Dos mesos que van canviar el món (i a nosaltres)

Un dels comentaris més estesos durant aquests dies de confinament per la crisi del coronavirus, sobretot al principi, aspira a remarcar que inaudita és aquesta experiència, traslladant-nos al llunyà Nadal: «Si la nit de Cap d’Any em diuen el que ens havia d’oferir aquest 2020, no m’ho hauria cregut». La fórmula és igualment vàlida per explicar el temps transcorregut des que el Govern decretés l’estat d’alarma, fa dos mesos. Costa explicar-li al ‘nosaltres’ de llavors el que el ‘nosaltres’ d’avui coneix a partir del que hem viscut. Entre altres motius, perquè l’experiència ha sigut tan brutal, per moments traumàtica, que ens ha canviat per sempre i ens ha conduït a un món que dista molt del que coneixíem abans de la pandèmia. Convivint amb la mort El coronavirus ens ha obligat a quedar-nos tancats a casa, dia rere dia, setmana rere setmana, sense data de sortida a la vista, amb la incertesa que això implica en termes psicològics; ha incorporat a les nostres vides rutines higièniques que desconeixíem, com anar enganxats a una mascareta sempre que sortim a l’exterior i rentar-nos les mans contínuament; ens ha convertit en experts en nomenclatura mèdica i en plataformes de videotrucada; i ens ha habituat a conviure amb la mort rondant-nos com no ho havia fet mai. També ha fet aflorar el millor i el pitjor de la condició humana, que és el que les situacions extremes solen treure a la llum. El record d’aquestes vuit setmanes i mitja evoca sensacions de túnel, amb una punta en el remot 14 de març i l’altra encara per descobrir. En aquest recorregut, el pitjor dels escenaris imaginats –que el sistema sanitari es veiés desbordat per l’allau de contagis– es va arribar a entreveure en el pic de la famosa corba, quan els malalts s’acumulaven als passadissos dels centres de salut i es van haver de muntar diversos hospitals de campanya corrents, com els d’Ifema a Madrid i la Fira a Barcelona, i amuntegar els cadàvers en dipòsits de cadàvers improvisats, com el del Palau de Gel de Madrid o el pàrquing del tanatori de Collserola. Al llarg d’aquestes setmanes, la temperatura anímica de cada jornada l’ha anat marcant la xifra de morts diaris. A l’inici d’aquesta pel·lícula de terror, quan la quarantena generava a les xarxes més acudits que missatges d’alarma, a Espanya hi havia una desena de morts diàries per la Covid-19. Una setmana després, el 22 de març, el número ascendia a 350. Al màxim s’arribava l’1 d’abril: aquell dia van arribar a morir 929 persones en 24 hores. El virus s’ha acarnissat de forma especial amb les residències de gent gran: el 70% dels 27.320 morts comptats fins aquest dijous s’estava en un geriàtric. La Gran Depressió Des del minut u, l’emergència sanitària ha tingut un reflex immediat en l’esfera econòmica a tot el món, amb xifres que recorden la Gran Depressió de 1929. A Espanya, l’aturada del sistema productiu, que en les dues primeres setmanes de l’abril va ser absolut, ha destruït un milió de llocs de treball, ha enviat a l’erto 3,4 milions de treballadors i es calcula que causarà una caiguda del 15% del PIB anual. Probablement, al ‘nosaltres’ del 14 de març li hauria impactat conèixer aquestes dades de mort, malaltia i destrucció, gairebé tant com veure les imatges de les principals ciutats del món sense una ànima al carrer o ocupat per animals silvestres que s’han atrevit a fer seu l’espai urbà lliure dels humans i la contaminació. També ens sorprendríem al descobrir la disciplina amb què els espanyols hem complert les normes del confinament –les firmes de telefonia confirmen que som els que menys ens hem mogut de casa– i la voluntat amb què cada tarda a les vuit hem sortit al balcó a aplaudir el personal sanitari i creuar una mirada amb el veí per sospirar i dir-li: «¡Ànim, aquí seguim!». Gestos solidaris Entre tanta notícia descoratjadora, la pandèmia també ha donat lloc a una infinitat de gestos i projectes solidaris, el capítol alegre d’aquest conte trist: uns, per fabricar respiradors i mascaretes quan el material de protecció sanitària escassejava; altres, per portar menjar als bancs d’aliments, cada vegada amb més demanda. El que el virus no ha aconseguit canviar és l’habitual to crispat de la política espanyola. Després d’uns primers dies de commoció, les fallades de previsió i comunicació del Govern han sigut aprofitats per l’oposició per obtenir rèdits polítics en els moments de més contundència de la pandèmia. Escoltar aquests dies els discursos del Congrés o treure el nas a les xarxes socials aportava la mateixa experiència desassossegant de sempre. Hi ha una quarantena anterior al 29 d’abril i una altra de diferent després que Pedro Sánchez anunciés les fases de desescalada d’aquest mal son. La població segueix tancada, teletreballant els que poden i a l’atur els que no, però els permisos per sortir al carrer per horaris i l’activitat que es va reprenent a les províncies que disfruten de la fase 1 permeten entreveure un punt de llum al final del túnel. El que hi ha al fons –ja han avisat– no és allò d’abans, sinó la «nova normalitat», un altre concepte que al ‘nosaltres’ del 14 de març tampoc li hauria entrat al cap. De moment, avui ja no el podríem abraçar.

Dos mesos que van canviar el món (i a nosaltres)

La quarantena ha estat marcada per la mort, el confinament, la crisi econòmica i la crispació política

Vuit setmanes i mitja de coronavirus dibuixen un escenari inimaginable abans de la pandèmia

El més llegit