Darrere de l'home que patrulla la Rambla de Catalunya amb una armilla que l'identifica com a voluntari d'una organització humanitària; darrere de les seves excel·lents maneres, del seu somriure, el seu bon humor, del seu talent per persuadir; darrere de les preguntes habituals en aquests casos, nom, professió, edat, número de compte, quant pensa aportar; darrere hi ha Said Sahel, cantant de reggae, estrella al seu país natal, una cara tan coneguda al Níger que el que més el sedueix de viure a l'estranger, afirma, és que pot sortir al carrer sense que el pari una multitud. «És un gran plaer estar en un lloc on no em coneix ningú».

-¿M'està parlant seriosament?

-¡És clar que sí! De petit vaig tenir la sort de guanyar un concurs, i així va començar tot. Era el cantant més jove del país i de la televisió nacional. Era un símbol per als nens.

-¿Havia rebut classes? Vull dir: ¿tenia formació musical?

-A mi m'agrada cantar perquè la meva àvia, que em va criar, era una cantant tradicional, i la seva mare també, així que tinc de família una part artística. Ella cantava sempre i jo cantava amb ella. Educar-me musicalment ho vaig poder fer gràcies al premi.

-Ho entenc. ¿I el reggae? ¿Quina mena de lletres escriu? ¿Per què va començar a cantar reggae?

-Canto reggae per reivindicar els drets de la gent, perquè el Níger és un país ric, que ho té tot, on la gent es mor de fam. El sistema no ens dóna la vida que ens mereixem. Fa 15 anys, potser més, que canto reggae al país més pobre del món.

-¿Editant discos, fent concerts, vivint com un cantant famós? ¿Quan va editar el seu primer disc?

-Va sortir l'any 93. Però al Níger sóc Said Ahmed Konaté, allà sóc conegut així. Said Sahel vol dir Said que ve del Sahel, el cor de l'Àfrica; és per cridar l'atenció sobre el lloc d'on vinc, perquè la gent no s'oblidi que existim.

-Vinga, parli'm més de la seva trajectòria.

-Bé, quan em vaig fer famós al Níger em van començar a trucar per fer concerts i gires. Bàsicament, vaig conèixer l'Àfrica cantant. He guanyat premis en festivals de Johannesburg i Cotonou. I vaig publicar discos, Espoir de demain, per exemple, o Un autre monde est possible, que és del 2009. Jo vaig començar del no res, només amb voluntat i motivació, i al final fins i tot els poderosos del meu país assistien als meus concerts.

-Si tot anava tan bé, ¿per què se'n va anar del país? ¿Què hi fa aquí?

-Vaig venir perquè crec que el món és un lloc que s'ha de descobrir, i perquè m'encanten Espanya i els espanyols. I per seguir fent la meva música, és clar, i arribar a més gent. El meu missatge ja no és a nivell africà, sinó a nivell mundial: hi ha les mateixes coses a tot arreu. El món està sota un sistema que no val la pena.

-¿Li ha anat bé?

-De meravella, tio. Des que vaig arribar he conegut gent que m'ha ajudat, gent del món de la música, productors. Quan vaig arribar vaig ser Said Sahel and The Droppers, un grup amb què ens vam presentar a diversos festivals, al Reggae Beat, per exemple. Ara estic gravant un disc.

-I disfrutant de l'anonimat.

-Sí. Aquí no em coneix ningú i és un plaer. Vaig pel carrer captant socis i ¡és un luxe!, perquè sóc jo el que paro la gent, no la gent la que em para a mi. D'on jo vinc cada setmana veies la meva foto i algunes paraules al diari. Aquí és la primera entrevista que em fan.

-Bé, doncs me n'alegro. Molta sort.

-Esperi, esperi, tinc un missatge per als lectors: el verdader artista de la nova humanitat està arribant, amb la llum que tots necessitem. I una altra cosa: està arribant una època de canvis.