Finals polèmics (1): ‘Seinfeld’, una sèrie sobre res en la qual ningú aprenia res

Estan bé els bons finals, els que semblen acontentar, ser coherents amb el que s’ha explicat abans, etcètera. Però són els considerats dolents, o com a mínim polèmics, els que més conversa ens donen al llarg dels anys. Aquests finals mai s’acaben. ¿I si aprofitéssim les llargues hores de l’estiu per tornar a discutir sobre cinc d’aquests finals? Sobre el de ‘Seinfeld’, per exemple. Cada vegada que es llisten els seus grans episodis, ‘El final’ (14 de maig del 1998) brilla per la seva absència. En el rànquing dels seus 169 capítols publicat per ‘Vulture’ el 2015 amb motiu del 25è aniversari de, precisament, el final de la sèrie, apareixia en antepenúltima posició. Ron Rosenbaum l’hauria col·locat segurament l’últim: en el moment de la seva estrena va parlar de l’episodi com «el fracàs més titànic en la història de la comèdia» en ‘The New York Observer’. ¿Hauria aconseguit algun altre capítol ser satisfactori per a més gent (i, sí, els crítics també som gent)? ¿Com haurien d’haver acabat la telecomèdia més popular dels noranta? Segons va recordar Jennifer Keishin Armstrong en aquesta recomanable història de ‘Seinfeld’ anomenada ‘Seinfeldia’, «Jason Alexander [George Costanza en la sèrie] creia que l’única esperança de la sèrie podria ser un no-final. Un episodi normal, com si aquí no passés res». En jet privat a París... o gairebé I en part era això, almenys en principi. Una cosa ben naturalment absurda. Tot arrencava amb situacions sobre res en concret, sobre les petites preguntes absurdes del dia a dia que preocupaven el Jerry (Jerry Seinfeld), el George, l’Elaine (Julia Louis-Dreyfus) i el Kramer (Michael Richards): ¿S’ha de deixar o no el quètxup alegrement en un restaurant? ¿Dutxar-se evita mals humors? ¿És correcte fer una trucada sobre el greu estat de salut d’algú en ple carrer i des del mòbil en lloc de fer-ho des de casa? ¿Orina un amb la porta oberta a casa d’algú altre? Però, no, aquest no seria un episodi normal. Larry David, cocreador de la sèrie amb Seinfeld i el seu guionista en cap durant les set primeres temporades, va voler anar contra les expectatives; amb això feia honor a l’esperit transgressor d’aquesta ‘sitcom’ nascuda per no anar sobre res, desconstruir el gènere fins a l’abstracció i evitar qualsevol indici de lliçó moral. Jugant des del principi a la metaficció, ‘El final’ plantejava un panorama en el qual, per fi, l’NBC hauria donat llum verda al vell pilot televisiu del Jerry, cosa que propiciava una escapada dels quatre amics a París en el jet privat de la cadena. Però una mala passada del Kramer, una altra més, els obligava a fer escala a Latham, Massachusetts, on es portaven encara pitjor que de costum i feien sorna d’un home amb sobrepès que estava sent atracat. Per una vegada, la seva falta d’humanitat tenia conseqüències serioses: eren detinguts per incomplir una llei del comtat, la del bon samarità, segons la qual s’ha d’ajudar qualsevol que estigui en perill sempre que sigui raonable fer-ho. Desfilada d’icones ferides En el judici resultant comptaven amb la defensa del carismàtic advocat Jackie Chiles (Phil Morris), que va oferir una declaració inicial que és llegenda: «¿Saben què eren aquestes quatre persones? Eren transeünts innocents. Pensin vostès en el terme. Transeünts innocents. Perquè això és el que eren. Sabem que eren transeünts, ningú diu el contrari. ¿Com ha de ser culpable un transeünt? No s’entén». La semàntica us farà lliures. I, en un episodi que ja tenia les seves picades d’ullet al passat (el George a punt de confessar la veritat sobre el mític ‘El concurso’), aquest judici servia perquè tornessin a sortir a la palestra mítics personatges secundaris: venen a declarar el soper nazi, la nòvia del Kramer que parlava baix, el Niño Burbuja o el poli de biblioteca encarnat perPhilip Baker Hall, tots ells víctimes d’un «patró de comportament antisocial que fa anys que està en curs», en paraules de l’acusació. Els nostres (anti)herois eren declarats culpables i acabaven entre reixes. Xoc total. ¿Larry David venia a dir-nos que, al cap i a la fi, aquests quatre amics mereixien un càstig? Segurament no. Semblava més aviat que ens volgués dir que no tenen remei: després de conèixer el veredicte, no es plantegen les grans qüestions de la vida, no pensen sobre culpa i innocència, sinó que continuen parlant de com el segon botó és el que fa malbé les camises. Sortiran del seu any a presó igual de meliquistes, narcisistes, egoistes, malcriats i increïbles.

El més llegit