Crítica de ‘Solo asesinatos en el edificio (temporada 3)’: una reedició vistosa d’una cosa que va ser bastant millor

¿Feien falta temporades addicionals de ‘Solo asesinatos en el edificio’? ¿Quant de temps més ens creurem que hi continuï havent assassinats a l’Arconia i no hi hagi mudances en massa? La segona temporada va convidar a aquests i altres dubtes, però els vam escombrar sota l’alfombra per continuar disfrutant sense problemes de la química entre el duo ‘boomer’ format pel Charles (Steve Martin) i l’Oliver (Martin Short) i una tercera en discòrdia menys previsible, la Mabel (Selena Gomez), que respon al deliri dels grans amb apatia mil·lennista. ¿Fa falta una tercera temporada? No, segurament no, però a veure qui es queda sense saber què dimonis li havia passat a l’actor encarnat per Paul Rudd al final de l’anterior. John Hoffman i el seu equip se les estan enginyant, ‘cliffhanger’ a ‘cliffhanger’, gir a gir, perquè no sortim de les parets de l’Arconia, aquest bellíssim híbrid imaginari dels històrics edificis Ansonia i Dakota de Nova York. El primer episodi resol aquest ‘cliffhanger’ operàtic mentre ens mostra la història de ‘Death rattle’, l’obra en què Ben Glenroy va caure desplomat: una història d’assassinat desenvolupada en un far de Nova Escòcia i amb un nadó, renoi!, com a principal sospitós. Sabrem més sobre l’enamorament instantani de l’Oliver, director del muntatge, amb una actriu madura però ignota, la Loretta (espectacular Meryl Streep), que de tan misteriosa no pot ser la culpable. Com en tot bon ‘whodunit’ (o ‘qui ho va fer’), en realitat tenim molts personatges sobre qui sospitar: la productora Donna (Linda Emond) i el seu fill també productor Cliff (Wesley Taylor), farts potser de les exigències del seu protagonista; la ‘starlette’ Kimber (aquesta últimament ubiqua Ashley Park), que té un passat complicat amb el mort; l’actor suplent Jonathan (Jason Veasey), àvid potser d’agafar les regnes de l’espectacle, o, qui sap, el documentalista Tobert, Robert amb t (Jesse Williams), tot i que en principi quedi descartat pel seu interès a investigar el cas amb la Mabel. En la primera i bastant rodona temporada, comèdia i trama brillaven a la mateixa altura. En la segona, aquest últim aspecte va flaquejar una mica. En la tercera, almenys en la recta inicial, una altra vegada les tortuositats de la investigació semblen una mera excusa per posar en acció personatges adorats pel públic. De nou, es treu gran partit còmic de l’embadaliment del Charles i l’Oliver en si mateixos, de la seva elevada autoestima i generositat a l’hora de mesurar quina és la seva influència en la cultura. L’Oliver, en concret, és una creació memorable i potser el millor paper de Short en la seva carrera: aquest artista una mica inepte que, a la recerca del seu gran ‘comeback’, només sap tornar a cometre l’error que el va portar a la desgràcia; per ser una mica més precisos, convertir en musical una història que no ho hauria de ser. Fins i tot els mateixos creadors saben que potser una altra temporada podria ser massa. Com protegint-se de possibles atacs, aquí i allà deixen caure acudits sobre com les primeres parts sempre són les millors o com s’entossudeix la indústria a mirar d’allargar èxits en lloc de crear-los des de zero. Acudits, majoritàriament, realment bons, però que no serveixen per evitar la sensació d’estar veient una reedició menys inspirada d’una cosa bastant brillant. Gairebé tots els enginys d’aquests primers capítols, des de l’ús de la perspectiva de la víctima fins als números musicals inesperats, van aparèixer en anteriors temporades en versions superiors. I no obstant, aquest cronista sap que acabarà veient la temporada fins al final. I que arribat el desenllaç, segurament hi haurà un altre assassinat sobre el qual es morirà de ganes de saber una mica més en qüestió d’un any, o potser dos o tres, si la catàstrofe de la doble vaga s’allarga.

Crítica de ‘Solo asesinatos en el edificio (temporada 3)’: una reedició vistosa d’una cosa que va ser bastant millor

‘Solo asesinatos en el edificio’: tres amics improbables i un fenomen sorpresa

Crítica de ‘Solo asesinatos en el edificio’ (temporada 2)’: purpurina rosa i dolors foscos

‘Solo asesinatos en el edificio (temporada 3)’

El més llegit