Àlex, pare trans: «¿Per què no hi pot haver homes amb pit?»

Després d’una vida sencera lluitant per poder ser ell mateix, l’Àlex, pare monoparental d’un fill que ha parit [podeu llegir aquí la primera part de l’entrevista], fa balanç del que ha sofert en el part, de les infinites proves i tests que ha hagut de passar i de la burocràcia d’un sistema binari en què el seu cas no encaixa. Lluny d’acovardir-se, l’Àlex té projectes de futur i un desig: que el seu fill visqui un món més natural on sigui més fàcil ser, senzillament, un mateix. -Avui dia, Àlex, després del que vas passar en el part i en les vicissituds posteriors, et trobes millor... -Sí, va arribar un moment en què vaig entendre pel que havia passat. Ho interioritzes perquè és una violència, no ets culpable de rebre-la, però la pots col·locar. I estic fent el projecte Indominus, que significa indomable, que mai ha sigut domesticat. Es tracta de tornar a connectar amb l’essència. Quan naixem ho fem lliures. És tornar a l’essència de sentir-nos lliures. Les persones que hem patit maltractaments de vegades actuem partint d’ells i som presos de ser una víctima, de tenir aquest rol. I quan vaig poder col·locar el que havia passat en el part vaig sentir que podia ajudar altres persones que han passat pel mateix. Una frase em va fer mal especialment: ‘Esclar, els homes no esteu fets per parir’. Home, sí, un home amb vagina sí que està fet per parir. Una frase em va doldre especialment: ‘Els homes no esteu fets per parir’. Sí, un home amb vagina sí que està fet per parir. -¿Què creus que t’estaven dient amb aquesta frase? -Que si realment et sents un home, per què t’embarasses. Com si només fossin capaces de suportar un embaràs les dones. -¿Com va ser la teva decisió o necessitat de canviar respecte al que eres biològicament? ¿Recordes un dia, una situació...? –Tenia 23 o 24 anys. Recordo que em mirava al mirall i no em reconeixia. Vaig començar a poder manifestar-ho, vaig parlar amb el meu psicòleg i vam començar a treballar la identitat. I vaig començar tot el trànsit. Fa tant temps... Sé que va ser veure’m en masculí, canviar de roba, posar-te el binder per al pit... -¿Binder -És una samarreta compressora que t’oprimeix el pit. Si tens molt pit, no hi ha manera d’amagar-lo, però ajuda a veure una figura més masculina. El que em va agradar molt és que la gent em reconegués pel carrer com a home. Per això vaig decidir operar-me el pit, perquè per a mi era el que feia que la gent m’identifiqués com a dona. No estic d’acord que tothom s’hagi d’operar. ¿Per què no hi pot haver homes amb pit? Vaig sentir que em volia operar per sentir-me millor davant el mirall i perquè l’entorn social m’identifiqués i que no hagués de parlar-me en femení perquè intueixen que aquí darrere hi ha un pit. A mi, barba no me’n va sortir i m’era difícil, per això em vaig operar. -Sembla que ja hem après a tolerar que una dona canviï a home si té barba i és un home com dicten els cànons, però... -Encara costa molt. -Però ¿i les altres formes de trànsit, d’homes amb pit...? -Se t’ha venut que si vols ser home i vols fer un trànsit a masculí, has d’entrar en el cànon perfecte d’home. Si et sents un home no has de voler tenir úter, ni pit, has de voler tenir barba, poder tenir músculs, portar els cabells curts. ¿Per què has d’entrar en aquest perfil tan estret del que és un home? Igual amb una dona: has de voler tenir pit, vagina, ser femenina, els cabells llargs. ¿Per què està tan establert què s’ha de fer per ser un home o una dona? Si ets un home, no has de voler tenir úter, ni pit, tenir barba i músculs. ¿Per què està tan establert què s’ha de fer per ser un home? -¿Què respons a aquesta pregunta? -És social. És difícil perquè no hauria de ser així, hi ha molts tipus de dones i homes. Homes amb els cabells llargs, curt, amb barba, sense barba... ¿Per què un home trans ha d’entrar en aquest patró tan estret? ¿I si no hi vols entrar és que no ets un home? No. Hi ha moltes maneres de ser home. -¿Quin món vols que es trobi el teu fill en el futur? -Un món més lliure. Em vaig plantejar si dir-li que és un nen, si el crio amb gènere obert. I em va venir tan de cop tot que vaig trobar l’estratègia de dir-li: crec que ets un nen però si en algun moment creus que no ho ets, m’ho dius. I ho treballem. Espero que el meu fill visqui en un món més lliure. L’estratègia ha sigut dir-li: crec que ets un nen, però si creus que no ho ets, m’ho dius i ho treballem -Si en cinc o deu anys et diu ‘vull ser una nena’, ¿Què li contestaràs? –No dirà ‘vull ser una nena’, sinó ‘soc una nena’. No ho esculls. -¿I què li diràs? ‘D’acord, doncs ets una nena amb penis.’ Ja ho gestionarem. ¿Quina roba vols portar, què necessites, vols anar a veure altres nens trans? Amb naturalitat. La clau és fer-ho de manera més natural. -I que no hagi de passar tantes vicissituds. -Tant de bo no hagi de passar per entrevistes, processos, psiquiatres i canvis de papers. Tant de bo sigui més fàcil. -Gràcies, Àlex.

Àlex, pare trans: «¿Per què no hi pot haver homes amb pit?»

«Si el meu fill em diu que és una nena, ho gestionarem, la clau és fer-ho de manera més natural»

«Estic treballant en el projecte Indominus: tornar a l'essència de sentir-nos lliures»

El més llegit