Quan el pròxim novembre, mandataris de tot el món es reuneixin a Glasgow (Regne Unit) per fixar els nous objectius de la lluita contra el canvi climàtic per a les dècades venidores, farà més de dos anys que els carrers reclamen, setmana rere setmana, divendres rere divendres, accions contundents. Una vegada més –i ja en van moltes–, la ciutadania ha pres la davantera a la classe política en un assumpte clau per al futur del planeta: l’emergència climàtica.

A remolc dels joves –alguns, molt joves, com la celebèrrima Greta Thunberg–, que s’han posat al capdavant d’una reivindicació sobre la qual la comunitat científica ja venia alertant de manera cada vegada més apressant, aquest 2020 hauria de ser també l’any en què tots (ciutadans, governs i empreses privades) passem d’una vegada de les paraules als fets i comencem a canviar hàbits. 

De la cimera de Glasgow no haurien de sortir solucions tèbies, per molt que les grans potències contaminants se’n resisteixin. Després del sabor agredolç que va deixar l’última cita del clima de Madrid, la Unió Europea, que s’ha conferit el paper de líder mundial en aquest combat, haurà de fer un pas decidit i ampliar l’ambició climàtica. Aleshores, a més, ja se sabrà si Donald Trump continua sent president dels EUA i per tant amb quins aliats compta aquesta causa. 

De moment, sembla que Espanya (i Catalunya) estan per la tasca, tot i que fins ara, més enllà de les accions que han adoptat alguns ajuntaments –entre aquests el de Barcelona–, els avenços han sigut modestos. Un any sense Govern central i, en el cas català, la falta de pressupostos han alentit tots els plans. En els pròxims mesos s’hauria, com a mínim, de posar sobre la taula una proposta seriosa de reducció d’emissions, per complir l’objectiu europeu de neutralitat climàtica el 2050. 

Inèrcia

La inacció política no només va limitar la lluita contra l’emergència climàtica a Espanya durant el 2019. Totes les àrees socials van estar llastades, en una mesura o en una altra, per aquesta espècie d’inèrcia que va governar el país i va castigar especialment la sanitat, l’educació, les polítiques migratòries, el finançament dels serveis socials i de la ciència... I tot allò que l’any passat es considerava una prioritat continua igual en aquesta arrencada del 2020.

Mentre uns i altres han malgastat mesos discutint sobre com formar governs o enfrontant-se a compte del territori, Espanya va arribar al juny al miler de dones mortes per la violència masclista des que el 2003 va començar el registre oficial de víctimes i sense que s’avancés gens ni mica en el desplegament de les 200 mesures previstes en el pacte d’Estat aprovat el 2017 per combatre aquests crims. També va seguir congelada la tan necessària llei de protecció a la infància, que havia de modificar els terminis de prescripció dels delictes de pederàstia. I el mateix va passar amb la regulació de l’eutanàsia i amb la limitació dels lloguers per afavorir l’accés a la vivenda. Són tots aquests, deures pendents per al pròxim Govern.

A Catalunya, les llistes d’espera sanitàries han anat engreixant i projectes educatius ambiciosos, com el model inclusiu per a les escoles, són foc d’encenalls perquè no hi ha finançament. Les empreses socials que atenen centres de menors s’han endeutat per poder pagar els seus treballadors perquè la Generalitat ja no té fons. La nòmina és llarga i cara. És d’esperar que la seva solució sigui també una prioritat (aquesta vegada sí) en els pressupostos del 2020. A veure...