Crítica de ‘Cobra Kai (temporada 5)’: estirant el xiclet del Miyagivers

«El Sr. Miyagi evitava una baralla sempre que fos possible. Però també lluitava quan ho havia de fer», diu Sam LaRusso (Mary Mouser), guerrera filla de Daniel-San (Ralph Macchio), en un moment serenament climàtic de la cinquena temporada de ‘Cobra Kai’, extensió tardana en format sèrie de ‘Karate kid’. Deu ser la nostàlgia de temps infantils, o la necessitat d’emergir realment d’una temporada de massa distància i massa obstacles, però el cas és que els missatges de superació escampats per la sèrie poden resultar efectius. Quan creies estar veient, més que res, un intent desesperat d’estirar un èxit sorpresa, alguna línia de guió o gir argumental sacseja i inspira aquell nano desvalgut que encara nia dins teu. ¿M’està animant aquesta sèrie a superar-ho tot? ¿Acabo de cridar «¡síiii!» a la pantalla? ¿Intento de nou fer creure que només m’ha entrat alguna cosa a l’ull? Sí, sí i sí. Són moments com aquests els que justifiquen, fins a cert punt, l’existència d’una cinquena temporada del que va començar com a modesta i disfrutable remescla de la ‘Karate kid’ original des d’una saludable mirada autoflagelatòria. A mesura que creixia el seu públic –sobretot, des que el 2020 Netflix va incorporar aquesta antiga sèrie exclusiva de Youtube–, ‘Cobra Kai’ es va començar a prendre més seriosament a si mateixa, abraçant en igual mesura la comèdia i el drama i perseguint tant les picades d’ullet a l’ahir com una èpica pròpia. Com ja passava en la quarta temporada, aquestes adhesions al passat han començat a convertir-se gairebé en un llast: cert vell malvat suscita més fascinació entre els guionistes que entre qualsevol espectador que aquest cronista conegui; els ‘cameos’ d’actors de la saga cinematogràfica han deixat de sorprendre i comencen a resultar gairebé anticlimàtics; en ocasions l’evocació de cert esperit fanfarró dels vuitanta desprèn tuf de conservadorisme polític i de nostàlgia de la dolenta. En aquesta cinquena temporada, ‘Cobra Kai’ cobra vol quan es prescindeix de cites directes per buscar, a canvi, noves maneres de despertar emocions intemporals. (D’acord, la referència a Miyagi sempre funciona, però és una excepció.) I això ho aconsegueix cedint tatami als nous personatges joves, de l’esmentada Sam, que té una gran seqüència d’al·lucinació, al seu estimat (amb reserves) Miguel (Xolo Maridueña), encara ficat en la seva rivalitat amb Billy (Tanner Buchanan), fill biològic de la seva figura paterna. La carismàtica Peyton List, que encarna la conflictiva, però menys, Tory Nichols, és una estrella esperant que la deixin esclatar. No obstant, la cinquena temporada de ‘Cobra Kai’ es recrea també (en excés) amb les velles ràbies i motivacions enquistades. No es pot acabar una ressenya sense esbossar ni que sigui una mica de trama, així que aquí hi van unes claus. Després de portar Cobra Kai a la victòria, no sense fer trampa, en el campionat All Valley, el malvat Terry Silver (Thomas Ian Griffith) s’ha imposat a si mateix l’expansió de l’imperi Cobra Kai per tota la Vall de San Fernando. En part per suggeriment de la seva dona Amanda (Courtney Henggeler), Daniel compleix amb la seva part de l’aposta que va fer a l’inici del torneig i tanca el seu dojo. Però aquesta rendició ha de ser relativa, o altrament, ¿què fa Chozen (Yuji Okumoto) vivint a casa seva (i fins i tot nedant despullat a la piscina)? Hi haurà dolor i glòria.

Crítica de ‘Cobra Kai (temporada 5)’: estirant el xiclet del Miyagivers

La seva trama i la seva fórmula donen seriosos senyals d’esgotament, però cada capítol oculta almenys un parell de moments inspiradors que en justifiquen la continuïtat

Cobra Kai (T5) ★★★

El més llegit