La ubiqüitat de les mascaretes a Àsia

Orient i Occident van iniciar les seves discrepàncies sobre les mascaretes el 1910, a Manxúria. El jove doctor Wu Lien-teh va arribar fins a aquest fred confí de la Xina septentrional per lidiar amb una plaga pneumònica que matava el 99,9% dels infectats. Aviat va descartar el contagi per rates i puces i va apuntar a la transmissió entre humans. Va enrotllar cotó entre diverses capes de gases, hi va afegir una corda i va ordenar l’ús d’aquesta protomàscara per al personal mèdic i els malalts. La va ignorar el prestigiós doctor francès Gérald Mesny i va morir infectat dies després. Wu és recordat com l’artífex del final d’una plaga que va costar 60.000 vides. Una dècada més tard, quan va créixer la grip espanyola, el món sencer va recuperar les mascaretes. I després, Orient i Occident van separar els camins per sempre: el segon les va enterrar i mai han faltat en el primer. Hi influeix la sèrie d’epidèmies que ha patit el continent, des de la grip asiàtica fins a l’aviària passant pel SARS i el MERS. En temps de crisi, la mascareta revela un compromís solidari per protegir la comunitat de la mateixa forma en què la seva absència descobreix l’egoisme. De nou, aquesta oposició entre la societat d’arrel confuciana que prioritza al grup davant l’èmfasi occidental de l’individu és el que també explica el diferent zel en el compliment de les quarantenes. Força major Els camins que condueixen a una mascareta, no obstant, no s’esgoten en els gèrmens. La medicina tradicional xinesa, estesa a Àsia, identifica la inhalació del ‘feng’ o aire nociu com la principal de les sis causes externes de malaltia. A Pequín, abans que el Govern es preocupés per aturar la contaminació, les mascaretes integraven l’equip quotidià de defensa juntament amb les aplicacions del mòbil sobre la qualitat de l’aire i la màquina purificadora a casa. A Hong Kong van ser adoptades durant les fragoroses protestes de l’any passat per evitar la identificació. La SARS va acabar amb l’estigma a Taiwan i avui molts les utilitzen per blindar-se del fred o del sol. Però cap país les ha adoptat amb més fervor que el Japó. Hi van influir causes de força major, com el gran terratrèmol de Kanto, que el 1923 va deixar suspesos cendra i fum durant setmanes o la contaminació que va deixar la febril reconstrucció del país després de la Segona Guerra Mundial. Les mascaretes s’han estès en les últimes dècades en una societat que s’esforça per protegir-se de la uniformadora globalització. Garanteixen l’anonimat i prevenen de la interacció, oculten les expressions d’alegria o tristesa, dissimulen la falta de maquillatge i mostren cortesia higiènica. Al Japó, sortir malalt al carrer amb la cara nua és una oprobiosa grolleria. Àmplia oferta L’èxit ha empès les mascaretes des del sector sanitari al de la moda. Els joves disposen d’una colossal oferta de formes, colors i estampats servida pels més prestigiosos dissenyadors. És una indústria en constant expansió que va créixer des dels 500 milions de dòlars el 2011 als 4.400 milions el 2018, segons el mitjà Nippon. Cap aspecte ha separat més Orient d’Occident durant la pandèmia del coronavirus que les mascaretes. A Àsia es van assumir com a innegociables des del primer dia, han integrat el paisatge ciutadà i molts països multen els que no les porten. Europa i Estats Units han tardat setmanes a canviar la tendència. «La seva absència ha sigut clau perquè el virus s’expandís de forma invisible. Les mascaretes serveixen per evitar el contagi dels asimptomàtics i dels presimptomàtics», revela per telèfon Gerardo Chowell, professor d’Epidemiologia i Bioestadística de la Universitat de l’estat de Geòrgia (Atlanta).

La ubiqüitat de les mascaretes a Àsia

Raons sanitàries, culturals i socials n'han estès l'ús quotidià a Orient, a diferència d'Occident

El més llegit