A la pissarra i amb guix blanc, el professor Antonio escriu en majúscules: «ESTIMAR, VOLER, AGRADAR». Es gira i al mateix temps que es bufa les puntes dels dits per retirar les restes de guix pregunta als seus alumnes en francès: «Comprenez vous?» I tots responen gairebé cantant que sí. La classe d'una hora de castellà està a punt de finalitzar. Al Centre d'Estada Temporal d'Immigrants (CETI) de Melilla, a més d'esperar que el temps avanci de pressa per fer el salt a la península, els interns que ho desitgen, i són una majoria, ocupen el temps a aprendre l'idioma i algunes de les regles de la nova vida que desitgen.
El CETI és una petita ciutat emmurallada de 17.000 metres quadrats en què conviuen 30 nacionalitats i que dimarts passat oferia llit, menjar calent i assistència mèdica, legal i social a 1.150 persones. Carlos Montero, un exmilitar d'intendència de l'Exèrcit de Terra, dirigeix des de fa dos anys aquesta particular aldea en què els seus habitants estan de pas, exhaustos després d'un llarg camí. ¿Són feliços? «És clar. Els seus relats són terribles. Duríssims. Molts no ens expliquen tot el que han patit per vergonya. Al camí hi ha una selecció natural i només resisteixen i arriben els més forts. Per a ells el CETI és l'última escala cap a una nova vida».
Montero s'emociona, sí. Però és que Montero és emoció contínua. Molt sentit comú i sensibilitat en un cos menut al qual s'enfila cada vegada que surt al pati algun del centenar de menors que viuen al CETI. Les parets del seu despatx estan forrades de dibuixos que li regalen els nens. Ells són els únics que tenen permís per entrar en aquest despatx sense trucar. Saben que Carlos sempre guarda piruletes i caramels als calaixos i una vegada al dia, sens falta, el visiten per buscar el seu.
«No és fàcil gestionar aquest centre. Aquí hi ha tràfic de drogues, robatoris, prostitució i baralles. Hi ha el mateix que hi ha al carrer. Però fins ara hem sigut capaços de detectar els conats de conflicte i tallar-los», explica. En aquests dies mira de resoldre un d'aquests petits focs que si no sufoca a temps es poden convertir en incendi. El centenar i mig de camerunesos que van arribar la setmana passada al CETI després de protagonitzar un salt multitudinari estan intentant marcar territori, saltant-se les normes i coaccionant altres grups. Montero està esperant que s'identifiqui els «capitostos» del grup per «deixar-los clar que només hi ha unes normes i són les mateixes per a tothom».
Montero també pot ser dur. «No li ha tremolat el pols quan ha hagut d'expulsar algun intern per mal comportament», explica un treballador. I quan un immigrant és expulsat del CETI sap que està condemnat als llimbs. Només els del CETI, per deixar lloc a nous immigrants, arriben a la península. Sense papers. Però arriben a la península, on queden sota la tutela d'oenagés. Els expulsats ronden en situació irregular per Melilla.
El doble d'interns
Amb els últims salts massius de la tanca, la vida al CETI s'ha hagut d'amuntegar. Hi ha el mateix espai per a més del doble dels interns per als quals va ser dissenyat: 480. Però excepte les tendes de campanya que ha instal·lat l'Exèrcit i les lliteres habilitades en algunes aules i espais per a activitats, no hi ha sensació d'amuntegament.
Dimarts per fi va aparèixer el sol després de tristos dies de pluja. I els interns van aprofitar per estendre la roba amb algú sempre vigilant perquè no en vingui un altre i l'hi prengui. El camerunès Cyrihque Takam Fotsing porta totes les seves peces a sobre. Una capa a sobre d'una altra com si visqués en permanent hivern. Se'l veu abatut, encara que el pitjor ja ha passat. Li van amputar part de la cama esquerra. És tan gran que sembla que les crosses es trencaran d'un moment a l'altre. Montero està gestionant una acollida humanitària perquè alguna ONG de la península es faci càrrec d'aquest home. Cyrihque explica, i al CETI asseguren que no hi ha motiu per no creure'l, que la policia marroquina el va llançar a unes vies de tren. Així va perdre la cama. Va arribar fins a Beni Enzar en cadira de rodes. I allà passava els dies. En aquest tumultuós pas fronterer entre Melilla i el Marroc, rodava d'una banda a l'altra i va passar a convertir-se en part del paisatge. Cada dia avançava una miqueta cap al costat espanyol. I un matí, sense que ningú s'adonés de la seva presència, va arribar fins a la zona melillenca i es va llançar al terra des de la seva cadira de rodes cridant: «¡Ja sóc a Espanya!» Des d'aleshores està al CETI. Fa quatre mesos.
Mery fa sis anys que hi és. Una bogeria tenint en compte que la mitjana d'estada és de cinc o sis mesos. Una permanència més gran per a aquells que vénen amb família, perquè els tràmits per confirmar que són pares i fills es demoren una mica més. «Quan jo vaig arribar al CETI, Mery ja feia quatre anys que hi era i em va advertir que només sortiria d'aquí amb els papers», diu Montero. I ho ha aconseguit. Aquesta nigeriana de celles i contorn de llavis tatuats en caoba abandonarà el CETI en els pròxims dies per la porta gran: amb un permís de residència i treball d'un any. ¿Com ho ha aconseguit? «Per tossuda. Per lluitadora. Acostant-se cada dia a la Delegació del Govern». El seu destí és Bilbao. Mentrestant, amb cinc dones més, comparteix una habitació de lliteres. Ella ocupa la màrfega inferior.
Al CETI neixen una vintena de nadons cada any. Una quarta part de les prestatgeries de la infermeria estan plenes de bolquers i papilles. Algunes mares van arribar embarassades i altres van quedar prenyades aquí. Hi ha molt de culebró entre aquestes parets. Històries d'amor que van morir quan a un dels dos amants li va arribar l'anhelat moment de la sortida. I altres que encara duren i amb una mica de sort ho faran per sempre. A Montero li ha tocat fer d'alcavot. I també li ha tocat mediar en conflictes.
L'últim i greu va ser diumenge passat. Un sirià, dels 160 que ara resideixen al centre, li va clavar una pallissa a la seva dona. Per gelosia. La dona va ser assistida i es va activar el protocol de violència masclista. La dona espantada es va negar a presentar denúncia i va suplicar a Montero que no expulsés el seu marit. «Els vaig haver de reunir a tots dos al meu despatx. I a ell li vaig advertir que els costums amb què intentava justificar-se no serveixen de res aquí dins. I que si tornava ni tan sols a parlar malament a la seva dona, o a aixecar-li la veu, l'expulsava sense contemplacions».
La llista dels afortunats
És l'única manera de mantenir l'ordre. El CETI té règim obert. Els seus ocupants poden entrar i sortir amb total llibertat entre dos quarts de vuit del matí i dos quarts de dotze de la nit. És el moment que es tanquen les portes a la nit. I a l'interior regna el silenci. Després de l'esmorzar, els primers a desfilar són els nens que van a diferents col·legis de la ciutat. Tots estan matriculats després de passar un mes d'adaptació en aules especials dins del CETI. Aquests dies estan agitats. S'estan preparant per al carnaval, però la temàtica de les disfresses és un secret. Rere els vidres de l'aula de manualitats s'endevina el coll d'una girafa de cartró.
Victoria i Bruno es perdran el carnaval, i això que les seves mares ja tenien preparades les seves disfresses de lleó i pantera. Les seves mares, les nigerianes Esther i Okoroe, formaven part del grup de 57 interns que dimecres a la nit «per fi» van poder abandonar el CETI rumb a la península. No hi havia mans per arrossegar fins al port de Melilla tantes maletes i els nens, de 14 i 10 mesos. ¿Però què porten? «Roba, molta roba», deia Esther.
Al CETI ningú sap quan li toca el torn de marxar. El seu nom apareix, per sorpresa, la nit anterior en una llista que es penja sobre un suro a l'entrada. A Iljamou li costava caminar sobre els talons d'agulla que es va calçar per a un dia tan «important». Volia causar bona impressió. Aquesta espectacular guineana de 24 anys va arribar fa dos anys a Melilla en una pastera. Dimecres va abandonar la ciutat també per mar. Però aquesta vegada sense por, agafada a la mà del seu germà Fecu, de nou anys, i en un ferri que els va traslladar a Màlaga. Allà els van rebre les oenagés que es fan càrrec d'ells durant un temps. Iljamou té pensat anar a França, on ja viu una altra germana. Les seves companyes les van acomiadar a les portes del CETI amb càntics, balls i crits de felicitat. Es van escapar llàgrimes. ¿Li fa pena anar-se'n? «No, ploro per elles, que encara es queden». ¿Ha valgut la pena? «¿I a vostè què li sembla?».