‘Sandman’: el còmic infinit de Neil Gaiman arriba per fi a la pantalla

Encara sembla gairebé un somni, però és la realitat: després de tres dècades d’intents infructuosos, el mític còmic ‘Sandman’ arriba a la pantalla. No en forma de pel·lícula, com es preveia des dels noranta, quan Warner Bros va planejar una primera adaptació que havia de dirigir Roger Avary després d’ajudar a escriure ‘Pulp fiction’. A mitjans del 2019, tres anys després d’anar-se’n en orris una pel·lícula liderada per Joseph Gordon-Levitt, Netflix va firmar un acord amb Warner per adaptar el ‘bestseller’ com a sèrie d’imatge real. S’estrena divendres, dia 5 d’agost, tot i que sembli mentida. Breu història del còmic Breu història del còmicQue aquesta obra de Neil Gaiman hagi trigat tant a adaptar-se només sorprendrà qui no l’hagi fullejat. Inaugurada el 1989 i rematada el 1996, ‘Sandman’ va començar com una singular odissea de terror amb l’univers DC com a relatiu marc d’operacions. Tard o d’hora, deixava de ser això per donar peu gairebé a un gènere propi, una fantasia fosca en la intersecció de mite, història i literatura, en la qual allò intangible es feia tangible i allò tangible es fonia davant els nostres ulls. Així és la lògica del somni. Al cap i a la fi, Sandman, o Morfeu, o Oneiros, heroi de tot això, és una versió antropomòrfica del Somni; nova reformulació gòtica d’un personatge que havia passat per diferents encarnacions en els quaranta, setanta (quan va ser un superheroi dibuixat per Jack Kirby) i vuitanta. Els seus sis germans (la resta dels Eternals) són l’encarnació física d’altres entitats metafísiques: Mort, Destrucció, Desig, Desesperació, Deliri i Destinació. Coneixem Morfeu com a presa equivocada de l’ordre ocultista que lidera Lord Magus. Volien capturar la Mort i aconseguir la immortalitat, però es van apoderar sense voler del seu germà petit. Cosa que desemboca en trastorns del son arreu del món: alguns dormen gairebé sense parar; d’altres no dormen, però tampoc parlen, com convertits en zombis. Després d’aconseguir emergir de la tancada, busca venjança i mira de reconstruir el seu desconjuntat regne. Les aventures de Morfeu a través dels temps i els mites van atraure un públic no especialment adepte dels còmics (potser per prejudicis infundats). Aquesta sèrie feia olor d’art elevat ja des de les seves portades, o especialment en aquestes, concebudes per Dave McKean com a fascinant art de tècnica mixta. La gran acceptació del títol va inspirar l’editora Karen Berger per fundar el 1993 el subsegell Vertigo, en què autors personals podrien donar curs a les seves visions més fosques de terror i fantasia sense les censures de DC. Una sèrie sobre relacions Una sèrie sobre relacions El mateix Gaiman ha desenvolupat la sèrie amb David S. Goyer (trilogia ‘El cavaller fosc’), també el seu aliat al film rebutjat el 2016, i un tercer home idoni per donar forma a una cosa ambiciosa però assequible, amb possibilitats de perdurar: Allan Heinberg, que a més d’escriure còmics (va cocrear els Joves Venjadors) ha format part de les sales de guionistes d’‘O.C.’ i ‘Anatomia de Grey’. És a dir, un ‘connoisseur’ del món del còmic, però també algú que sap el que necessita una sèrie per enganxar i prosperar. «Una de les coses que volia intentar quan l’escrivia era abordar éssers enormes, idees enormes i marcs temporals enormes», va dir Gaiman en la sèrie d’esdeveniments promocionals ‘Geeked Week’ de Netflix. «Però només aconseguiràs que la gent s’interessi per això si utilitzes éssers humans i mostres les seves vivències; els cors i les ments de la gent». Sembla una lliçó apresa de Heinberg. En aquest mateix esdeveniment Gaiman va parlar de ‘Sandman’ com a sèrie de relacions més que d’idees. Tres en concret la fan menys cerebral que sentimental: les que el senyor del regne del Somni i el Malson (aquí Tom Sturridge, acabat de veure a ‘Irma Vep’) entaula amb la bibliotecària Lucienne (Vivienne Acheampong, de ‘The one’); la detectiva de coses ocultes Johanna Constantine (Jenna Coleman, la Clara de ‘Doctor Who’), i una jove, Rose Walker (principiant Kyo Ra), a la recerca d’un germà desaparegut. En els dos primers casos s’ha invertit el gènere dels personatges originals. Desig, d’altra banda, ara és un personatge no binari interpretat per un actor d’igual identitat de gènere: Mason Alexander Park. Canvis que no estranyaran cap lector d’una saga poblada per personatges queer i trans. El tremend repartiment inclou també Kirby Howell-Baptiste (Elena de ‘Killing Eve’) com a una Mort negra; Gwendoline Christie (Brienne de Tarth a ‘Joc de trons’) com a una Llucifer femenina, o Boyd Holbrook (Steve Murphy a ‘Narcos’) com el malson errant Corintio, nèmesi de carisma incontestable. Material per explorar Material per explorarAdaptats els volums ‘Preludios y nocturnos’ i ‘La casa de muñecas’ en aquesta cuidada temporada, en la qual s’ha fet tot el possible per capturar les visions al·lucinades de l’obra original, encara quedarien vuit grans arcs argumentals, i fins i tot algunes opcions addicionals. Si l’univers ‘Sandman’ enganxa el públic (i Heinberg treu aquí els seus millors arts per aconseguir-ho), es podria seguir per les històries de l’adolescent gòtica Muerte, sobre la qual Gaiman va escriure dues minisèries. O adaptar la preqüela de fa una dècada ‘Obertura’. O, qui sap, estirar els relats autònoms d’‘El Somni’ per a una sèrie antològica. Les possibilitats són infinites.

‘Sandman’: el còmic infinit de Neil Gaiman arriba per fi a la pantalla

Després de tres dècades de pel·lícules avortades, la creació de l’autor britànic arriba a Netflix com a cuidada sèrie amb Tom Sturridge com a Morfeu

El més llegit