El via crucis de l'educació 'online'

A la suma d’escoles tancades mínim durant sis mesos, la impossibilitat per una qüestió de vida o mort de deixar les criatures amb els avis i els malabarismes per, amb sort, teletreballar –o treballar fora o haver perdut la feina– s’hi ha sumat, després de les rares vacances de Setmana Santa, l’educació ‘online’, que cada família porta com bonament pot. Més enllà de l’evident bretxa que aquesta obre en funció del capital cultural (i de l’altre) de cada casa, i del pes que novament torna a caure majoritàriament sobre les dones, sis famílies expliquen com sobreviuen al dia a dia. Oriol Cabezuelo és professor de secundària i pare de tres criatures de 2, 7 i 9 anys, els dos últims, alumnes de l’escola pública El Sagrer, al districte de Sant Andreu, a Barcelona. Tant ell com la seva dona, infermera a l’Hospital Germans Trias i Pujol, on treballa en assajos clínics, han passat la Covid-19, amb les dificultats que comporta portar una casa amb tres criatures sense ajuda estant malalts. «Fèiem torns per descansar», explica aquest pare, que parla molt bé de la reacció de l’escola dels seus fills. «Diverses famílies es van queixar que no enviessin tasques, famílies amb fills únics, sobretot, i van començar a enviar algunes propostes, però s’han centrat més en la part emocional», relata. «La nostra escola s’ha reinventat molt bé. No és una escola per projectes, però ha sabut reconvertir-se per les circumstàncies i ens envien una tasca setmanal que inclou totes les matèries. Per exemple, una setmana van fer la Barcelona romana», apunta l’Oriol, que agraeix com la mestra del seu fill, a punt de jubilar-se, ha fet un curs accelerat en videoconferències o com el mestre del seu fill grava un vídeo per felicitar els aniversaris de tots els nens de la classe. El problema és que són molt petits per ser autònoms i els «papa, fes-me un vídeo; papa, fes-me una foto per per enviar-la a la mestra...» són constants, prossegueix. La feina de la seva mare fa que passi pràcticament tot el dia fora. L’Oriol, a més, és un dels responsables informàtics de l’escola on treballa, estrès afegit al teletreball. «En el nostre cas he recuperat un ordinador vell que tenia guardat de més de 10 anys perquè els nens puguin treballar», diu, conscient que hi ha moltes famílies sense aquests recursos a les quals encara se’ls fa més difícil la situació. Ferran Nadeu: «El futur immediat fa vertigen» Amb l’Unai, que ja té 14 anys, és diferent; no s’ha d’estar pendent d’ell. Com a bon adolescent, ell es tanca a la seva cova. Té una impressora en tres dimensions i es passa moltes hores dissenyant. Al Ferran i la seva dona no els preocupa perquè va bé a l’institut. Això sí, sap que a casa se sopa en família a dos quarts de nou, i a partir de llavors s’acaben les pantalletes. «Ens posem els quatre a la sala i cada dia un escull una pel·lícula», explica el Ferran, qui admet que el confinament i l’educació ‘online’ són més difícils amb el seu fill petit, el Marcel, de 9 anys, un nen a qui li agrada fer esport, anar al parc, jugar amb la pilota... «Una vegada a la setmana té una connexió amb molts dels seus companys i el seu professor. Però no és ben bé una classe, sinó una conversa per veure com estan tots. La resta del temps, els mestres envien per correu alguns deures. Són tasques senzilles perquè a l’escola, que és pública, es treballa per projectes i la seva filosofia escolar és diferent». Com a tots els pares, al Ferran i la seva dona els preocupa molt que el nou curs escolar (2020-21) comenci al setembre de manera ‘online’. «Si sanitàriament és el millor, doncs, haurem d’acatar-ho, però els pares que no puguin teletreballar, fotògrafs, taxistes, metges, perruquers, infermers... ¿què faran? ¿què farem? Pensar en el futur immediat fa vertigen. El prioritari és la salut col·lectiva, així que ens adaptarem a la nova realitat. Això sí, les administracions haurien d’invertir recursos públics en centres infantils, ja sigui en forma d’extraescolars o tallers, que siguin una alternativa a les escoles tancades», diu. David Rojo: «¿Quan acabi el teletreball, què?» El David, que treballa en la funció pública, i la seva dona, l’Eva, empleada en una petita empresa, admeten que l’educació ‘online funciona’ gràcies a l’esforç dels professors, però també, i molt, al dels pares. «L’escola a la qual van els nostres fills va tardar una mica a reaccionar. A poc a poc va anar elaborant un pla per a l’ensenyament virtual. Ara, el Jan i el Pau tenen classes ‘online’ amb tots els seus professors, i una vegada per setmana, amb el tutor», assenyala el pare, que reconeix que és la seva dona la que està més pendent d’aquest assumpte. «Per descomptat que hem de ser a sobre d’ells, perquè si un mestre posa una classe a les nou ells ni s’aixecarien», explica el David, que admet ser una família privilegiada, ja que cadascun dels nens té un portàtil per fer les dues o tres aules virtuals que tenen al dia. «Estic molt preocupada per la possibilitat que l’escola comenci al setembre de manera virtual. ¿Què farem els pares? Nosaltres ara mateix estem teletreballant, però arribarà un moment en què haurem de tornar als nostres llocs. Si aleshores els centres educatius no han obert les seves portes físiques, ¿què farem? Els meus fills tenen 13 anys i no penso deixar-los sols a casa durant tantes hores. Seria una irresponsabilitat», es desfoga l’Eva. Al Jan i al Pau, com a la majoria dels nens, els costa molt prendre’s seriosament aquestes noves responsabilitats. «La veritat és que jo preferiria anar a l’escola. I no al setembre, sinó ja mateix, al maig. Trobo molt a faltar els meus amics. De totes maneres, i tot i que els meus pares es queixin, estic aprovant-ho tot», explica amb cert orgull el Jan. Julia Cuerdo: «Vaig de taquicàrdia en taquicàrdia» A la Julia li ha sortit un floc blanc als cabells. «M’aixeco cada matí, prenc un cafè i a partir d’allà ja sé que tot és una cursa d’obstacles. Vaig de taquicàrdia en taquicàrdia». La Julia és periodista i està casada amb un altre periodista. Tots dos resideixen a Màlaga, juntament amb les seves dues filles, la Martina, de 10 anys, i la Valentina, un terratrèmol de 7 anys. Totes dues estan matriculades en una escola pública, els professors de la qual envien deures a través d’una plataforma. També de gimnàstica. Han de fer una taula, gravar la nena i enviar-ho al professor. La Martina té, a més, les lliçons de piano de l’acadèmia de música per Skype. «Les escoles, com tots, estan fent el que poden. Però per a nosaltres és molt estressant ser a sobre de les nenes», confessa. La Julia i el seu marit, com l’Eva i el David, es consideren «afortunats». Viuen en una casa on hi ha prou espai per als quatre, dos ordinadors i dues tauletes. «Si no fos així, ¿com ho faríem? No tinc ni idea. Suposo que no podríem portar el ritme acadèmic. Hi ha famílies de l’escola que no tenen aquests dispositius i ho estan passant malament. No crec que això serveixi per avaluar cap alumne, no seria just», apunta. Quan a la Julia no li queda més remei que sortir al carrer per fer algun reportatge i el seu marit té videoconferència important de feina, la solució és trucar a la seva germana per Facetime i tenir així la Valentina vigilada perquè faci els deures amb ella i l’ajudi. «Combinar el teletreball amb el confinament i l’educació ‘online’ m’està costant molt. I, a sobre, amb la possibilitat que al setembre comenci l’escola de la mateixa manera. Prefereixo no pensar-ho perquè em fa pànic», conclou. François Sala: «Fem torns fins i tot per menjar» «Tinc moltes ganes de recuperar el meu espai i la meva rutina. M’he hagut de reorganitzar i readapto els meus horaris a les necessitats familiars, cosa que tampoc ha sigut difícil perquè soc autònom i m’ha baixat molt la feina», resumeix François Sala, pare d’una nena d’11 anys que cursa sisè de primària en una escola concertada a Barcelona. «Tinc la sensació que estic fent de professor, sobretot en les primeres setmanes, quan l’Ona, la meva filla, no tenia encara contacte virtual amb l’escola. Des que té aquesta relació, la disciplina se l’autoimposa ella», assenyala aquest pare, a qui la seva filla consulta quan sorgeix qualsevol dubte acadèmic. A més, el seu entorn laboral també ha canviat, ja que, com que la seva dona ara teletreballa, s’ha quedat sense l’habitació que sempre ha ocupat i ha quedat relegat al menjador. Rosa Mari Cases, la mare, té també moltíssimes ganes de tornar a la normalitat i recuperar la seva privacitat, «tant individual com de parella». «Si tots dos treballéssim en el mateix horari, podria arribar a ser bastant trasbalsador» Rosa Mari Cases Periodista i mare d’una nena d’11 anys «Realment crec que si tots dos treballéssim en el mateix horari, podria arribar a ser bastant trasbalsador, perquè ara fem torns fins i tot per menjar», diu aquesta mare. Des del principi van establir seguir l’horari escolar, tot i que els primers dies, com destaquen tantes famílies, van estar una mica perduts per la falta d’acompanyament de l’escola. Des que aquesta es va posar les piles resulta més còmode, ja que, a més d’encarregar tasques, hi ha dos contactes grupals a la setmana amb la professora i els companys de classe. Sandra Audi: «Ens sentim abandonats per l’escola» Sandra Audi i Jordi Mestres són una parella de metges que fan front a una pandèmia sense precedents i pares d’una nena de 9 anys, que, com la resta de nens del país, passarà mínim sis mesos sense poder anar a l’escola. Tots dos treballen en l’atenció primària. Ella, a Barcelona; ell, a Sant Feliu de Llobregat. S’han creuat els horaris: un fa el torn de matí i l’altre el de tarda. «El problema més seriós el tenim en la franja del migdia, però al meu CAP hem pogut fer teletreball entre dos i tres dies per setmana i compartim criança amb una altra família, un dia cuidem nosaltres els seus dos fills i un dia cuiden ells la nostra, i així anem fent», explica la Sandra, que no amaga que està molt decebuda amb la reacció de l’escola de la seva filla, una escola pública del barri del Poblenou, on viuen. «Les primeres setmanes va estar totalment desapareguda. Vaig escriure un correu per explicar la nostra situació, que érem dues persones molt estressades que necessitàvem ajuda, i l’única resposta que vam obtenir va ser que la comunitat educativa estava passant un molt mal moment», narra aquesta mare. «Només buscàvem que la nostra filla tingués més referents, a part dels seus pares, que no paraven de treballar. Mantenir una certa normalitat, que veiés que hi havia més adults pendents d’ella», prossegueix. La parella es va creuar els torns per ser físicament a casa, però la feina (i l’estrès) continuaven a casa. «Jo truco als meus pacients fora del meu horari, perquè em preocupa com estan. Em va saber greu que des de l’escola no fessin el mateix amb la meva filla» Sandra Audi Metge de família i mare d’una nena de 9 anys «Jo truco als meus pacients des de casa, fora del meu horari, perquè em preocupa com estan. Em va saber greu que des de l’escola no fessin el mateix amb la meva filla», prossegueix la Sandra, que assegura que ja ha fet el duel amb l’escola. A l’inici del tercer trimestre, el centre va reaparèixer en les seves vides, però ells, tant els pares com la nena, ja havien desconnectat. «Va ser dur, perquè a nosaltres ens encantava l’escola. La nostra situació potser és especial, perquè nosaltres no hem estat confinats. Hem treballat sempre i per a nosaltres la reacció de l’escola després de Setmana Santa ja va arribar tard. Nosaltres ens vam haver de reinventar en 24 hores», prossegueix. A ulls de la Sandra, aquesta desaparició de l’escola l’ha desvalorat. «Un professor és un referent; amb un correu a la setmana no es manté el vincle amb un nen», continua. Des que l’escola va reaparèixer, la Sandra imprimeix les tasques i les ofereix voluntàriament a la seva filla, que decideix si fer-les o no. La situació de la classe de la seva filla és excepcional, també, ja que tenen dues tutores a mitja jornada i substitutes, i amb el tancament de les escoles al març se’ls va rescindir el contracte i no van tornar a tenir tutora fins després de Setmana Santa. «Aquí cal assenyalar el Departament, també», diu el pare. La por de la parella és què passarà aquest estiu. «Al CAP ara ens ve el gruix. Ara ens vindrà tot. A més dels casos de Covid-19 hi ha tota la resta de patologies cròniques que hem d’atendre», exposen. En principi els casals estan obrint matrícules, però ningú sap si podran dur-se a terme o no i en quines condicions... «El que ens està ensenyant aquesta crisi és la necessitat de fer xarxa. De compartir més amb la gent que tenim a prop. L’única sortida que li veig als temps d’incerteses que venen són les xarxes col·laboratives», afirma.

El via crucis de l'educació 'online'

Teletreballar, o treballar fora, mentre fan de professors a casa, el nou repte de les famílies

Els pares pateixen pensant en un estiu amb els casals en l'aire i un setembre encara sense escoles

El més llegit