Juan Echanove torna a la comissaria per posar-se a la pell de l’inspector en cap Santiago Abad, el líder dels policies de ‘Desaparecidos’. Telecinco estrena aquest dimecres 15 de març (23.00 hores) la segona temporada de la sèrie «basada en casos reals, tot i que guionitzats», puntualitza l’actor, sobre persones a qui se’ls ha perdut el rastre.

El seu personatge va acabar la primera temporada més tranquil, amb la reconciliació amb el seu fill. ¿Li donarà ara més ensurts?

De la primera a la segona temporada hi ha un salt de temps molt gran, en el qual la vida ha portat a tothom per molts camins. Aquesta estela que deixa la primera temporada que el perill més gran està personalitzat en la vida del seu propi fill, a Santiago Abad el connectava més amb la humanitat no només amb el seu personatge, sinó amb la de la resta de persones que l’envolten. La segona i la tercera temporada [que ja està disponible a Amazon Prime] són dos exemples de com evoluciona per allà, pel tret d’humanitat del personatge.

La sèrie tracta un tema espinós, ja que a Espanya hi ha més casos de desaparicions del que podríem pensar.

Quan escoltes les xifres impressionen. Hi ha com unes 6.000 persones que desapareixen, i dins d’aquestes n’hi ha 1.000 a l’any amb casos molt difícils de solucionar-se positivament. Però els casos no es tanquen fins que no s’acaba amb la desaparició, ja sigui d’una manera feliç o dramàtica. Sempre es continua buscant.

Van treballar amb una associació de persones desaparegudes.

Amb SOS Desaparecidos. Hi ha més associacions, però crec que aquesta canalitza tota la intervenció civil, que és tan necessària per a la policia a l’hora de solucionar aquests casos. Hem estat molt ben assessorats per Joaquín Amills i Patricia Cabrera, que són les dues persones que dirigeixen aquesta associació que té un teixit a través del qual es pot intentar brindar dades a la policia.

Com tot sèrie policíaca, hi ha escenes d’acció, però sobretot hi ha molta càrrega a nivell emocional.

Les desaparicions s’han de resoldre d’una manera molt artesanal. Per trobar algú no necessites 400 brigades de policies i helicòpters, sinó que el que has de fer és posar-te en la situació de les persones que han viscut tota aquesta situació: les víctimes, el grup de la Policia Nacional que s’encarrega de buscar aquesta gent... Són agents d’un altíssim nivell que tenen uns resultats espectaculars, reconeguts per totes les policies del món.

¿També els han assessorat?

És clar. De la mateixa manera que ens assessorem molt amb l’associació SOS Desaparecidos, també l’assessoria de la Policia Nacional era fonamental. El bonic que té la sèrie és que tu veus realment com es busca la gent. A gairebé totes les produccions que surten cossos policials es preocupen molt de l’assessorament perquè no es vegin coses extravagants, sinó que es vegi com treballa la nostra policia.

¿Són casos reals?

Res del que mostrem a ‘Desaparecidos’ és fruit de la imaginació. Tots es basen en fets reals que després estan guionitzats per fer-los més comprensibles, però sempre dins de les coordenades de la realitat.

Porta més de 45 anys a la professió. ¿Un actor mai es jubila?

No, un actor mai es jubila, el jubilen. És una cosa que et pot passar amb 30 anys, amb 60 o amb 90 anys. Pateixes vaivens i mutacions, però crec que el temps corre a favor, perquè com més gran et fas millors són les interpretacions.

Vostè no ha deixat d’experimentar. Ara ha debutat com a director de sarsuela.

El Teatre de la Zarzuela de Madrid em va oferir la possibilitat de fer un muntatge per a aquesta temporada que està en curs, ‘Pan y toros’. Ha sigut la meva primera experiència de direcció d’escena en la lírica i m’ha fascinat.

Vostè ha crescut en el teatre, però la televisió també li ha donat grans personatges, des de ‘Turno de oficio’. ¿Què ha representat per a vostè la petita pantalla?

Per a mi ha sigut fonamental. Un vehicle de comunicació del meu treball als espectadors que no l’hagués captat amb cap altre mitjà. Si miro enrere, penso: ¡Quina sort he tingut de poder simultaniejar treballs audiovisuals i teatrals i que no interferissin entre si, o fent un gran esforç perquè es poguessin acoblar! Per això a la tele la tinc en un lloc important en la meva vida.

Un dels seus personatges televisiu més recordats és el de ‘Cuéntame’, malgrat que es va queixar de com va acabar en la sèrie. ¿Encara té aquesta espineta clavada?

Ja fa tant de temps que si encara tingués l’espineta, ja tindria gangrena. No em va agradar com s’havia fet, però a mi em sembla totalment normal el que em va passar. Tinc un bon record de ‘Cuéntame’ perquè van ser molts anys treballant allà. El meu final no em va agradar, però és com si no t’agrada el final dramàtic d’una pel·lícula.

La pena és que no podrà estar en el comiat, que ja està preparant TVE amb la temporada final.

Si aparegués jo estaríem parlant d’una sèrie de zombis. Crec que faran una bona temporada perquè la sèrie es mereix un tancament meravellós i estic convençut que ho faran.