Si fos viu, tindria 95 anys i la seva filla continuaria desconeixent qui va ser verdaderament el seu pare. Però Ángel Toca Martínez, nascut a Cabezón de la Sal (Cantàbria) i nacionalitzat mexicà, va morir als 74 anys per fumar com una xemeneia i només llavors Tere es va atrevir  a obrir una maleta en què va descobrir d'on li vénen els gens socialistes.

-¿Podria descriure la maleta?

-És de color cafè clar, com de cartró rígid, amb tanques metàl·liques, i estava lligada amb una corda. A Mèxic vam canviar de casa cinc vegades i aquella maleta tancada anava i venia i sempre acabava en un armari.

-¿No va preguntar mai què hi havia a dins?

-Mai. Un any després de morir el meu pare  vaig dir a la mare: «¿I la maleta?». «Allà, com sempre», va dir. De seguida en vaig parlar als meus cinc germans: «Escolteu, ¿us interessa la maleta?». La seva resposta: «¡Estàs boja!».

-Ja era seva. 

-La vaig posar sobre la taula baixa de la sala, on sempre s'asseia el meu pare, i la vaig obrir. Feia olor de vell. Tot estava molt ben ordenat i ficat en sobres: les fotos per una banda, les cartes per l'altra; no hi havia papers escampats.

-¿Què hi va trobar exactament?

-Fotos de germans del meu pare que ningú coneixia, cartes del front i del camp de concentració, el seu carnet del PSOE i uns versos dedicats a uns ulls verds que no eren els de la meva mare i que vaig decidir guardar.

-¿El seu pare no els va parlar de la guerra?

-¡Mai! Als 17 anys va marxar al front, va estar a la batalla de l'Ebre i al camp de concentració de Saint-Cyprien. Mentre agonitzava, un dia va dir que havia somiat amb la guerra però que d'això «no se n'ha de parlar».

-¿Com era el pare que va descobrir?

-Va ser dels últims a retirar-se de Cabezón de la Sal davant l'avanç franquista. Va fugir a França i va tornar a entrar a Espanya per Catalunya. Sempre ens va parlar molt bé de Catalunya i tots els germans estem registrats a Barcelona, on viuen algunes cosines meves. En una de les cartes explica que es va entrevistar amb Rojo. Al principi no hi vaig donar importància però després hi vaig caure: «¡¿Rojo?! ¿El general Rojo? [el carismàtic cap de l'estat major republicà]».

-¿Sempre anava amb la maleta a sobre?

-Mai se'n va separar. Amb la derrota, va acabar al camp de Saint-Cyprien. Escriu que dormien en sots a la sorra i que es protegia del vent amb la maleta. Finalment va aconseguir embarcar-se amb el seu germà cap a Mèxic i durant tres anys va estar guardant les camises planxades i tota la seva roba en aquella maleta. Es pensava que en qualsevol moment tornaria a Espanya.

-¿Com era el pare que vostè va conèixer?

-Molt auster, però alegre i presumit. Jugava, saltava i ens portava a la fira. Ens tenia com pollets guardats a casa.

-¿Era actiu políticament?

-Ho era al principi, però després jo li recriminava: «Tu ja t'has acomodat». Es veu que els gens socialistes me'ls va passar només a mi perquè vaig viure 20 anys a Cuba.

-¿Per què vol reconstruir la seva vida?

-Perquè el pare que vaig descobrir a l'obrir la maleta no era el meu pare, era un altre: el polític, el que va lluitar a la guerra civil espanyola, que va guardar coses que mai ens va ensenyar. Tenia curiositat per saber d'on dimonis veníem en realitat.

-¿Què en farà amb el material que ha recopilat en aquests 11 anys de recerca?

-Tinc diverses llibretes amb les notes dels meus viatges als llocs on ell va anar, de les meves converses amb els seus amics i coneguts, de la recerca del meu avi... a més de tots els llibres i diaris que he llegit com una boja. Amb tot això vull escriure una novel·la basada en la vida del meu pare. A veure si així la família el descobreix.