Crítica de ‘The Bear (temporada 2)’: una sèrie excel·lent sobre la recerca de l’excel·lència

En una d’aquestes glorioses sorpreses que la televisió (o ficció serialitzada) no deixa d’oferir, ‘The Bear’ va aparèixer l’any passat de gairebé el no-res per revelar-se com la sèrie ideal: una oportunitat per submergir-se en un món amb les seves pròpies lleis i codis: el de la cuina, per ser precisos; familiaritzar-se i encaterinar-se amb personatges amb tantes flaqueses com qualsevol de nosaltres; rendir-se a una fluida alternança entre (o superposició de) gèneres, de comèdia i drama en concret, i recordar el valor de l’economia narrativa, de fer capítols de trenta minuts i no d’aproximadament setanta. En una sorpresa no gaire comuna, el seu creador, Christopher Storer, no ha tingut cap problema per prorrogar la màgia d’aquesta sèrie revelació durant la difícil segona temporada. S’adverteix ja des dels primers minuts del primer episodi: hi tornen a ser totes les qualitats esmentades o aquest caos ordenat totalment elèctric. ‘The Bear’ serà una mica estressant o no serà. En aquest cas, l’aclaparament té a veure amb la desconstrucció i remodelació de l’Original Beef, restaurant centre de l’acció. Fins i tot amb els 300.000 dòlars trobats per sorpresa al final de la primera temporada, el xef Carmy (Jeremy Allen White), el seu braç dret Sydney (l’avui ubiqua Ayo Edebiri) i la resta de l’equip s’enfronten a una situació financera complicada, a la qual cal sumar-hi qüestions legals, com avisa Sugar (Abby Elliott), possible directora de projecte. Han de demanar mig milió de dòlars addicional al Tío Jimmy (Oliver Platt) sota la promesa que podrà fer amb l’edifici i el solar el que vulgui si no rep de tornada els diners en un any i mig. És difícil que The Bear, com s’anomenarà ara, comenci a donar beneficis en menys de, diguem, vuit mesos, així que els nostres herois tenen totes les de perdre. Però Sydney vol, a més, guanyar una estrella Michelin. La intriga de saber si aconseguiran o no aquests objectius serveix com a medul·la espinal narrativa. Però la sèrie se sosté, en realitat, en el retrat sensible d’un grup de personatges pels quals no resulta difícil preocupar-se, més aviat al contrari. Volem que Carmy triomfi amb The Bear, però també volem que aprengui a reordenar les seves prioritats i es plantegi seriosament trobar alguna cosa semblant a la felicitat, que després podria regalar a d’altres. Al seu camí apareix una promesa d’idil·li, però no, no és Sydney, com a molts fans els agradaria: torna a la seva vida Claire (Molly Gordon), la qual va conèixer de (més) jove i que aspira a ser metge d’urgències, vocació encara més estressant que l’alta cuina. Sabedor del repartiment amb el que juga i amant per igual de totes les seves criatures, Storer se centra aquesta vegada una mica menys en Carmy, almenys en la recta inicial, i intenta donar els seus moments de glòria a personatges cada vegada menys secundaris. Moments que de vegades són més aviat episodis complets: a l’excel·lent ‘Sundae’ veiem Sydney recórrer Chicago a la recerca d’inspiració culinària, i en els millors instants, amb ni més ni menys que The Durutti Column com a inesperada ambientació sonora. D’altra banda, el següent capítol, ‘Honeydew’, dirigit per Ramy Youssef (l’home de ‘Ramy’, sèrie produïda i de vegades dirigida per Storer), compta com a protagonista amb el pastisser Marcus (un increïble Lionel Boyce), que renuncia amb dificultat a la cura d’una mare malalta per estudiar a Copenhaguen amb el xef encarnat per Will Poulter. Mai es deixa del tot en segon pla l’entendridor en la seva malaptesa Richie (Ebon Moss-Bachrach), l’antic mànager de l’Original Beef, que arrenca temporada lamentant-se per la seva falta de propòsit en la vida i mira després de reafirmar-se de la pitjor manera. Tant els cops còmics com els emotius continuen sent de gran precisió: els primers sorgeixen de manera natural a través de personatges i situacions; els segons no fan olor de manipulació sinó de veritat. Quan l’important és crear tensió, Storer i equip poden continuar recorrent als millors grooves de Wilco, com al primer episodi amb ‘Handshake drugs’. S’acabacada mitja hora amb satisfacció total, però sense empatx de cap classe. ‘The Bear’ és una sèrie excel·lent sobre la persecució de l’excel·lència.

Crítica de ‘The Bear (temporada 2)’: una sèrie excel·lent sobre la recerca de l’excel·lència

De la tornada de ‘The Bear’ a ‘La chica enmascarada’: les 5 sèries per veure aquesta setmana

‘Tiempo de victoria: La dinastía de los Lakers (temporada 2)’, el bàsquet com mai l’has vist

‘The Bear (temporada 2)’

El més llegit