25 anys de ‘Sexo en Nueva York’, la sèrie que va deixar que les dones parlessin clar i es portessin malament

L’octubre passat, un article de John Koblin a ‘The New York Times’ recordava tot el que va costar a HBO començar a fer sèries amb protagonisme femení. Els primers continguts propis de la per llavors cadena de cable (com l’estimada sèrie ‘Sigue soñando’, abundant en nus gratuïts) estaven eminentment dirigits als homes, segons sembla perquè entre els alts executius de la companyia es creia que a les cases era l’home que decidia si es pagava la subscripció. Aquella idea va caure pels terres amb l’estrena el 1996 de ‘Si las paredes hablasen’, telefilm protagonitzat per dones, de temàtica proavortista, que es va convertir en la seva producció pròpia més exitosa fins ara. I va continuar caient dos anys després, des del 6 de juny del 1998, per ser precisos, amb l’estrena d’un gran fenomen anomenat ‘Sexo en Nueva York’. El seu 25è aniversari és una excusa tan bona com una altra qualsevol per recordar i reivindicar una sèrie important no només per a HBO, sinó també per a les sèries o la cultura popular de l’últim quart de segle. Al marge de les generalistes Al marge de les generalistes El creador televisiu Darren Star va començar a modelar ‘Sexo en Nueva York’ després de ser entrevistat per a una revista per Candace Bushnell, autora de les columnes del ‘New York Observer’ amb què va començar tot. Primer ho va veure com a pel·lícula i, després, com una sèrie «que semblés una pel·lícula independent feta per a la televisió; no recomanada per a menors de 18 anys, adulta, molt franca i honesta sobre les relacions sexuals», segons explicava en el recent llibre ‘It’s not TV: The spectacular rise, revolution, and future of HBO’, de l’esmentat Koblin i Felix Gillette. El que tenia bastant clar és que alguna cosa així no podia prosperar a les cadenes generalistes. Quan va fer ‘Sensación de vivir’ per a Fox, es va veure obligat a ser beat amb el sexe. I quan se li va acudir presentar un personatge gai a ‘Melrose Place’ (Matt Fielding, encarnat per Doug Savant), la resposta d’alguns executius de la mateixa cadena va ser ofensiva. Tot i que ABC va arribar a interessar-se per ‘Sexo en Nueva York’, HBO va insistir encara més i semblava una casa natural per a aquesta visió descarada, lliure o fluida de (no només) la sexualitat. A cada episodi, la columnista ‘freelance’ Carrie Bradshaw (Sarah Jessica Parker) solia filosofar sobre el carnal i l’espiritual a través d’una pregunta que ella mateixa acabava contestant a través de l’observació de si mateixa i les seves amigues, a saber, la més o menys assenyada Miranda (Cynthia Nixon), la relativament innocent Charlotte (Kristin Davis) i aquesta deessa hipersexual d’enorme cor anomenada Samantha (Kim Cattrall). El que va començar com a manual pràctic d’orientació a la jungla de les cites de Manhattan va evolucionar, gràcies a les bones arts del guionista Michael Patrick King, en alguna cosa més centrada en les relacions d’amor i amistat que duren més d’una nit i fins i tot en una reflexió sobre la malaltia i la mort. Tot això, sense perdre mai la barra. Més enllà de la xarxa d’homes Més enllà de la xarxa d’homes Com recorda l’historiador de la comèdia Saul Asterlitz a ‘Sitcom: A history in 24 episodes from ‘I love Lucy’ to Community’, «la telecomèdia sempre havia sigut una esfera agradable per a les dones, que va oferir a estrelles com Lucille Ball [‘Te quiero, Lucy’] i Mary Tyler Moore [‘La chica de la tele’] oportunitats més còmodes i duradores que el cine. Però per poder domesticar-les adequadament, havien d’estar envoltades d’una xarxa d’homes: marits, veïns, caps, col·legues de la feina». Igual que les seves precedents de Miami ‘Las chicas de oro’, aquestes novaiorqueses podien estar interessades en els homes, però res els importava més que les seves millors amigues. L’espectador tenia el privilegi d’observar de prop, com mirant per una escletxa, les seves converses sobre escapades sexuals i temes íntims de tota mena. La diferència entre, diguem, Blanche Devereaux (meravellosa Rue McClanahan) i Samantha Jones és que aquesta última va tenir permís per ser completament explícita en les seves cròniques d’alliberament sensual. A més de per parlar clar, les dones de ‘Sexo en Nueva York’ tenien permís per portar-se malament, una cosa bastant inusual (amb excepcions com la Murphy Brown de Candice Bergen) en un temps en què ser dona a la televisió continuava equivalent, sobretot, a ser bona i lluir anell de casada. Però aquí teníem Carrie enganyant el seu bon nòvio Aidan (John Corbett) amb el més fosc Mr. Big (Chris Noth) durant fins a tres setmanes: una protagonista curiosa. Dècada i mitja després, Lena Dunham, fan confessa de ‘Sexo en Nova York’ (recordem cert pòster a l’habitació de la jove Shoshanna), es marcaria unes heroïnes encara més egoistes a ‘Girls’ i ajudaria a obrir el debat sobre què resulta més interessant de veure en pantalla, si persones idealitzades o profundament imperfectes, com ho som tots. L’èxit de ‘Succession’ apunta a la segona opció com a més probable. Les pel·lícules dirigides per Michael Patrick King el 2008 i 2010 van ser, cal admetre-ho, menys complicadament humanes i interessants. En aquestes es va intensificar misteriosament un dels problemes de la sèrie: un culte al luxe una mica indecent. Tampoc la seqüela tardana ‘And just like that...’ va corregir aquest problema, però sí almenys el de l’escassa diversitat racial. I la seva segona temporada, que arriba el 22 de juny, serà superior, si és veritat que hi haurà un ‘cameo’ de Samantha Jones.

25 anys de ‘Sexo en Nueva York’, la sèrie que va deixar que les dones parlessin clar i es portessin malament

Visites a l’apartament de Carrie i un bar de Cosmopolitans: HBO Max celebra els 25 anys de ‘Sexo en Nueva York’

25 anys de ‘Sexo en Nueva York’: les cinc sèries que han seguit millor la seva estela

‘Sexo en Nueva York’: les dones difícils (per fi) van arribar a la televisió

Crítica d’‘And just like that...’: i de sobte, torna la inspiració

El més llegit