La nova normalitat comporta una de les demandes més anhelades pel ciutadà des que va saltar l’estat d’alarma: la mobilitat entre regions sanitàries,això és, poder circular per tot Catalunya sense restriccions. Des de la mitjanit d’aquest dijous ja serà possible. Així que després de tres mesos de confinament i amb un pont i una revetlla a prop, l’operació sortida de Sant Joan s’assembla més a una operació fugida que a cap altra cosa. Hi ha ganes de marxar del municipi de confinament. Motius n’hi ha tants com individus.
Els d’Eduard Batista es llegeixen en clau immobiliària o de reforma. També de festa, per descomptat. «Tenim ganes d’anar a la platja, i que els nens disfrutin del sol i el mar». Els nens són dos, de 7 i 9 anys, i la seva ha sigut una quarantena de les bones. L’Eduard i la seva dona, tots dos executius, han pogut teletreballar i adaptar els horaris perquè sempre n’hi hagués un dels dos amb els nanos. Quan les obligacions laborals han passat a ser presencials, han recorregut als avis –«no hi havia cangurs». A més, viuen fora de Barcelona, i treure els nens a passejar a un quilòmetre de casa els permetia trepitjar verd en comptes d’asfalt. Així que el tema que més els preocupa i pel qual sortiran pitant aquest divendres cap a l’Estartit és veure com ha quedat el seu nou apartament. El van comprar al setembre i van començar a preparar les reformes el gener, amb calma, per tenir-lo a punt per a la Setmana Santa. Però la Covid-19 es va creuar entre les seves il·lusions i la realitat. Els va agafar amb les obres a mitges. Aquestes van continuar quan la normativa ho va permetre però ells s’han hagut de conformar amb fer-ne el seguiment de manera telemàtica. No en saben el resultat: «¡Encara no hem vist el pis!». Però sí que saben que hauran de sobreviure, de moment, sense sofà ni portes als armaris: «No han arribat, ni sabem on són, però estem convençuts que tard o d’hora apareixeran».
Retrobament sense okupes
La casa que Laura Gámez té a l’Empordà no està en obres, però això no impedeix que no tingui ganes de deixar Barcelona per instal·lar-s’hi. Porta tota la vida fent-ho regularment, sobretot els caps de setmana de primavera i estiu, a més de les vacances. Ara fa molt que no obre la porta de la seva segona residència – «sembla un segle»–, per això ja està preparant les maletes. És la primera oportunitat en tres mesos d’assegurar-se que a casa seva de l’Empordà, en mans de la família des de temps immemorials, no hi ha okupes: «És una cosa per la qual sempre pateixes, i més amb tot el món confinat. Tenim una alarma però mai estàs tranquil»–, i és sobretot la primera oportunitat en tres mesos de retrobar-se amb la seva filla: «És més gran i té la seva pròpia vida, però la trobo molt a faltar». A la Carla el confinament la va agafar a Roses visitant la seva parella. L’empresa on treballava li va donar vacances quan va començar l’estat d’alarma. Del descans va passar a l’atur. La van acomiadar dies abans que el Govern prohibís els acomiadaments amb el decret de mesures complementàries en l’àmbit laboral del 28 de març. «Vaja, una injustícia».
Meritxell Sabartés i les seves filles viuen a la Seu d’Urgell, i la mare (i àvia) viu a Artesa de Segre. Aquest cap de setmana es podran veure totes després de tres mesos de separació.
En clau familiar es mouen també les sortides que faran Meritxell Sabartés i Ingrid Ramon. La primera és infermera a la Seu d’Urgell. Té dues filles, de 16 i 11 anys, que fins que es va declarar l’estat d’alarma, deixava amb la seva mare un parell de vegades a la setmana. La seva progenitora viu a Artesa de Segre i els cangurs d’àvia eren l’excusa perfecta per veure’s assíduament des que, el 1996, la Meritxell se’n va anar a viure a la Seu. Entre els dos municipis hi ha una hora de trajecte amb cotxe, que l’estat d’alarma ha allargat a més de tres mesos. Fins avui. A les cinc de la tarda d’aquest divendres, quan la Meritxell surti de treballar, la família agafarà la carretera per retrobar-se. «Tenim ganes de veure-la a ella i al meu germà, i disfrutar de la companyia familiar», diu la Meritxell. No ha sigut fàcil i menys últimament, quan els veïns de la Seu no es podien desplaçar a la capital de la demarcació, Lleida, però els andorrans sí que podien entrar a la Seu per comprar. «Dissabte passat la Seu estava plena d’andorrans i nosaltres no podíem anar a veure la meva mare perquè l’àrea sanitària de la Seu s’acaba a Oliana. Ens semblava molt injust».
Ni Whatsapp ni res
Una cosa semblant ha patit Ingrid Ramon, educadora de gossos a Barcelona. Els seus pares viuen a Pineda de Mar, a mig centenar de quilòmetres, a la mateixa província, Barcelona, però en diferent àrea sanitària. El seu pare va fer 89 anys durant el confinament, però ella i les seves mascotes no es van poder traslladar a celebrar-ho amb l’agreujant que el seu progenitor es recupera d’un ictus amb seqüeles que l’impedeixen expressar-se amb claredat. Així que durant el confinament, la comunicació ha sigut a través de la seva mare. «Amb 89 anys, el meu pare ni Whatsapp ni res, així que porto més de tres mesos sense veure-li la cara. Per sort, la meva mare està bastant bé, tot i que es va lesionar el genoll i fins ara no li han fet una ressonància». Aquest dissabte farà cap a Pineda. Somia amb la paella de verdures i la truita de patates que prepara la seva mare. El retrobament posarà fi a una dura distància.