En temps de crisi climàtica es parla sovint dels productes de proximitat, de les bondats de la matèria primera adquirida a la cantonada contra tot allò que deixa una gran empremta ambiental amb transports transoceànics amb barco o avió. La proximitat és un concepte que genera confiança. Gairebé com una cosa familiar, també aplicable a l’educació, sobretot aquella que més beu i viu de l’experiència i la pràctica. La formació professional (FP) potser és el millor exemple d’adaptació i aprofitament del terreny. I com a mostra, el que passa al Prat de Llobregat. Les sortides professionals en aquest municipi de l’àrea metropolitana de Barcelona són infinites, però si hi ha una cosa que el caracteritza és l’aeroport i el parc agrari; els avions i els camps. Els primers requereixen reparació i manteniment, els segons necessiten qui els cultivi. La fam i les ganes de menjar. 

L’imponent hangar d’Iberia i la finca de Can Comas estan separades per només 3,5 quilòmetres. Al primer s’hi estan formant els futurs especialistes en manteniment aeromecànic Harshdeep Singh i Francesc Llobel, alumnes de l’Institut Illa dels Banyols. A la masia aprèn l’aspirant a camperol Guillem Moran, estudiant de l’Institut Les Salines. No es coneixen, però tots formen part de l’extensa xarxa catalana de formació professional (prop de 122.000 matriculats). Un recordatori abans d’entrar al detall: les ofertes d’ocupació per a graduats d’FP ja superen les destinades als universitaris.

Començarem al camp. A més del Guillem, a Can Comas, finca que exerceix de centre d’informació i gestió del parc agrari del Baix Llobregat, reben Laila Chaabi, professora, i el director de Les Salines, Miguel Ángel Noval. Aquest jove de Sant Andreu (Barcelona), de 19 anys, explica que de petit solia anar al poble dels avis, a Castella-la Manxa. «Allà, en un hort diminut que llavors em semblava enorme, vaig començar a sentir que m’agradava la terra». No hi ha gaires joves de la seva edat que vulguin ser pagesos, per això quan ho va comentar a classe, durant la secundària, va obtenir una riallada per resposta. «Els va semblar estrany i per això es van partir, però també perquè la gent creu que el camp és fàcil, quan en realitat és molt més complex i sobretot més dur del que sembla». Va començar amb un grau mitjà de Producció Agroecològica i ara està acabant el superior de Paisatgisme i Medi Rural. Passa dos dies al parc agrari, on disposen d’un parell d’aules i d’una bona parcel·la per practicar, i els altres tres a l’institut, situat al Prat.

Guanyar-se la vida

La Laila fa set anys que treballa les terres familiars de Cal Pastera, una masia de mitjans del segle XVIII on ara viu amb els seus pares després d’abandonar l’Eixample. S’ha posat a fer classes aquest any, entre altres coses perquè li és impossible viure només del que sembra. Més encara tenint en compte que aposta per l’agricultura ecològica. Però l’experiència sembla donar-li fruits. «Molts venen sense tenir clar què volen, d’altres s’han apuntat aquí perquè és millor que no fer res, i algun, com el Guillem, té molt clar quin és el seu futur». El jove somriu i abaixa el cap: «D’aquí a 10 anys em veig amb terres pròpies, treballant sense productes químics, intentant guanyar-me la vida». S’ha plantejat estudiar una enginyeria, però no té clar que li aporti un plus diferencial de cara al mercat laboral. La professora no escatima dosis de realitat en les seves explicacions. En té prou amb compartir la seva rutina diària. «Com se sol dir, treballem de sol a sol. A la primavera i l’estiu, a dos quarts de sis del matí ja soc al camp, i alguns dies puc acabar a les deu de la nit. A l’hivern, de vuit a cinc de la tarda, per seguir després amb el treball de magatzem i administració, factures, paperassa...». Quan els explica el que hi ha, molts arriben a la conclusió que no és per a ells. I ho deixen. El Guillem assenteix, perquè de la seva classe de 25, uns 15 ho van deixar per «buscar una feina menys cansada i més ben pagada».

El Miguel Ángel fa quatre anys que és al capdavant de l’institut. Informàtic de formació, li va tocar fer una immersió accelerada al camp. Admet que els cursos en què s’ha especialitzat Les Salines «no són, a primera vista, gaire cridaners per als joves». Explica que la immensa majoria es posen a treballar quan acaben els estudis, que són una minoria els que aposten per continuar formant-se a la universitat. I que és cert que hi ha abandonament però que la feina amb els tutors permet recol·locar els que ho deixen en altres cursos. Un altre repte és la incorporació de la dona en l’agricultura. A Can Comas només hi ha una noia, l’Andrea, que abans volia ser dissenyadora gràfica i ara està decidida a apostar pel paisatgisme. «No em veig al camp, però sí en la branca més forestal i estètica vinculada a la naturalesa».

«Això és el que vull»

El paisatge és completament diferent al pendent de l’aeroport, on fen pràctiques el Harshdeep i el Francesc. L’hangar de manteniment d’Iberia, inaugurat l’octubre del 2010, cada matí es converteix en la seva aula. I els que arreglen motors d’avions com qui canvia una bombeta fosa a casa, en els seus professors. El primer d’ells, de 20 anys i nascut a l’Índia, té per objectiu aconseguir la llicència de l’Agència Europea de Seguretat Aèria (EASA, en les sigles en anglès), que permet certificar l’estat d’aeronaus. De l’Institut Illa dels Banyols, si tot va bé, en sortirà amb dos títols en tres anys: Manteniment Aeromecànic i Manteniment d’Aviònica. De 9 a 13 hores són a l’aeroport, i a les tardes, fins a les nou de la nit, a l’aula. A casa, una residència d’estudiants a Barcelona, al districte de les Corts, no hi arriba fins a dos quarts d’onze. Però ni una queixa. «Perquè sempre m’han agradat els avions i tinc clar que és el que vull». 

El cas del Francesc és diferent. Amb 33 anys, de Barcelona però vivint a Terrassa, ha treballat durant una dècada en la restauració. «La cuina crema molt i tenia clar que no volia cap sortida de manual. Com que els cotxes m’encanten, vaig decidir que els avions serien un desafiament més gran. I aquí soc». Al seu voltant, turbines i tripes d’aparells de la firma Airbus d’una coneguda aerolínia, però també treballadors que van començar com ells, amb una L d’aprenent a l’esquena que amb el temps van poder canviar per un contracte. El Paco és el responsable de formació de l’hangar, l’encarregat que les 460 hores de feina sobre el terreny els capacitin per entrar amb garantia al mercat laboral. Se sincera a l’explicar que quedar-se a treballar aquí «depèn del mercat, de les places que es vagin creant». Aquest especialista (37 anys a l’empresa) fuig del debat entre universitat i formació professional, però l’experiència li diu que el contacte directe amb les empreses «et dona una sèrie de coneixements que no es poden comparar amb les hores a l’aula».