Hi ha formes subtils de viatjar en el temps sense necessitat d'abandonar el lloc i el moment que s'habita. El lutier Jesús Reolid (el Grau de Gandia, València, 1957) posarà en pràctica la setmana que ve una particular excursió secular: durant set dies reunirà mitja dotzena dels millors violers d'Espanya i França al seu taller de Pelayos de la Presa (Madrid) per construir els instruments musicals que decoren el pòrtic nord de la Col·legiata de Toro (Zamora), rescatats de la pols i l'oblit després d'una restauració recent. Cítares, saltiris, violes i rabells medievals tornaran a sonar després de vuit segles de silenci. El mou, únicament, la passió per un ofici al qual fa 30 anys que està entregat amb la dedicació d'un orfebre.
-¿Com sorgeix el projecte De la piedra a la madera? En primer lloc, del desig de compartir el meu taller i la meva manera de treballar amb altres constructors d'instruments antics. El del lutier és un ofici molt solitari, i de l'intercanvi d'idees sempre se n'aprèn. També m'atrau el plaer de dialogar amb els artesans que van esculpir aquestes peces en plena edat mitjana. Van portar els instruments de la fusta a la pedra. Ara, farem el viatge en sentit contrari.
-¿No han sonat mai en aquest temps? No. De fet, alguns ni sabem com es deien. La fusta no resisteix el pas del temps i els lutiers només tenim les escultures i els còdexs per orientar-nos a l'hora de recrear els estris que posaven música al passat. L'objectiu és que tornin a sonar com ho feien fa 800 anys, encara que desconeixem com s'interpretaven. Viatgem al desconegut.
-¿Com es guiaran? La restauració de la col·legiata ha fet sortir a la llum detalls reveladors, però amb això no n'hi ha prou. S'ha d'anar més enllà i advertir com l'agafa el músic, en el gest que fa amb la cara. S'ha d'entrar en l'essència de la pedra per arribar a la veritat de l'instrument. Aquest ofici té un punt màgic. Exigeix posar-hi passió i no pots anar amb pressa.
-¿Per això s'hi dedica? Ui, jo em vaig fer lutier de la forma més inversemblant. Vaig ser una víctima més de la crisi que hi va haver a Espanya als anys 80. Com que tenia traça amb les mans, m'agradava la música antiga i tenia facilitat per treballar la fusta, vaig començar a fer instruments, fins que un amic els va veure i es va entestar que els portés a Garrido Bailén, una botiga de música que hi havia a Madrid. Davant la meva sorpresa, se'ls van quedar per vendre'ls i me'n van encarregar més. De sobte, em pagaven per fer una cosa que m'encantava. ¿Què més podia demanar? Però abans va passar una cosa curiosa, gairebé màgica.
-Digui. Anys enrere, fent un interrail per Iugoslàvia, una nit em va caure al cap una motxilla carregada d'ampolles de vodka. Crec que vaig acabar en estat etílic amb aquells vapors. Al tren hi viatjava un grup d'albanesos que anaven a treballar a Alemanya. Portaven una mena de llaüt raríssim. Em vaig enamorar tant d'aquell instrument que al tornar a casa vaig decidir fabricarlo a partir dels records que en conservava. Va ser la meva primera obra. Des d'aleshores he construït 430 instruments. Sobretot samfoines, la meva peça preferida.
-¿Com en va aprendre? Sóc autodidacte. Va ser aquest ofici el que em va buscar a mi, no pas jo a ell. No m'havia passat mai pel cap estudiar lutieria ni formar-me en acadèmies. El que sé, ho he après llegint, fixant-me en la feina d'altres i sent molt autocrític, que és la forma que tens per superar-te quan vas al teu aire.
-¿Es pot viure de fabricar instruments medievals? Jo fa 32 anys que en visc. Fa 14 em vaig mudar a Pelayos, un poble perdut de la muntanya de Madrid. Ara, fins i tot les compres les faig per internet. ¡Ahir em va arribar una broca de la Xina! Els dies se me'n van construint instruments que tenen 800 anys d'antiguitat, però Facebook em localitza clients als cinc continents. Visc sense pressa, sóc feliç.