La música de ‘Peaky Blinders’: anacronismes rock d’alt nivell

Abans que la futura pel·lícula de ‘Peaky Blinders’ arribarà als teatres britànics, aquesta mateixa tardor, ‘Peaky Blinders: The redemption of Tommy Shelby’, espectacle de teatre i ball creat per Steven Knight en col·laboració amb la Rambert Dance Company. Segons el pare dels Shelby, una cosa així té sentit perquè la sèrie «sempre ha tingut la música i el moviment al seu cor; ara, aquest cor latent serà transferit a l’escenari». Si l’espectacle és fidel a la sèrie, respectarà la seva coneguda manca de respecte per la precisió en l’ambientació musical: la seva banda sonora original i la selecció de cançons mai han encaixat amb l’època en què es desenvolupa l’acció, en el període d’entreguerres del segle XX, però sí amb l’esperit punk i el glamur rock d’aquest ‘thriller’ d’època. Un bandasonorista ideal per al muntatge hauria sigut, per descomptat, Nick Cave, el tema del qual (amb The Bad Seeds) ‘Red right hand’ va ser elegit com a sintonia de la sèrie pel director Otto Bathurst. Tot i que ja havia sonat en les tres primeres entregues de ‘Scream’ (en diferents versions), ‘Expedient X’ o fins i tot ‘Dos ximples molt ximples’, la cançó és sinònim de ‘Peaky Blinders’. Va marcar el to musical de la sèrie: arrogància i dolor, la contradicció interna de Tommy Shelby feta so. En la segona temporada, ‘Red right hand’ va sonar en versió de PJ Harvey, i en la quarta, d’Iggy Pop amb Jarvis Cocker i, al principi de l’últim episodi, de Laura Marling. La mateixa Harvey va cedir un munt de material preexistent que el productor Flood va modificar i va entrellaçar amb la música original composta per Paul Hartnoll (Orbital), successor de Martin Phipps. En cada temporada s’aniria comptant amb compositors sortits de la música popular abans que de l’estricta composició per a cine o televisió: Dickon Hinchliffe (ex Tindersticks) va tenyir de tristesa la tercera; Antony Genn, antic baixista de Pulp, i Martin Slattery, aliat seu a The Mescaleros, última banda de Joe Strummer, van insuflar energia elèctrica a la quarta. En les dues últimes ha agafat el relleu, amb especial inspiració, Anna Calvi, elecció lògica per l’influx de Cave (amb qui ha fet una gira) i Harvey (també l’ha produït Rob Ellis) en aquesta ‘art rocker’. «El contrast entre època i música és encara més gran que mai, es pot dir», ens explicava Calvi en una entrevista l’octubre del 2019, època de l’estrena de la cinquena temporada. «Potser perquè he elegit una estètica musical gairebé punk rock més que rock a seques». En mans de Calvi, la desintegració psicològica de Tommy es tradueix en peces d’aire embruixat o psicòtic o sinistre. A més de la música més incidental, Calvi va aportar cançons noves (‘You’re not God’, amb un ús atmosfèric de la respiració) o versions pròpies ja conegudes de FKA twigs (‘Papi Pacify’) o David Bowie (‘Lady grinning soul’, utilitzada per acompanyar Arthur en un altre accés de violència). Bowie ha sonat també amb la seva pròpia veu: ‘Lazarus’, utilitzada de forma al·lucinant en l’obertura del cinquè episodi de la quarta temporada. Altres favorits de la sèrie són Joy Division: van acompanyar una processó fúnebre en la cinquena temporada (amb ‘Atmosphere’) i acompanyen ara Gina per la presó de Norfolk en la sisena (amb ‘Disorder’). Repassar qualsevol ‘playlist’ de la sèrie a Spotify és caure en virulent tràngol.

La música de ‘Peaky Blinders’: anacronismes rock d’alt nivell

Al llarg de sis temporades, la banda sonora original i la selecció de cançons de la sèrie han reflectit amb modernitat els conflictes de Tommy Shelby

El més llegit