‘La llista final’: Chris Pratt ens parla de la seva tensa tornada a les sèries

¿Chris Pratt, estrella de ‘Guardianes de la galaxia’ i la saga ‘Jurassic World’, al capdavant d’una sèrie? La sorpresa hauria de ser només relativa. Al cap i a la fi, la veritable sorpresa va ser per a uns quants que l’actor revelat com el matusser Andy Dwyer de la telecomèdia ‘Parks and recreation’ es reconvertís en musculat heroi d’acció de pantalla gran. Amb la tensa ‘La llista final’ (Prime Video, divendres, dia 1), Pratt no es passa a les sèries, sinó que hi torna, però utilitzant el que ha après (i el físic adquirit) en la seva carrera cinematogràfica de l’última dècada. Adaptació d’un llibre de Jack Carr del 2018, aquest thriller psicològic i d’acció explica la història de venjança del comandant James Reece, un SEAL de la Marina que, després d’acabar com a únic supervivent d’una perillosa missió, comença a (intentar) lligar caps sobre el que no va ser, no va poder ser, només una altra tragèdia militar. El seu pilot havia d’ajudar les forces sirianes a capturar un químic sobre qui requeien sospites de liderar un programa d’armes biològiques. Però en el moment de la veritat, una emboscada va convertir Reece en el nou Ethan Hunt, que als deu minuts de ‘Mission: Impossible’ perdia gairebé tot el seu equip. Reece vol saber qui els va passar informació falsa a propòsit: ¿els iranians? ¿Els russos? ¿Assad? La veritat podria ser pitjor i involucrar el mateix govern dels Estats Units. Però el més difícil és saber si la veritat del nostre heroi, la seva versió dels fets, és fiable: en l’emboscada va patir una commoció cerebral que està afectant els seus records (antics i nous s’encavalquen) i la seva percepció de la realitat. En aquest sentit, Pratt és menys un nou Hunt que el Tim Robbins de ‘L’escala de Jacob’, influència confessa pel mateix actor, aquí també productor. Menys pot ser tot Menys pot ser tot Parlem amb ell sobre altres pel·lícules i sèries que van poder marcar ‘La llista final’. Sobretot pel·lícules: durant la nostra xerrada, Pratt l’anomena «pel·lícula» en alguna ocasió, i és fàcil entendre la relliscada, perquè poca diferència formal hi ha entre ella i anteriors obres del director Antoine Fuqua, a qui devem ‘Training day: Dia d’entrenament’ i ‘The equalizer: El protector’, entre altres exemples de cine d’acció d’esperit ‘old-school’. «Com a ‘thriller’ psicològic, deu bastant a ‘Memento’», explica Pratt. «Però també parlem d’‘Els tres dies del Còndor’, ‘Spy game’ i, per a l’apartat visual, ‘Sicari’. A més, ens vam fixar en ‘La noche más oscura’ per a les parts bèl·liques rodades en túnels sota terra, que no volíem que fossin massa cinematogràfiques, sinó més aviat realistes». El mateix Pratt va formar part, en el seu trànsit de la ‘sitcom’ al ‘blockbuster’, de l’esmentat clàssic de Kathryn Bigelow: era un dels homes de l’equip SEAL 6 que eliminava Ossama bin Laden. A banda de tenir l’oportunitat de reutilitzar el que ha après en aquesta i altres pel·lícules amb exigències físiques, Pratt ha adquirit noves habilitats del braç de Fuqua. Habilitats expressives. O l’expressiu de la inexpressió: «Fuqua –ens explica– em va ajudar a agafar distància respecte a Reece i recordar-me a mi mateix que està bé explicar menys. El misteri és amic nostre. Per a un actor, una cosa així pot resultar un desafiament. És com si a l’explicar menys, fer menys, estiguessis perdent l’oportunitat de ser gran. De vegades ens agrada mastegar les nostres línies a plaer. Tenim trenta segons i volem treure’n tot el partit: ACTUAR en majúscules. Però moltes vegades el millor que pots fer és... fer molt poc». La mateixa lliçó s’aplica Fuqua en una direcció de plans sovint sostinguts, de llegibles coreografies de violència i impulsos majestuosos. Aquesta no és la classe d’acció desmesurada que sembla l’única possible avui dia als cines. «Molts trobem a faltar una acció més realista», diu Pratt. «Ara mateix la tendència és anar cap a allò massa gran. Un Lamborghini salta des de l’Empire State i explota a l’aire i un dinosaure baixa i endrapa les restes i... [Riem]. La contenció sona a risc. Hi ha una possible acció elegant que, de vegades, les grans companyies eviten per por de no recaptar prou». Conjuntura delicada Conjuntura delicadaFalta per saber com provarà entre espectadors i crítics, en ple dol per les matances d’Uvalde i Buffalo, una sèrie amb moltes armes, a les quals, a més, es ret cert culte. Pregunto a Pratt i al seu company de repartiment Taylor Kitsch, també present a l’entrevista, un ex SEAL a ‘La llista final’, si van llegir la carta oberta de Hollywood sobre la necessitat de representar la violència armada de manera responsable a la pantalla. Pratt: «Vaig llegir aquesta carta i crec que era assenyada. No sé quins són els camins a seguir, però sé que m’agradaria agafar els correctes. Sigui com sigui, James Reece és un bon paio amb una arma. I això és el que potser necessitem: més bons paios amb armes». De seguida Kitsch mira de salvar el seu col·lega: «Bé, hi ha una diferència entre mostrar i glorificar. Espero que la gent vegi com aquestes seqüències d’acció ajuden la història a avançar; que no és només violència gratuïta. Aquesta era la intenció».

‘La llista final’: Chris Pratt ens parla de la seva tensa tornada a les sèries

Entrevistem l’astre de ‘Guardianes de la galaxia’ i ‘Jurassic World’ sobre el seu retorn a la televisió de la mà del director i productor Antoine Fuqua (‘Training day’)

El més llegit