Sona un telèfon...
-¿Has perdut el cap? Aquesta no és una línia segura.
-Hem de veure'ns. En 30 minuts. Al lloc de sempre.
-Fa massa fred. Envia'm un whatsap.
L'inici d'aquest diàleg fictici podria encaixar en qualsevol 'thriller' policíac clàssic. El final, no. No obstant, deu acostar-se bastant més a la realitat l'última part que la primera. Els investigadors fa temps que constaten que els delinqüents s'han passat a Whatsapp, a Telegram o a l'aplicació que més convingui per coordinar les seves accions. Han deixat de trucar-se per telèfon perquè -el cine fa dècades que ho avisa- la policia pot ‘punxar’ les seves converses, però a través dels nous sistemes de missatgeria els seus textos són pràcticament invulnerables.
No és un problema menor perquè l'Estat Islàmic, per exemple, utilitza aquestes aplicacions per comunicar-se. A Espanya, sense anar més lluny, qualsevol organització criminal que es valori ja no deixa el diner negre comprant targetes de prepagament sinó que inverteix des de l'inici en un bon 'smartphone'. I per als cossos de seguretat recolzar-se en l'espionatge telefònic és vital per reunir proves que demostrin, per exemple, que un grup funciona com un entramat mafiós.
CONVERSES INEXPUGNABLES
“Punxar un canal de missatgeria instantània requereix molt esforç, i hi ha moltíssims canals”, remarca el tinent coronel Daniel Baena, responsable de la policia judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya. Sense anar més lluny, per sol·licitar el contingut de una conversa de Whatsapp, un jutge espanyol ha d'enviar una ordre als Estats Units -seu de l'empresa- i resignar-se que algú l'atengui. Molt improbable. “¿Quin mandat suposa per a un magnat americà una carta d'un magistrat espanyol?”, es pregunta Rafa Martínez, catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona (UB).
Més enllà del mur burocràtic, existeix un segon problema tecnològic més difícil de solucionar. Aquestes aplicacions compten amb mecanismes d'encriptació tremendament complexos que no resulten fàcils de descodificar ni per a les mateixes companyies. “Els governs estan demanant claus per poder desencriptar-les per motius de seguretat, però són multinacionals que prioritzen protegir els seus clients", avisa el professor Martínez.
CANVI DE PARADIGMA
El tinent coronel Baena creu que toca plantejar-se un canvi de paradigma en la intercepció de comunicacions. “Fins ara hem operat sobre el canal [la línia telefònica], ara hauríem d'intervenir sobre el dispositiu directament [el telèfon mòbil]”. És tan senzill com introduir un virus en l''smartphone' que permet monitoritzar tota l'activitat de l'aparell. “Hi ha maltractadors que ho fan amb les seves parelles, per controlar-les”, evidencia Baena. La tecnologia ho permet. La llei, també.
L'última reforma de la llei d'enjudiciament criminal, en vigor des de finals del 2015, autoritza -sempre amb ordre judicial- els policies a instal·lar "un 'software' que permeti de forma remota l'examen d'un terminal sense coneixement del seu titular. Està reservat per a casos de terrorisme, organització criminal, traïció o pornografia infantil. Aquesta forma d'operar, no obstant, està lluny de ser una realitat perquè encara no hi ha un 'software' homologat que respecti les garanties processals dels detinguts. És a dir, podria fer-se però no tindria cap validesa durant el judici.
GARANTIES NECESSÀRIES
El SITEL -el sistema de punxades telefòniques del Ministeri d'Interior- sí que permet obtenir converses acceptades com a prova en un judici. Però encara no s'ha validat cap 'software' que doni accés a un telèfon mòbil i garanteixi que la informació que se n'extreu no ha sigut modificada quan es presenta davant el jutge.
Martínez recorda que la jurisprudència de causes importants ja recull que només acaben tenint validesa judicial les converses 'punxades' que parlen de delictes que persegueix l'autorització del magistrat. És a dir, si s'intervé un telèfon perquè el seu autor podria haver comès un homicidi i s'acaba descobrint que trafica amb drogues, res del segon cas tindrà cap importància durant el procés.
Per lenta i anquilosada que sembli la velocitat judicial per adaptar-se al nou entorn digital, el professor de la UB avisa que el contrari -l'anomenada “israelització de la seguretat”- acaba concedint a les forces de seguretat els mateixos poders que tindrien si “estiguéssim en guerra”.