L'aparició d'EL PERIÓDICO ara fa 35 anys va ser un fet molt positiu. Era l'any 1978, en plena transició, en un moment ple d'esperança i també amb una certa incertesa. En un moment d'aparició o de reforçament de noves sensibilitats, que calia atendre. En un moment encara primerenc d'exercici de la democràcia.

El moment era propici perquè sortís EL PERIÓDICO. I gent diversa hi va contribuir. Però és obligat fer un reconeixement molt especial a l'Antonio Asensio, un personatge fora del corrent, una mica visionari. I ho dic en to d'elogi.

Els visionaris poden entrebancar-se. Però tenen molta potència creativa. Són impulsors de la societat. Personalment vaig tenir força tracte amb l'Asensio. Érem persones en més d'un aspecte diferents, però ens vàrem respectar sempre. I, més enllà del respecte, li vaig tenir afecte. Prou afecte perquè en algun moment jo patís per ell. I mirés de ser-li útil. Tot plegat em deixa un bon record.

A més de tot això hi ha un punt concret que mereix especial record i reconeixement. Avui, dels quatre diaris de gran circulació que hi ha a la ciutat de Barcelona tots tenen una versió en català. Això fa vint anys era inimaginable. Que ara sigui així és fruit d'una evolució  general, i cal agrair-ho a molta gent. Però l'Asensio hi va contribuir molt. Va trobar ajuts, però el risc i el  mèrit gran foren d'ell.

Un últim comentari sobre l'Asensio: sempre em va commoure l'afecte amb què parlava de la seva família. Tot plegat ha fet que potser m'hagi desviat una mica del tema, perquè havia de parlar sobretot del diari, però m'ha sortit així i ja està bé. De fet, EL PERIÓDICO no existiria sense l'Asensio. Un home fora del corrent.