‘The Witcher: El origen de la sangre’: així no es construeix un univers durador

Cada nova escissió de la franquícia ‘The Witcher’ convida a pensar que la primera temporada de la sèrie mare va ser un miratge i no, no es tornaran a repetir la màgia, ni l’autoironia, ni el poder tel·lúric de les imatges ni la desprejuiciada sensualitat. Per no repetir-se, en la seva quarta temporada ni tan sols es repetirà el protagonisme de Henry Cavill com a Geralt de Rivia, l’eixut bruixot convertit a desgrat seu en protector de la princesa Ciri (gran també Freya Allan). Tot i que finalment Cavill tampoc tornarà a ser Superman immediatament, Liam Hemsworth continuarà sent el seu substitut, en un gir que rebaixa la mitjana general de carisma. Abans ens toca enfrontar-nos, sigui com sigui, a ‘The Witcher: El origen de la sangre’, que és a la saga basada a Sapkowski el que ‘La casa del dragón’ i ‘Els anells de poder’ a altres franquícies d’alta fantasia: una preqüela situada molt temps enrere, creada amb la intenció de cobrir suposades llacunes i filar prim en l’exploració d’un folklore expansiu. Amb la sèrie tolkieniana hi té encara més en comú: repeteixen l’actor Lenny Henry (allà el pilós Sadoc, aquí el cap druida Balor) i el compositor Bear McCreary, que de nou demostra una intuïció melòdica a prova de maleficis. Seguint l’esperit de la primera sèrie, ‘El origen de la sangre’ es presenta com un tribut a les històries, a l’acte de narrar-les. (I, superficialment, com a reflexió sobre el poder que confereix a nivell polític ser capaç de controlar un relat). Tota la narració s’emmarca en la trobada, en la línia temporal de ‘The Witcher’, entre el bard Jaskier (Joey Batey) i l’autodenominada narradora Seanchaí (Minnie Driver), viatgera del temps i l’espai a la recerca d’històries per ressuscitar quan el món (o un món) ho requereixi. Com que els ultratjats elfs scoia’tael necessiten inspiració, comencem a sentir la història de set guerrers dispars que es van unir per lluitar contra l’Imperi Daurat: l’etern retorn a ‘Los siete samurais’, ara amb el Continent de Sapkowski com a paisatge. En última instància, es tracta d’aprendre com van portar humans i monstres al món a través de la famosa Conjunció de les Esferes, i com van crear el primer prototip de bruixot. Aquest clàssic relat de formació de grup arrenca amb l’agermanament, a causa d’una guerra inesperada, de membres de clans rivals: l’Alosa (Sophia Brown), del Clan del Corb, exguardaespatlles de la família real pryshiana que va passar a convertir-se en barda errant, i Fjall del Clan del Gos (Laurence O’Fuarain), desterrat dels seus per haver-se ficar al llit amb la princesa Merwyn (Mirren Mack). S’hi van sumant Scían (Michelle Yeoh, acabant el seu gran 2022 en anticlímax), última de la nòmada Tribu Fantasma; el Germà Mort (Huw Novelli), guerrer de passat turbulent; els mags bessons Zacaré (Lizzie Annis) i Syndril (Zach Wyatt), i la nana Meldof (Francesca Mills), sempre ben acompanyada per un martell anomenat Gwen. Set herois d’historial tan divers, més les seves històriques fites, no són poc material per a una sèrie de només quatre episodis –en un primer moment n’havien de ser sis–. I en el procés d’aglutinar-ho tot, l’equip liderat per Declan de Barra (ja guionista ¡i cantant! a ‘The Witcher’) aposta abans per la (sobre)informació que per l’acció o l’emoció. ‘El origen de la sangre’ té alguna cosa de redundant però també confusa ‘wiki’ de fans posada en imatges. I quan arriba el moment de la veritat, tot sembla precipitat i inacabat. Així no es construeix un univers durador.

‘The Witcher: El origen de la sangre’: així no es construeix un univers durador

Aquesta preqüela del fenomen de fantasia va sobrada de personatges i explicacions, que no de diversions ni emocions

‘The Witcher: El origen de la sangre ★★

El més llegit