“¿A una residència? ¡Ni parlar-ne! Allà només es parla de malalties. A un li fa mal el peu; a l’altre, el maluc...”. La María Teresa ho té clar. Ha trobat l’elixir de la joventut en el projecte ‘Viure i conviure’ que fa 20 anys que allotja estudiants en domicilis de persones grans en situació de solitud o que necessiten companyia. “Quan se’t va acabant la vida, la poca que et queda és més pobre en salut, en relacions socials, en conversa... Es va empetitint. Però viure amb un jove et rejoveneix. Només de veure’ls riure ja m’encomanen i m’alegren”, explica la María Teresa, que lluu uns esplèndids 97 anys.
A la feliç longevitat hi ha contribuït el Josep, un menorquí d’uns vint anys amb qui comparteix els dies i les nits. O almenys les nits, ja que l’única norma comuna és que els estudiants tornin a les 22.30 hores cada dia excepte un. Després, cada parella estableix uns pactes (ajudar amb la compra un dia, per exemple), segons les circumstàncies particulars.
Sense por d’un estrany
La trempada María Teresa anima a tot el col·lectiu de la tercera edat a llançar-se a la piscina i seguir el seu exemple. “A molts els costa decidir-se perquè això de posar un estrany a casa els fa por. Però cal provar-ho. mi m’ha enriquit molt”.
Des del setembre del 2017, el programa es desenvolupa sota el paraigua de la Fundació Roure i amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i el Consell Interuniversitari de Catalunya. En el curs que s’acaba d’acabar han conviscut 71 parelles –majoritàriament senyores (de 87 anys de mitjana) i noies–, que aquest dimecres van celebrar junts l’èxit de la iniciativa, al qual contribueix el seguiment constant de dues psicòlogues.
Tots, jubilats i joves, van elogiar una convivència molt positiva per a les dues parts. De vegades, això sí, apareixen nanos que obliden els compromisos. La Montserrat recorda una mexicana massa viatgera. “No parava a casa. ‘Me’n vaig a Milà, aquí, allà... Soc jove’, em deia. Jo li replicava: ‘I jo, vella’”.
A més de pal·liar la solitud en la vellesa i promoure l’ajuda mútua, el programa permet als estudiants amb pocs recursos –que no poden residir al lloc on estudien– l’accés a la universitat. Més encara amb uns lloguers pels núvols que els tanquen les portes. ‘Viure i conviure’ els proporciona un sostre gratis (de vegades han de pagar 50 o 60 euros per les despeses) que la majoria de les vegades es converteix en llar pels llaços afectius que es creen.
“La Vicenta m’ha tractat sempre com una neta i fins i tot sent d’origen marroquí no m’he sentit mai una estranya”, exemplifica la Laia, mentre la seva nonagenària ‘àvia’ li tira florets: “És polida, neta, un sol. L’únic dolent és que l'estimo massa i el dia que se’n vagi ploraré molt”.
“Ell és la meva medicina”
A la Carme se li va obrir el cel quan el metge li va recomanar ‘Viure i conviure’ com a única sortida per continuar vivint sola i autònomament a casa seva a Cerdanyola (la resta són de Barcelona). Afligida d’una greu insuficiència respiratòria que la manté lligada a una màquina d’oxigen, anuncia agraïda: “El Mauricio és la meva medicina. Ell m’aporta tranquil·litat i ja no pateixo per si em passa res”.
El Mauricio, advocat colombià que cursa un postgrau de gestió pública, se sincera: “Al principi tries aquesta opció d’allotjament per motius econòmics. L’habitatge aquí és molt car. Fas la llista de prioritats i optes per restringir les sortides de nit i estudiar, que és l’important. Després, els efectes de la convivència et fan sentir a casa. I això no té preu”.
Els vincles que es construeixen són una bretxa d’“esperança en aquesta societat individualista i plena de desconfiança”, afegeix l’advocat, que explica altres beneficis: “El fet que aquestes persones estiguin acompanyades redueix els costos de sanitat, perquè si estiguessin soles necessitarien més els metges d’urgència i psicòlegs per tractar depressions”.