Mai van imaginar una missió que els oferís un drama de tal calibre a casa seva. Que l’abordatge de pasteres a la deriva al Mediterrani es transformés algun dia en lliteres on la gent més gran es jugués el seu futur en un cruel envit. Les circumstàncies revelen els rescats en alta mar i la crisi del coronavirus com dos desafiaments dispars, però a ulls d’Open Arms  les dues situacions són, en definitiva, una mena de naufragi. I davant d’aquest precipici en el qual molts dubten, l’instint de l’oenagé sempre surt a la superfície.

Com no poden exercir la seva tasca habitual davant l’anòmala situació a tot el planeta, la mateixa organització es va posar a disposició de la Fundació Lluita contra la Sida i l’Hospital Germans Trias i Pujol per executar sobre el terreny allò que el laboratori necessités. Des del 30 de març estan administrant un tractament sobre el qual s’estudia l’efectivitat en l’estratègia per frenar la propagació del Covid-19 en usuaris i professionals afectats en residències geriàtriques, el gran forat negre d’aquesta crisi sanitària. «Es distribueix la medicació [hidroxicloroquina, un fàrmac habitual en el tractament contra la malària] en un grup i en un altre, no. Es prenen mostres el dia 1 i el 14, i es comparen per veure l’evolució de les dues poblacions», destaca Gerard Canals, coordinador de missions de l’oenagé. Ja han fet més de 1.200 tests amb secrecions en mig centenar de residències.

Malgrat no ser una organització especialitzada en el terreny sanitari, el seu full de serveis avala la seva elecció per a l’emergència. «La majoria no som professionals sanitaris, però tots tenim formació en aquest camp. I per damunt de tot som especialistes a rescatar persones en situacions extremes, dins el caos, i fer-ho d’avui per demà». Fins ara, 70 professionals i voluntaris participen en aquest i uns altres dos projectes. L’oenagé col·labora amb l’Institut Català de la Salut a fer tests massius en geriàtrics, amb la qual cosa pretenen arribar a les 20.000 persones en 290 residències. I, en col·laboració amb el Servei d’Emergències Mèdiques, s’encarrega de coordinar el trasllat de persones que hagin donat positiu.

Precaució extrema

Cada equip està integrat per dues persones a qui se’ls assigna un cotxe. Les precaucions s’extremen, ja que la incidència del contagi és molt alta. «Intentem que cada parella treballi sempre junta i amb el mateix vehicle. Tothom a l’equip ens considerem positius per defecte i no deixem que els nostres membres convisquin amb poblacions de risc potencial, com fills o avis, per més dur que resulti». Ell mateix fa un mes que no veu la seva filla, Alisha. «Estàs acostumat a absentar-te unes setmanes per les missions d’Open Arms, però aquí costa una mica més: saps que els tens a la vora i no pots estar amb ells», confessa.

Qui sí que manté la seva rutina és Francisco Gentico, un administrador d’empreses que fa quatre anys va fer un tomb a la seva vida i la va dedicar a tenir cura dels més desfavorits. Ell ja pot tornar amb tranquil·litat a casa, després d’haver apaivagat la inquietud dels seus companys de pis. «Els vaig ensenyar els protocols de seguretat i l’equip que portem i al final se senten més segurs amb mi que quan compren al supermercat. La por, com sempre, ve del desconeixement», incideix el Francisco. Uns protocols que l’oenagé aplica «fins i tot mes enllà» de les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut.

L’antídot per aturar temors arriba a l’explicar l’alineació de les peces de roba amb què substitueix l’armilla salvavides: «Sabates de seguretat, una granota de roba a sota, una altra d’un sol ús a sobre, una bata d’un sol ús, tres parells de guants, una mascareta FFP2, a sobre una altra de roba i la pantalla facial. Ah, i al cap, una còfia i la caputxa de la granota».  Segueix la premissa de considerar-se positiu des que arriba a la nau de Vilassar de Dalt, on organitzen les tasques. I ja no se la treuen del cap en tota la jornada. «Desinfectem el cotxe cada dia. Ens posem i traiem el vestit amb la parella, fent mirall. I si a algun pacient se li escapa la tos o l’esternut, el meu company hi va de seguida amb líquid desinfectant. Reduïm el risc gairebé a zero».

Un rigor que no sempre se segueix a les residències. «En un centre hi havia 35 avis esperant-se junts, sense distància de seguretat. On no hi ha hagut positius oficials, el confinament és més relaxat. En una residència ens van dir que els 27 avis abans compartien habitació, però que des que en van morir 11 els podien tenir separats... Aquest cas em va impactar», diu. El voluntari constata sobre el terreny que, sobretot en els períodes inicials, hi ha hagut molta desinformació que està tenint conseqüències fatals. El Francisco explica que no és infreqüent trobar personal sense equips o sense seguir els protocols necessaris per cuidar-se de la gent. «Més cara o més humil, en la majoria de les residències coincideix el sentiment de desemparament del personal», afegeix el Gerard.  

Commoció

A diferència de les missions en alta mar, on l’alt nombre de migrants fa impossible un contacte prolongat i tranquil, ara el Francisco pot tenir un tracte més pròxim. «Al fer-li un test a una senyora ens va dir que no tenia família, ens va explicar la seva vida. I després el test va donar positiu. El meu company Soly i jo no vam obrir la boca en tot el camí de tornada a la nau», recorda el Francisco. «Al final et refàs, com passa al barco quan alguna cosa et commou; la realitat t’obliga a refer-te i seguir», explica. També sap que compta amb el recolzament dels psicòlegs voluntaris, que els fan un seguiment diari.

Una nova xarxa de seguretat que reconforta gairebé tant com el recolzament espontani i desinteressat que rep Open Arms en aquesta àrdua missió. «Hi ha dos col·lectius que ens porten menjar de forma altruista, gent amb impressores 3-D que ens donen equips d’autoprotecció, tot un alleujament davant els preus abusius del mercat. D’altres preparen gel hidroalcohòlic. Una empresa ens cedeix els seus vehicles i una altra de carburants ens subministra combustible gratis», explica el Gerard. Fins i tot un col·lectiu tan castigat com el del ‘top manta’ se centra a confeccionar-los mascaretes. I llavors, al Gerard l’assalta una espurna d’esperança. «El món és una merda, però quan veus que hi ha gent que fa tot el que pot per ajudar els altres... Ja es veurà si de tot això en sortirà un món millor, però almenys sé que no tot està perdut».