Petons robats

Tots els matins, la Carmen, amb els seus 86 anys i pas lent, camina els 15 minuts que separen casa seva de la residència on viu el seu marit des de fa gairebé dos anys i que, com la resta, està tancada per a les visites. Acompanyada de la seva cunyada o de la seva filla, dia rere dia s’atura al costat d’una finestra del recinte que dona al carrer i en la qual sempre l’espera l’Antonio per regatejar-li al coronavirus els petons que els està robant. Encara que sigui a distància. «De vegades són cinc minuts i de vegades 10 o 15, però ell té un somriure enorme. La cap no ens deixa que hi estiguem gaire, crec que per si tothom fes el mateix, però jo hi vaig cada dia. Si ens l’obren, li pregunto com està i em diu que avorrit, el pobre; si no, almenys comprovo que està bé. Ell m’assenyala amb la mà i m’envia un petó», explica. I ella l’hi envia de tornada. Això no hi ha ni reixa ni ‘BOE’ que ho canviï. La Carmen i l’Antonio mai havien estat tant temps separats des que es van casar, el 1961. «L’any que ve fem 60 anys», calcula amb rapidesa. Fa un temps, van decidir que ingressés a la residència («amb tot el meu pesar»), no tant pel principi de demència senil que té sinó pels seus problemes de mobilitat. «És que pesa molt i va arribar un moment en què jo no podia amb ell», aclareix. Des d’aleshores i fins al març, anava cada matí a veure’l. «El treia i passejàvem junts pel centre de València fins a l’hora de dinar, i els diumenges menjàvem junts per allà», explica. La Covid-19 va tirar per terra aquesta bonica rutina. Per videoconferència «Al principi vam parlar per videoconferència, perquè la meva filla té això d’internet i em passava la seva tauleta, però des que podem sortir aprofito les hores que tenim els grans per anar a veure’l», apunta contenta. «El pobre ho ha passat molt malament, ens ha trobat molt a faltar. Un dia em va dir pel telèfon que aquella mateixa tarda venia una estona a veure’m i després se’n tornava. No entenia que no podia sortir», recorda amb un punt d’afalac. «Ha sigut molt dur», assegura, per a ell i per a la resta dels que són allà. Per això, quan la veuen aparèixer, altres residents «s’apropen» a la finestra a parlar amb ella. «Hi ha vegades que gairebé ni ens deixen parlar a nosaltres», explica divertida. Ara la Carmen descompta les fases per poder fer-li a la galta aquests petons que es llancen. «Tinc moltes ganes de veure’l, de fer-li petons, una abraçada, de treure’l a passejar ara que fa un sol tan bo i de dinar junts els diumenges, que ell es posa contentíssim». Hi ha altres petons perduts i alguns de recuperats. Els adolescents que comparteixen barri amb les seves parelles mai van estar tan disposats a baixar les escombraries com en l’arrencada del confinament. Escamotejaven a la Covid-19 alguna de les moltes carícies que els ha tret. Amb els canvis de fase, anar al contenidor ha tornat a perdre interès, però continuen amagant-se per als seus flirtejos. Com si en comptes de dos mesos haguéssim retrocedit 40 anys. S’ha acabat presumir de passió i escandalitzar els veïns. Hi ha els qui encara no poden fer ni això. Parelles de diferents províncies o comunitats que miren amb enveja les que només tenen com a separació el terme municipal. A aquests últims, de les 10 persones que es poden reunir a casa aquests dies els en sobren vuit, i dels dos metres de distància els sobren tots dos. Els primers continuen acudint a les pantalles per als petons i per al que no són petons. Encara sort que hi ha dades il·limitades.

Petons robats

La Carmen, amb els seus 86 anys i pas lent, camina cada matí fins a la reixa d'una residència de València per veure el seu marit, intern allà des de fa gairebé dos anys

El més llegit