Els Campeones de Javier Fesser es van cruspir el cap de setmana passat en el duel de taquilles Steven Spielberg, un títol més per afegir a la llarga llista d’èxits de l’Aderes, l’humil club de Burjassot (València) que inspira la pel·lícula i que va guanyar entre els anys 1999 i 2014, gairebé seguits, 12 campionats de bàsquet d’Espanya per a persones amb discapacitat intel·lectual just després que es creés l’equip. La gesta ha arribat ara al cine, però ells segueixen amb els seus entrenaments dels dimarts i els dijous, dispersos però a la vegada sorprenentment organitzats.
Amb Javier Gutiérrez fent el paper d’entrenador, és una d’aquelles pel·lícules de les quals es diu que han de servir per ajudar a millorar la integració, però Paco Sánchez, jugador llavors i ara de l’Aderes, despulla la teoria. «Hi ha gent que diu ‘aquesta pel·lícula m’ha fet veure’ls d’una altra manera’. Doncs per a això no fa falta una pel·lícula, vine a qualsevol dels nostres entrenaments i ho veuràs en directe i d’una manera real», explica amb una increïble senzillesa.
«La pel·lícula deu haver trencat barreres, però espero que se’n trenquin moltes més i no només veient pel·lícules, sinó atrevint-te a parlar amb una persona a la qual només veus com a discapacitada. D’aquesta manera sí que et cauran murs», dispara. I llança la pilota des de darrere de la cistella a veure si entra. Malgrat tot, creu que la pel·lícula tindrà el seu efecte. «Ajudarà a fer que no ens vegin com gent a la qual s’ha de tenir apartada. Tenim una discapacitat com tu en tens una altra, l’única diferència és que la meva està marcada, i la d’altres persones, no», resumeix. Més clar, l’aigua. El seu és un trastorn depressiu recurrent. «Tela», apunta. «¡Ah! I la columna destrossada», remarca. Perquè al final això és bàsquet. «Fora de la pista veus un discapacitat, però a dins veus un jugador», assenyala.
Exemple constant
Ell va arribar quan l’equip «havia passat una crisi i havia baixat al tercer lloc, necessitava una petita empenta i potser l’hi vaig donar jo, però segur que ells me la van donar a mi». Res ha canviat tot i que fa tres anys que no guanyen el campionat. «És un orgull i un honor formar part de l’Aderes i de la vida d’aquesta gent. Compartir amb ells vivències a dins i a fora de la pista. Tenim un grau de connexió bastant canyer», assegura. Tampoc ha canviat la relació amb els altres equips. «Hi ha rivalitat a la pista i amistat després. Si hi ha un equip amb bastanta més discapacitat intentes guanyar però no avassallar, abaixes una mica els braços o fas el passadís perquè entrin i això et torna al veure l’alegria quan l’entren. O quan fallen però han pogut tirar», relata.
El Gutiérrez de torn és des de fa tres anys Alberto Dolz, que afirma que per ell és «una passada» entrenar-los. «M’omple molt, està molt ben pagat a nivell personal», assenyala. Encara se sorprèn del que poden avançar en un mes però també de com s’ajuden. «Mai he sentit que un li digui a un altre: ‘Tu tens això o això altre’. Són una pinya», remarca. I ho saben encaixar tot. «Guanyen i són amics del rival, perden i són amics del rival. Són plenament conscients que van ser campions, i que ara estem en una època totalment nova. I venen amb il·lusió», explica.
José Arturo Gisbert és l’actual president i explica resignat que el seu fill s’ha saltat l’entrenament «perquè ha tornat a trobar nòvia». Era la mà dreta de Julio Talavera, que va dirigir l’associació 20 anys. Ara tenen 36 jugadors, incloses algunes noies, i hi ha equip de futbol sala, natació, petanca o tennis de taula. «L’esport ho és tot per a ells. Fan gimnàstica i s’uneixen. És una passada», assenyala. També tenen una aula de formació i hi fan música o cuina. Tot per una quota de 20 euros al mes que completen les ajudes que reben de l’Ajuntament de Burjassot i de la Diputació.
Tenen mil anècdotes i moltes d’elles surten a la pel·lícula. Benjamín García és el pare de Jonathan i confessa que ja l’ha vist tres vegades. «I en totes tres he acabat plorant». «És tot clavat a com va passar. L’ha de mirar tothom. Hi ha persones que encara els discriminen o els miren per sobre de l’espatlla i crec que, si la miren, canviaran d’opinió», assegura esperançat.
«La pel·lícula és molt xula», assegura Amparo Lara, dona del ja desaparegut Talavera. «Sortien i dèiem, ‘mira aquell és Cristóbal’, ‘aquell és Paco’. Ens hi vèiem reflectits. I hi han deixat el nom del meu marit», apunta orgullosa. «És bastant bona», confirma Sánchez. «Era estrany perquè gairebé totes les vivències que hi surten són nostres. Era com veure una cosa antiga però nova. Els personatges tenen bastant de nosaltres. Jo veig coses meves en diversos personatges», assenyala. Diuen també que hi va haver un primer projecte en què ells eren els actors i que després es va plantejar que fossin el rival dels Campeones en l’últim partit de la pel·lícula. Però ells saben que a vegades es guanya i en d’altres es perd, i no passa res.