Feia anys que Aurora Carbonell treballava ambpersones amb autismei quan va començar a entrenar una de les seves gosses per introduir-la en les teràpies es va trobar moltes traves. “Llavors surto, trenco amb el que feia i em relaciono amb gent amb les mateixes aspiracions”, explica. Així va néixer‘You Can’, que ara té a la seva granja més de 30 animals diferents. Gallines, cabres, ases i fins i tot una truja bonassa els ajuden a connectar amb pacients a qui d’una altra forma és molt difícil arribar.

"Els animals són facilitadors. Són un canal que permet atreure la seva atenció i que facilita la comunicació amb ells”, explica Jorge Pereira. Ell i Pablo Camps són les altres dues ‘potes’ d’aquesta associació, que es finança amb les quotes de les famílies i també amb aportacions de patrocinadors, subvencions privades i totes les vies possibles”, remarca Carbonell.

¿I les administracions públiques? "Tenen un bon desgavell. Els reivindiquen subvencions per tota la vida, quan fins ara és fins als 6 anys i després a base programes concrets. Ara el que manifesten és que primer va l’u i després el dos. Saben de la nostra existència i alguns intenten ajudar-nos, avisant-nos de convocatòries de subvencions i coses així”, afirma.

Format com a biòleg als Estats Units, Pereira confessa que el primer contacte amb nens amb aquests trastorns el “va posar del revés, va ser un amor a primera vista”. Admet que hi ha molts dies “molt durs”, però afirma que !quan un veu que capta la seva atenció o que li tornen un somriure, això desmunta qualsevol, el travessa”. I els animals acceleren aquest procés.

“Són unafont d’estimulació viva, amb capacitat d’actuar de forma espontània, cosa que un ordinador o una pilota no. Els animals van de forma respectuosa, sense envair i se’ls entrena perquè siguin insistents, així que la interacció sorgeix. A més transmeten calma i seguretat i això dona autonomia i rebaixa l’ansietat de forma funcional”, enumera Carbonell. Però encara n’hi ha més. “Quan s’han vinculat no volen faltar a la teràpia”, assegura. Explica que objectius que en teràpies sense animals poden costar prop d’un any, amb ells es redueix a la meitat.

Una granja pròpia

Després de sis anys treballant per a altres centres i escoles, i formant també altres professionals, van començar a “mastegar la idea de tenir un centre propi”. D’allà, i de les facilitats d’uns propietaris entusiasmats amb la idea, sorgeix aquesta casa ubicada en una tranquil·la urbanització a uns 30 quilòmetres de València. Amb granja, clar. Gallines, ànecs, ocells tenen el seu espai propi i després un per compartir amb els seus companys de teràpia. Els gossos van i venen.

El centre té actualment uns 25 usuaris d’entre 3 i vint-i-molts anys i hi treballen vuit professionals.  No els falten plans, volen abordar l’entrenament del lleure com un altre gran pilar vital i pensen ja que alguns dels seus pacients puguin quedar-se a dormir allà alguna nit.