segle XIV el món estava més comunicat i les xarxes comercials del Mediterrani eren molt potents», explica Marga Arnedo, una de les guies de la ruta cultural La Barcelona de les epidèmies: una lluita i superació. La infecció es va estendre com la pólvora sense fer distincions entre classes socials. El rei Alfons XI de Castella va morir de pesta el 1350, i el 1396 el sobirà Martí I d’Aragó, conegut com a Martí l’Humà, va haver de fugir a Perpinyà per allunyar-se del focus de contagi. L’itinerari de la ruta de la pesta per Barcelona té tres parades clau: l’antic barri jueu del Call, on es van produir greus atacs contra els seus habitants perquè se’ls acusava d’enverinar els pous; la plaça de Sant Jaume, on el govern municipal de la ciutat, el Consell de Cent, va establir les bases de les polítiques de salut pública, i l’església de Sant Just i Pastor, on hi ha una fossa comuna amb 120 víctimes de la plaga. Caracteritzada per unes bubes (tumors tous) que podien arribar a la mida d’una poma i que enfosquien la pell, la malaltia consumia els malalts en poques hores. Les prescripcions generals per prevenir la plaga incloïen la crema d’herbes aromàtiques per netejar l’aire, la regulació de la dieta i cobrir-se la boca amb un mocador, un antecedent de la mascareta actual. Amb la intenció d’informar la població (que no llegia llatí), el metge Jaume d’Agramont va escriure el 1348 el Regiment de Pestilència, l’únic tractat sobre la pesta escrit en llengua romànica, en aquest cas el català. Entre altres mesures, destacava la importància d’evitar els estats d’ànim negatius. En cas d’haver vist els concerts i aperitius als balcons de la població confinada per la Covid-19, el doctor d’Agramont hauria estat orgullós. En un esclaridor article a la revista Gimbernat d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, el doctor en salut pública Francesc Parrilla Valero explica que la pandèmia de pesta negra del segle XIV «va significar l’inici de la lluita contra les malalties epidèmiques». A més de les idees centrals d’aïllament (de mercaderies, individus i ciutats senceres), salubritat urbana i processons per demanar la protecció divina, Parrilla revela que «Barcelona va ser una de les primeres ciutats europees a crear, el 1350, el càrrec de metge del comú, amb la missió de vetllar per la sanitat pública». Posteriorment és aquesta figura va derivar en la Junta del Morbo, una comissió que dictava les mesures de prevenció davant els contagis i que és el germen de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. El ‘doctor de la pesta’ Així mateix, al segle XVI va aparèixer la figura del ‘doctor de la pesta’, un cos de metges especialitzats a detectar i tractar malalts. No obstant, segons algunes historiadores la tasca de rastrejar els infectats (els rastrejadors no són un invent de la Covid-19) la feien principalment dones. Un gravat satíric del segle XVII presentava a aquests metges com uns corbs, no en va popularment se’ls deia metjastre. «El nas era de mig peu de longitud –llegeix la guia Marga Arnedo de l’‘Encyclopedia of Pestilence, Pandemics and Plague’–, amb la forma d’un bec, farcida de perfum amb només dos forats, un en cada costat, pròxims als orificis nasals, però amb els quals n’hi havia prou per respirar, carregant amb l’aire que un inhalava, la impressió de les drogues contingudes en l’extrem del bec (...)». Actualment, la pesta es tracta amb antibiòtics, però tot i així entre 2010 i 2015 va provocar 584 morts. És una malaltia endèmica a la República Democràtica del Congo, Madagascar i el Perú. Demà, capítol 3: la febre groga

Els fills de la pesta

La pandèmia del segle XIV va matar en successius brots el 60% de barcelonins, 960.000 persones avui

En aquella època la gent ja es tapava la boca amb mocadors i existien els rastrejadors de contagis

El més llegit