Jesús Cubero, secretari general de la patronal dels geriàtrics: «L'alerta es va donar tard a les residències»

El 5 de març passat l’economista madrileny Jesús Cubero sortia d’un dinar de celebració del seu 50è aniversari quan li va sonar el mòbil. Era una trucada nerviosa d’una residència de Madrid; estaven en situació crítica i demanaven ajuda. Era el començament d’un infern que no ha desaparegut del seu telèfon. El secretari general d’AESTE, la patronal majoritària de les residències, és un testimoni principal del que va passar als geriàtrics. Cubero ha treballat en fundacions i entitats socials relacionades amb la presó, amb la discapacitat i amb la vellesa. De fet, és germà d’una dona discapacitada que va a un centre de dia. I fill d’una parella d’avis. El pare, de fet, va patir una crisi respiratòria el 18 de març, però va tenir sort: no va ser Covid-19. Cubero reconeix que aquell dia se li va glaçar la sang. ¿Per què està havent rebrots a les residències? És que no està havent rebrots a les residències, n’hi està havent a la societat. Si s’està reprenent la normalitat amb les visites a les residències, és més fàcil que s’encomani algun treballador o que els familiars puguin encomanar els residents. Per això estem extremant les mesures i, si es detecta algun cas, tallem les visites. Estem intranquils. Les administracions públiques haurien de ser més fermes amb les sortides dels residents fora dels centres. ¿No s’haurien de permetre les visites dels avis a la família, o sortir a passejar per un centre comercial, per exemple? Cal entendre la situació de les persones que porten tant temps confinades. Però quan surt algú d’una residència a un entorn no controlat, a visitar la família, a un centre comercial o a menjar fora, no saps en quina situació torna aquesta persona, tot i que li prenguis la temperatura quan entri i no manifesti símptomes. Corres el risc d’un nou contagi. S’haurien de controlar molt aquestes visites. Hi ha un rebrot: demanem a les famílies i els governs que no es relaxin amb les sortides de la gent gran. És un risc a través del qual el virus torna als centres. ¿Ja ho han demanat als polítics? Sí, ho estem traslladant a les conselleries, i esperem que es vagi tancant. No es tracta de tallar la llibertat de ningú. Igual que al principi no es va entendre que es tanquessin els centres de dia i es restringissin les visites, i després tots ens vam adonar que hauríem fet bé si haguéssim tancat una setmana abans. Entenc l’ansietat de les famílies per veure els seus familiars i estar una estona amb ells, però caldria aguantar una mica més sense que la gent gran surti de les residències. Han de sortir de les seves habitacions, per descomptat, i passejar pel jardí, però no passa res per aguantar una mica més sense sortir de les residències. És complicat que, quan una persona gran surt a veure la seva família no es facin petons i abraçades. ¿Quines altres mesures cal prendre i no s’estan prenent? Hem demanat cinc mesures als grups polítics i les comunitats autònomes. El primer que cal és, davant un rebrot, un sistema d’alertes primerenques. I el segon, que hi hagi prou tests per als residents i treballadors, per veure la situació real a cada centre i poder sectoritzar els avis i el personal. A més, que a les comunitats autònomes es faci una provisió de seguretat d’epis. Que no es torni a produir la saturació del mercat que hi va haver al març. A més, un pla de contingència individualitzat: que cada residència tingui clar, en cas d’un nou contagi, qui l’atendrà, com, amb quin temps de resposta, si serà l’atenció primària o un geriatre d’enllaç... I, finalment, una millor gestió de les emocions: poder traslladar a les famílies i als residents un bon sistema d’informació sobre el seu estat. ¿Tot això no s’ha engegat encara? Els plans de contingència ja s’estan demanant de forma generalitzada a totes les comunitats. I entenem que l’estoc de seguretat s’estarà aplegant a les comunitats. Quant als tests, ens consta a Madrid i Andalusia. A Catalunya ho hem traslladat a tots els grups del Parlament, i esperem la constitució d’una comissió. ¿Hi ha raons per témer que tornem a estar com abans? Ens toca aprendre de les situacions que hem viscut. Hem d’aprendre dels errors, i si ve un rebrot a l’estiu, o a l’octubre, que no ens agafi amb el peu canviat. ¿Per què ha passat el que ha passat a les residències de gent gran? Per tres factors. La Llei d’Atenció a la Dependència neix el 2006 sense dotació pressupostària. El sistema està previst per a la societat de fa 14 anys, i ja només pel canvi demogràfic, les necessitats d’avui de la nostra gent gran no tenen res a veure amb les de fa 14 anys. Aviat serem el país més envellit del món. Tenim una esperança de vida de 83 anys, i el perfil de la gent més gran que hi ha a les residències és el d’una persona de 84, amb diferents malalties, que pren cinc fàrmacs cada dia i amb una gran dependència. La pandèmia ha demostrat que es necessita més recolzament sanitari per a les residències, i fins ara el sistema no estava concebut per això. Les residències són llocs on es cuida, no on es cura: el responsable de l’assistència sanitària és el sistema públic de salut. Es va donar la veu d’alerta tard a les residències. Ens hauria vingut bé haver sabut abans el que ens queia al damunt per prendre les mesures adequades. ¿I en tercer lloc? La mateixa manera d’actuar de la Covid: el 90 per cent dels morts tenen més de 70 anys. Una vegada que entrava el virus era complicat, sense tests, saber qui estava contagiat i qui no. A més, és molt difícil que a una persona amb demència, per exemple, li posis una mascareta i no es toqui o no se la tregui, i que no s’acosti a algú. ¿Per què no es van dividir les residències en zones netes i zones contagiades? ¿Per què els treballadors no van tenir les mascaretes i els epis que reclamaven? No hi havia prou tests per a tothom, i els epis va costar molt que arribessin. Estem intentant alertar perquè no torni a passar que se saturi el mercat i no tinguem un estoc. No ens dirà que les residències no van tenir cap responsabilitat en tot el que va passar ¿oi? Això és una crisi sanitària. Hem tingut responsabilitat per no haver insistit més, haver sigut més bel·ligerants amb les administracions per canviar el model. El sistema necessitava més recolzament sanitari, i no vam ser prou bel·ligerants per haver canviat el sistema abans, sense que hagués de venir una pandèmia a posar-ho en evidència. ¿Què li semblen les ordres que es van impartir de no derivació hospitalària dels avis? No soc metge. Entenc que, quan un professional pren aquesta decisió, ho fa pensant en el bé general. M’imagino que en protocols de gestió hospitalària han de prendre decisions i fixar prioritats. I si hi ha alguna actuació que no s’ajusta a la llei, que la investigui la fiscalia. Però entenc que si la Societat Espanyola de Geriatria avala les decisions que han pres els geriatres, entendran que són correctes. A nosaltres ens hauria agradat que tots els avis haguessin pogut ser atesos, però no em sento capacitat per opinar si va ser correcte o no. Llavors li pregunto com a ciutadà: ¿el dret a la vida i la salut d’un avi és menor que el d’un jove? No. Precisament per això considerem que la responsabilitat no és del sector de les residències. Això és una crisi sanitària, i el sistema de salut és el garant que ha d’actuar davant la malaltia. Pel fet de ser més gran cap persona té menys dret a ser atesa en un hospital. Llavors ¿van ser justos aquests protocols? Quan trucava el metge d’una residència i sol·licitava el trasllat per a una persona gran, el geriatre d’enllaç deia si procedia o no. Entenc que s’ha fet sempre amb un criteri clínic i consensuat a nivell científic. Però per a una generació de persones grans que ha passat una postguerra, aixecat un país, entregat un sistema de seguretat social i sanitat com el que tenim, que ens ho ha donat tot en la vida i ens ha ajudat en l’última crisi, que ara no hagi pogut tenir l’atenció que mereix... no és just. EL PERIÓDICO ha publicat un àudio en què una metge d’una residència madrilenya li diu a la filla d’una interna que no la pot derivar. En els dies més durs de la pandèmia tots els professionals hem viscut situacions de molta tensió i impotència. M’entristeix que s’hagin donat situacions com aquesta. Si fos així, no seria una pandèmia. L’àudio fa reflexionar sobre què podem fer perquè això no passi en el futur. ¿Per què han mort més avis a Espanya que als països del seu entorn? Falta conèixer les dades reals a Espanya. Nosaltres hem comunicat des de les residències totes les morts amb test de Covid positiu, més els que considerem probables, i pugen a 19.500. Però de les 28.000 que dona el Govern oficialment per a tot Espanya només es compten les confirmats. En altres països, com Portugal o Alemanya, els avis morts són el 35 o el 40 per cent. Però no sabem el percentatge real dels nostres 19.500 morts en residències, si és respecte als 28.000 del Govern o als més de 40.000 que diu l’informe MoMo. ¿Com porten la investigació de la fiscalia? Estem satisfets. Fins ara en totes les diligències s’està veient que nosaltres ens hem ajustat al que han anat dictant les autoritats, i que hem actuat bé. Si hi ha cap residència que no ha fet el que tocava, la fiscalia ha d’actuar com digui la llei. Quan hi hagi judicis, la defensa de les residències consistirà a passar la pilota als polítics... No es tracta d’això. Hi ha un estat d’alarma i una normativa que has de complir. A nosaltres ens hauria agradat tancar els centres de dia o restringir les visites una setmana abans. El volum dels protocols que s’han anat dictant des del Govern i les autonomies ha sigut enorme. I això ha sigut així perquè s’ha vist que ha calgut anar modificant-los sobre la marxa. ¿Vostès van fer tot el que va estar a la seva mà per demanar que els seus avis anessin als hospitals? No en tingui cap dubte. Després del que hem viscut, ¿les residències deixen de ser un negoci tan atractiu per als fons d’inversió estrangers? Aquest és un negoci normal, un sector dels més regulats d’Espanya. Les comunitats decideixen el preu, la ràtio del personal... fins i tot les calories de l’alimentació. I l’Administració ha de controlar la qualitat que hi ha. ¿La inspecció és insuficient? Per als grans grups ens consten inspeccions fortes, però no s’aplica amb el mateix rigor a tots els llocs. S’hauria de definir una cartera de serveis socials a nivell estatal. No té sentit que una persona gran tingui diferents drets i serveis en funció del seu codi postal. I això passa avui. Com també falta un sistema d’informació homogeni, en què algú premi una tecla i sàpiga la situació exacta de cada residència. I tampoc hi ha una història clínica compatible entre residències i hospitals... ¿Quina comunitat és la millor per ser un avi ingressat en una residència? La més ben dotada és el País Basc. És on millor es finança el sistema i els poders públics recolzen més decididament. Això permet que les places estiguin més ben finançades, els professionals guanyin més i es vulguin quedar en el sector i tinguin estabilitat. ¿En el futur, el model espanyol podrà reduir el que totes les associacions d’usuaris consideren un excessiu pes de l’àmbit privat? Jo crec que cap persona gran, quan va a una residència, el que vol veure al cartell de la porta és si és pública o no; el que vol és qualitat. El debat que cal abordar és el de la qualitat. Avui el model més eficient és el de la col·laboració publicoprivada. El futur de l’atenció a la gent gran no passa tant per les residències. Cal potenciar l’autonomia personal de la gent grans, amb serveis com els centres de dia o l’ajuda a domicili, que permetin que es quedin a casa seva com és temps millor, a prop de la família i el seu entorn. ¿Quin missatge envia vostè des de la patronal que representa a les famílies espantades que avui tenen pares en residències? Prudència: el pitjor ha passat. Però no ens podem oblidar de la situació que hem viscut. Toca ser prudents una mica més per evitar els rebrots. Encara no tenim controlada la pandèmia.

Jesús Cubero, secretari general de la patronal dels geriàtrics: «L'alerta es va donar tard a les residències»

«Hi ha rebrots: demano a les famílies i els governs que no es relaxin amb les sortides de la gent gran al carrer. Caldria aguantar una mica més sense sortir»

«A les residències comptem tots els morts comprovats per test i els probables Covid: en surten 19.500»

El més llegit