El desguàs de l’aigua està trencat i un bassal inunda l’entrada de l’edifici. Un mur inexistent precipita directament el lavabo amb el celobert, a uns cinc metres d’altura. El sostre està fet miques, igual que la porta; només obrir-la, al mateix rebedor, tres homes reposen en la penombra, a sobre d’un matalàs. En pisos com aquest, ubicat al centre de Lleida, hi viuen centenars d’homes que van trepitjar el Segrià per treballar en la campanya de la fruita i ara, amb les restriccions decretades pel Govern, es veuen ficats en una ratera. Molts proven de fugir amb autobús i eludir l’ordre de tancament. D’altres se senten atrapats en la misèria més cruel. El seu confinament no tan sols és impossible, també inhumà.