Ricardo García Vilanovava ser el primer fotògraf que va arribar a Síria. Així treballa ell, buscant el lloc on no hi ha ningú. Amb una llarga trajectòria a zones de conflicte (Síria, Líbia, l’Iraq, l’Afganistan...), el guardonat fotoperiodista barceloní exposa una petita selecció del seu treball a la mostra ‘Creadors de consciència, 40 fotògrafs compromesos’ que duen a terme el Palau Robert i DKV a l’edifici del passeig de Gràcia.

–He llegit que la seva primera càmera va ser una Kodak Retina. I que l’hi va donar el seu avi quan tenia 14 anys.

–Sí, el tema de la fotografia jo crec que neix en aquell moment, quan el meu avi em regala aquesta càmera. A partir d’allà començo a indagar què és això de la fotografia, i em produeix fascinació. El que passa és que en aquell moment saps que vols fotografiar coses, però no saps exactament què, com o quan.

–¿Quan descobreix això?

–Quan veig ‘El Tercer home’, de Carol Reed. Llavors descobreixo un univers paral·lel, una Viena de postguerra fantasmagòrica i decadent que des del punt de vista fotogràfic em fascina. A partir d’allà començo amb això de la fotografia però des de la perspectiva de la fotografia de carrer, ambients, llocs. Després, quan començo els estudis universitaris em començo a interessar pel tema humanístic.

–¿Com i quan va decidir que li interessava fotografiar la guerra, el conflicte?

–Hi va haver diversos factors. Per començar, hi ha un factor històric que té a veure amb el fet que tots els canvis importants d’aquest món lamentablement s’han resolt amb violència. Tenim aquesta part primària que simplement arribem a controlar, però que quan les guerres comencen, desapareix. Després hi ha la part de tractar d’entendre, i després, la de sensibilitzar, mostrar aquests problemes que sempre van molt més enllà del que veiem aquí.

–El primer gran conflicte en el qual va treballar, ¿es corresponia amb les idees que portava?

–Era totalment el que jo pensava, era l’absolut caos, l’absoluta deshumanització. Tot i que, d’altra banda, veus actituds altruistes, de gent que és capaç de fer-ho tot per ajudar el proïsme, que t’ajuden a veure la part bona de l’ésser humà. T’equilibra respecte a la part fosca.

–Tinc entès que el treball de ‘freelance’ està molt complicat.

–Està acabat, extingit, ja no es pot viure d’això. Jo he tingut la sort d’agafar les dues parts, els dos vessants de la professió: just abans del 2011, quan es podia viure decentment sent un ‘freelance’, i després, des del punt d’inflexió que va ser aquell any fins ara, en què per desgràcia ja no és factible.

–¿Què va passar el 2011?

–El 2011 maten dos fotògrafs, Tim Hetherington i Chris Hondros, a la batalla de Misrata a Líbia, i a partir d’allà tots els mitjans, sobretot els americans, que era amb els que jo treballava bàsicament, estableixen unes noves regles de col·laboració amb els ‘freelance’. Abans invertien diners i et donaven una seguretat que a partir del 2011 no tens.

–¿Li treuen el paraigua?

–Sí, en certa manera et treuen el paraigua. De fet, només hi ha un gran mitjà americà que continua apostant per les cobertures d’un, dos o tres mesos. La resta dels mitjans fan cobertures petites, d’una setmana, pocs dies. O agafen fotos d’agències per il·lustrar les notícies, i les cobertures han desaparegut gairebé totalment. Perquè es faci una idea, el que em pagaven per dia abans del 2011 en una zona de conflicte és la meitat del que paguen ara per una galeria de fotos, que es fa en diversos dies o fins i tot en diverses setmanes. Treballar en una zona de conflicte costa 500 dòlars al dia. Si et paguen 800, 1.000 o 1.200 dòlars per una galeria sencera, i estàs 20 dies o un mes per fer-la, difícilment equilibraràs despeses.

¿Ha hagut de canviar la seva manera de treballar?

–Per descomptat. Jo ja no visc de la fotografia, visc de fer vídeos, treballo per a la televisió, i amb el que trec de fer televisió després gestiono les fotografies, amb la sort de saber que no necessito vendre-les. Tot i que de vegades t’equivoques i perds diners, tens una finestra oberta per continuar treballant en el que vols sense pressió.

–O sigui, que de tota manera continua tenint prelació la fotografia.

–Jo soc fotògraf, i tot i que sé que no serà així, m’agradaria continuar sent-ho molts anys més. Però és una professió en via d’extinció.

–Digui’m què té la imatge fixa que no té la imatge en moviment.

–A mi m’agrada més la fotografia perquè és un instant, i si aconsegueixes que aquell instant quedi gravat a la retina de l’espectador, això ja marca una diferència. Estem bombardejats dia a dia per munts d’imatges, i el nostre objectiu com a fotoperiodistes és ser capaços que l’espectador retingui aquesta imatge, no com a imatge sinó com a informació: el problema, la història, el que aquesta imatge concentra.

–¿Quina és la línia vermella que no traspassa quan fa una foto?

–Per a mi la línia vermella és la foto que no m’agradaria que em fessin si jo fos el protagonista de la imatge, de l’escena, de la història. Cal tenir en compte que això està condicionat per factors culturals, socials i religiosos. Quan soc al Pròxim Orient veig que ells no tenen límits, fan fotografies de qualsevol tipus, però no perquè tinguin límits morals, al contrari, sinó perquè consideren que si passa això, s’ha de mostrar. Jo hi estic d’acord. El conflicte és el que és i cal mostrar-lo.

Treballa amb un gran angular. Ha de ser allà, a sobre.

–Crec que el gran angular el que fa és aproximar-te a l’escena, et dona aquesta proximitat i t’envolta en el context. Un teleobjectiu, en canvi, el que fa és aplanar-te la imatge. Capa explicava en un llibre que a la segona guerra mundial eren en una base de bombarders anglesos i de sobte va arribar un bombarder fet pols, amb una tripulació en què hi havia ferits i morts. Ell es va posar a fer fotos, i algú de la tripulació se li va encarar i li va dir que era un carronyaire per fer això. L’endemà ell es va ficar enmig dels bombardejos, pensant: “Si ara jo soc aquí assumeixo els mateixos riscos que assumeixen ells, per tant ningú em podrà dir res”. Crec que aquesta és una mica la filosofia del gran angular, guanyar-te el respecte de la gent. Perquè com més ets allà i més a prop ets, més faràs perquè ells oblidin que ets un element aliè.

–Va estar segrestat a Síria i ha dit que va ser una circumstància que forma part de la seva feina. ¿Arriscar la vida forma part de la seva feina?

–Sí, jo crec que hem de ser honestos amb nosaltres mateixos si ens volem dedicar a aquesta tasca. A mi no m’agrada la posició del fotoperiodista victimista, jo crec que nosaltres som transmissors d’històries i el que hem de fer és transmetre històries. Si el que sent o li passa a un fotògraf en un moment determinat trepitjarà el que és la mateixa història, és menyspreable, no m’interessa aquest model periodístic.

–¿Té previst tornar a Síria?

–Miri, fa 8 anys que treballo amb el tema de l’Estat Islàmic, Líbia, Síria, i crec que aquell període per a mi ha acabat. En el dia d’avui ja no puc aportar res més. Llevat que hi hagi una cosa puntual, alguna cosa que realment... Però és que allò de Síria s’ha acabat. Lamentablement, el desenllaç de la guerra després de mig milió de persones assassinades –estic segur que són moltes més– i aproximadament 6 milions de refugiats, és un país desestructurat i una revolució que no va servir absolutament per a res.

–‘Creadors de consciència, 40 fotògrafs compromesos’. ¿Què opina de l’exposició?

–Opino que realment a aquesta gent cal estar-los agraïts. És que no hi ha res a Espanya, ningú gestiona beques, ningú gestiona exposicions, res. Per a mi aquest projecte és molt gratificant. Aquest tipus d’apostes són necessàries.