Itziar González: «Cal 'aixecar' l'asfalt i reduir-lo al mínim necessari»

Siguem porosos, demana l’arquitecta social Itziar González (Barcelona, 1967), sentim i visquem per no oblidar, per marcar aquesta crisi. Referent de l’activisme veïnal, impulsora del Parlament Ciutadà... Ha estat molt silenciosa durant tota la pandèmia... He notat en el meu cos els efectes, lleus, de la Covid-19, i he estat concentrada a viure intensament en l’aspecte sensorial el silenciament de Ciutat Vella. Fa 32 anys que visc al barri i només ara escolto el refilet dels ocells quan obro la finestra. El dia que vaig haver d’anar al meu CAP, vaig travessar la plaça Reial ¡i podia sentir l’aigua de la font! En certa manera, a mi la Covid m’ha tornat la ciutat. Ja que és una malaltia urbanicida El que realment mata la ciutat no és el virus, sinó la mercantilització extrema. Fa temps que els nostres carrers i places no ens pertanyen. Plataformes com Amazon i Airbnb han contribuït a la destrucció del teixit comercial i veïnal i han fet més mal a la vida a la ciutat que la Covid-19, que al final ens ha tornat la consciència de la nostra vulnerabilitat. ¿L’arquitectura i l’urbanisme són factors de prevenció de la salut? El lloc des del qual hem de repensar l’arquitectura és el cos viu, no el mercat ni la higiene. En les últimes dècades s’han pres decisions urbanístiques poc empàtiques amb les necessitats ambientals de les persones i s’han utilitzat materials que prioritzen més la idea d’impermeabilització que la de porositat. Cal aixecar l’asfalt, deixant-lo reduït al mínim necessari i estovar el carrer per augmentar la seva capacitat drenant i porosa. ¿Tornar als barris sense asfaltar dels anys 60? Subscric el lema de la slow city davant la smart city, però quan parlo d’aixecar l’asfalt no és per tornar al sorral que quan plou es converteix en un fangar, sinó per treure espai al cotxe i al mercat i donar-lo a la vida i els entorns relacionals que les nodreixen. I sobretot, fer transformacions que demostrin que els canvis han vingut per quedar-se. Fa anys que repensem la ciutat, ¿és ara o mai? És una oportunitat important, i espero que no l’única, per comprometre’ns tots. Però posar tota la càrrega del qüestionament de la ciutat en la pandèmia és un error, perquè una vegada hagi passat tornarem a estar igual. A Barcelona s’ha fet un esforç increïble amb les superilles, però sense una comunitat darrere, aquests espais es poden degradar amb facilitat. ¿Què cal fer perquè els canvis siguin permanents? No es tracta només de la voluntat política de les nostres administracions, sinó d’una qüestió general de supervivència que ens incumbeix a totes. Per rescatar la vida a la ciutat, tota la societat ha de contribuir a aquesta transició cap a un nou paradigma. ¿Pensa en algun referent? La xarxa internacional de «Ciutats en transició», un model creat per Rob Hobkins el 2006, en què la comunitat s’organitza des de la base per no dependre del petroli, per consumir productes locals i preparar-se en general per a la resiliència social. Escoltant aquestes veus i escoltant el silenci de les nostres ciutats, només així canviarà la nostra visió del món i millorarem els nostres hàbits de consum. El seu projecte de reforma de la Rambla està previst per al 2021. La millora dels materials, la il·luminació, els arbres i un ús de l’espai no consumista contribuirà a la transició d’un espai econòmic rendible per a uns quants a un espai de vida. Cal generar espais de cooperació pública, privada i comunitària per evitar que s’instal·lin negocis que només busquen que la Rambla funcioni com un espai d’alta rendibilitat econòmica.

El més llegit