Hi vaig anar per ­autoestima de país i perquè ­Catalunya no es pot deixar trepitjar més. ­Perquè és molt greu que, en democràcia, ens intentin reduir al no-res. És indignant que perilli la nostra llengua i encara ens la vulguin limitar més. Em vaig manifestar perquè és un fet insòlit que per les dèries ­polítiques d'una sola persona, el ­magistrat Aragón, se'n pugui anar en orris tot allò que va votar el poble de ­Catalunya en un referèndum, que van aprovar el Parlament i les Corts i que va firmar el mateix rei. De tant en tant, convé demostrar a Espanya que aquí no som quatre gats baladrers sinó una gent que estima el seu país i que no es vol deixar dissoldre dins d'un mapa d'autonomies descafeïnades. Hi vaig anar, a més a més, per recordar a qui vulgui escoltar que «som una nació». Ara bé, començo a tenir coll ­avall que, per més que insistim i que negociem, «nosaltres NO decidirem». Si més no, en els propers vint anys. No per això ho deixarem d'intentar. ­Persistirem. Malgrat tot.­­ Malgrat tots.