Fa sis anys era només un turista que observava com carregaven un castell els Castellers de Vilafranca, però li van demanar que se sumés a la pinya per ajudar i aquella experiència li va capgirar la vida. Des de llavors va als principals assajos i a totes les actuacions de la seva colla. Normal en un casteller,¿no? No tant, si vius a Londres: «Vaig venir fa vuit dies per a l'assaig de divendres a la nit i em vaig quedar a les actuacions de dissabte i diumenge -diu-. Dilluns vaig tornar a Londres, vaig treballar 18 hores i dimarts a la nit vaig volar una altra vegada a Vilafranca per a l'assaig nocturn i l'actuació d'ahir».

-Em preocupa una cosa de l'entrevista.

-Digui.

-No voldria semblar especial; només vull contribuir a fer bons castells, recolzar la colla i promocionar la cultura catalana. L'única diferència entre jo i la resta de la colla és que visc més lluny i no parlo català.

-Ja està dit. Vostè és un viatger camaleònic, es mimetitza amb altres cultures.

-He viatjat molt buscant tota mena de festes, festivals i carnavals. He corregut tres vegades als Sanfermines, he vist moltíssimes processons de Setmana Santa, he estat a les Falles i en celebracions molt poc conegudes, com una increïble guerra de naps en un poble d'Extremadura. M'interessa tot el que l'ésser humà és capaç de fer quan no està ocupat a casa o treballant. Però els castells són el màxim. Sempre dic que sóc especialista en el pilar d'un, però només carregat [riu]. De broma em diuen cap de guiris [per cap de colla].

-Avorrir-se no s'avorreix.

-Odio ser avorrit. Em plantejo estadísticament quant temps em queda de vida i ara em queden 900 setmanes. Si les visc totes i faig una cosa per setmana, ¡només em queden 900 coses per fer! [riu].

-No ho diu seriosament¿

-Completament. Un dia la colla tenia una actuació a l'Arboç a la una del migdia. Com que no hi havia vols a Barcelona vaig agafar un avió a Alacant i després vaig llogar un cotxe. Vaig arribar a l'Arboç a la una menys cinc -com a bon anglès, odio arribar tard- i em vaig col·locar a la meva posició a la pinya. M'havia llevat a les quatre del matí, no havia begut ni menjat, estava allà comprimit, amb una calor asfixiant¿ I em vaig desmaiar. És una bogeria, però no vull deixar de compartir cap moment amb la colla.

-Més boig és recórrer dos mil quilòmetres per veure una guerra de naps.

-[riu] A vegades penso: «¿Però què estic fent?». Vinc de Londres per fer castells, estic envoltat de catalans que m'espremen i em posen els peus a la cara, no puc respirar, em moro de calor, les meves espatlles cruixen... ¡i des de la meva posició no veig res! ¿Per què ho faig? Pere, el cap de colla, em va dir: «Michael, has de sentir-ho; només si ho sents ho entendràs».

-¿Sempre és així, tan divertit?

-A Londres sóc taciturn, aclaparat per la rutina. I aquí somric pel carrer i la gent em saluda: «Hello Michael, how are you?».

-¿Per què aquest canvi tan radical?

-La meva dona diu que fujo... M'agrada viatjar i conèixer gent, però hi influeix molt la cultura castellera. No havia vist mai un grup humà tan inclusiu i unit. Fa un parell d'anys vaig acompanyar la colla a Bombai (Índia) i al principi es reien de nosaltres: «¡¿Com podeu fer castells amb nens, dones i gent gran?!», deien. Quan van veure que cada un tenia la seva posició i sentia que la seva contribució era important, van al·lucinar. Això no existeix a cap altre lloc.

-¿Veu els anglesos aixecant castells?

-¡Impossible! Fa un any vam fer una exhibició a Londres i els funcionaris no van deixar que el públic ajudés en la pinya, que és la manera de fer grans castells i d'entendre profundament aquest món. ¿Sap per què? ¡No estaven assegurats!