La majoria dels dispositius informàtics tenen controls parentals però això no significa ni que els pares els usin ni que els menors els acceptin. «Sempre existeix el dilema entre la seguretat i la comoditat. Les eines de control parental han evolucionat bastant i són més fàcils d’usar», recorda Manuel Ransán, coordinador del grup de menors de l’Institut Nacional de Ciberseguretat (Incibe). 

Aquest organisme té publicades a la seva web algunes de les més efectives. Altres organismes, com l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, el Departament d’Ensenyament o el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) també tenen recollides guies, vídeos i pàgines de consells. 

«Les eines de control parental, quan els nens són petits, permeten un seguiment i una supervisió sobre el que fan, establir normes d’horaris i programes, però és millor que s’usin de manera consensuada. Quan se’ls dona als nens un mòbil o una tauleta és un bon moment per començar a introduir els pactes familiars. Estem donant finestres a un món amb clars i obscurs, i hi pot haver problemes i continguts no apropiats. Són coses que requereixen un esforç per les dues parts», aconsella Ransán.

Actualment el risc entre nens i adolescents està més en la dependència del mòbil i en la seva capacitat per abstreure els nens d’altres tasques. L’ús excessiu s’incrementa amb l’edat, segons Net Children Go Mobile. Entre els de 12 i 13 anys, el 25% de nens i nenes admeten tenir problemes per desenganxar-se’n, mentre que entre els 15 i 16 arriben al 65%.